Bolivia: la Constituent a la cruïlla
Josep Maria Antentas i Esther Vivas | Revolta Global
En les últimes setmanes Bolívia ha viscut un augment de la tensió política relacionada amb el procés de l’Assemblea Constituent. Des de començaments de juliol, la vida política ha estat polaritzada per la campanya de l’oposició a traslladar la capitalia del país de La Paz (seu de l’executiu i del legislatiu) a Sucre, actual seu del poder judicial, i antiga capital fins a 1899. La proposta obeïx tant a la voluntat d’introduir a l’agenda política una qüestió que divideix i enfronta a regions, com a l’interès de situar la capitalia en una ciutat conservadora allunyada de l’epicentre de les lluites populars.
A mitjans d’agost va esclatar la crisi actual després de la decisió de la bancada del MAS a l’Assemblea Constituent d’eliminar el debat sobre aquesta qüestió en les sessions de la Constituent. Aquest debat es va entrecreuar amb la polèmica per la decisió del govern de dur a judici quatre membres del Tribunal Constitucional per prevaricació. Ambdues qüestions van ser utilitzades per la dreta com a pretext per a desencadenar una estratègia de mobilitzacions desestabilitzadores, que van tenir com a moment de més auge finals d’agost i prinicipis de setembre.
La trajectòria de la Constituent
La convocatòria d’una Assemblea Constituent era un dels grans imperatius que tenia el govern de Morales. La demanda de la Constituent expressava els anhels d’una refundació (imprecisa) del país en un sentit favorable als sectors indígenes i populars.
Si el govern d’Evo va complir ràpidament la promesa de convocar una Constituent, l’estratègia seguida ha tingut importants errors de fons que expliquen l’empentanament actual. Lluny d’aprofitar la conjuntura creada després de la seva aclaparadora victòria electoral per a convocar a una Constituent en termes favorables als interessos de les organitzacions indígenes i populars, el govern va optar per una convocatòria a través d’una llei específica, el contingut de la qual és molt criticable. La llei no contemplava la possibilitat de representació directa d’organitzacions socials a la Constituent, dificultava la formació d’agrupacions d’electors al marge dels partits existents i requeria d’una majoria de dos terços per a l’aprovació del nou text.
Aquest últim element va ressuscitar políticament a l’oposició de dretes. Gràcies al sistema electoral vigent, aquesta va obtenir més d’un terç dels membres de la Constituent en les eleccions de juliol del 2006 (la qual cosa era previsible), adquirint per tant dret a veto. Des de llavors, la dreta i l’oligarquia econòmica, desconcertada al desembre del 2005, ha pogut recompondre’s políticament i ha aconseguit, almenys de forma parcial, marcar el ritme de l’agenda i del debat polític.
La Constituent va començar els seus treballs a l’agost del 2006. Ràpidament les seves activitats es van empantanar en llargues polèmiques procedimentals fins a febrer del 2007. Quan per fi els temes de reglament van ser pactats, van començar els treballs d’elaboració, però en una dinàmica de creixent paràlisi, bloqueig i sensació de desorganització. La seva incapacitat per a culminar els treballs en el termini previst (el 6 d’agost del 2007) va conduir a l’aprovació per part del Parlament d’una pròrroga de les seves sessions fins al 14 de desembre, fet que suposa de facto la pèrdua del caràcter “originari” de la Constituent i la seva subordinació, almenys parcial, al poder constituït.
Les perspectives de futur
La campanya desestabilitzadora de la dreta en les últimes setmanes ha posat en posat contra l’espasa i la paret a la Constituent, les sessions de la qual van ser suspeses per un mes al començament de setembre. Al mateix temps, el clima i les expectatives populars entorn de la mateixa s’han anat refredant durant tot el procés. Si finalment l’Assemblea pot culminar els seus treballs i no fracassa, la nova constitució que pugui aprovar el poble bolivià en referèndum significarà millores respecte a l’actual. Però l’abast dels canvis possibles s’ha anat retallant significativament i, més que a una refundació de Bolívia, el procés de la Constituent està encaminat a realitzar algunes reformes parcials a l’actual Constitució, molt per sota de les aspiracions expressades en les lluites del període 2000-2005.
El procés de la Constituent mostra les contradiccions i els límits estratègics dels plantejaments del govern del MAS. Aquest s’ha mostrat atrapat en la seva pròpia aposta per encarrilar els canvis polítics per una via parlamentarista-institucionalista “ordenada”, i a través d’una “sortida pactada”. Quan ha recorregut a la mobilització popular, com en el massiu “cabildo” del 20 de juliol a la Paz en contra del trasllat de la capitalia o en les marxes de Sucre del 10 de setembre en defensa de la Constituent, ho ha fet, en general, en clau defensiva i reactiva.
En aquest escenari, és necessari un gir en l’orientació estratègica del govern. Caldria aprofundir en els canvis socials i econòmics progressistes, i sortir de la dinàmica parlamentarista-institucionalista i de l’agenda política definida per la dreta en benefici d’una política que es recolzi en la mobilització dels sectors indígenes i populars. D’altra banda, aquests sectors necessiten tornar al carrer i reforçar la seva organització i articulació, mobilitzant-se contra la dreta i, simultàniament, empenyent al govern del MAS a anar més enllà dels límits que fins a ara no ha estat disposat a franquejar.
Entry filed under: web. Tags: amèrica llatina.
