Sabem què mengem?

 carnEsther Vivas | Público

Si abans ens venien gat per llebre, avui ens venen cavall per vaca. Saber què mengem s’ha convertit en quelcom cada dia més difícil. El recent escàndol alimentari després de detectar carn de cavall on hauria d’haver carn de vaca ho posa clarament de manifest. Canelons La Cocinera, hamburgueses d’Eroski, ravioli i tortellini de carn Buitoni, mandonguilles d’Ikea són alguns dels productes que han estat retirats del mercat. Està clar que no tenim ni idea de què ens posem a la boca.

Irlanda i Gran Bretanya van ser els primers que van trobar, el passat mes de gener, ADN de cavall en hamburgueses etiquetades, teòricament, com a carn de vaca. Supermercats com Tesco, Lidl i Aldi, i fins i tot el rei de l’hamburguesa Burguer King, es van veure obligats a retirar aquests productes dels seus establiments. Mentrestant, aquí, el Govern negava l’existència de cap cas. Setmanes més tard, però, l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) trobava carn de cavall en hamburgueses d’Eroski i Ahorramás.

La globalització alimentària, la deslocalització de l’agricultura i els aliments viatgers tenen aquestes coses. Tard o d’hora les conseqüències d’aquests escàndols arriben, també, aquí. El Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient ha hagut de reconèixer, finalment, l’existència de carn d’equí en productes que es venien com a vedella. I multinacionals com Nestlé, entre d’altres, han procedit a la retirada dels aliments afectats.

Tot i que la substitució d’una carn per l’altra no és perjudicial per a la nostra salut, sí que aquest cas ha tornat a encendre les llums d’alarma sobre què mengem i qui mou els fils del sistema alimentari. Un cop més, queda demostrat com els interessos econòmics d’un grapat d’empreses de l’agroindústria s’avantposen a les necessitats alimentàries de les persones. D’aquesta manera, si produir carn de cavall és més barat, carn de cavall és el que toca al plat.

A banda, descobrir on va començar aquest frau es converteix en missió impossible en una cadena agroalimentària en què els aliments recorren una mitjana de cinc mil quilòmetres, segons un informe d’Amics de la Terra, abans d’arribar al nostre plat. Una hamburguesa pot estar feta per carn de deu mil vaques i passar per cinc països diferents abans d’arribar al supermercat. Per on ha entrat el cavall? No hi ha manera de saber ho. Irlanda inicialment va acusar a l’Estat espanyol, després va apuntar a Polònia. Quan el cas va esclatar a França, la culpable era una fàbrica a Luxemburg que, al seu torn, va assenyalar que la carn provenia de Romania, qui a la vegada, va dir que la mercaderia li arribava d’Holanda i Xipre.

La història es repeteix. I cada vegada que es dóna un nou escàndol assistim al mateix degoteig d’acusacions creuades, alarma social, impossibilitat de saber el seu origen així com tones de menjar a les escombraries. Va passar amb la E.coli i els cogombres i molt abans amb els pollastres amb dioxines, les vaques boges, la pesta porcina i un llarg etc. I tornarà a passar. Es tracta de l’altra cara d’un sistema alimentari que ens venen com el millor dels possibles però que en realitat no funciona i que és incapaç d’alimentar-nos d’una manera sana i saludable, ser transparent i acabar amb la fam al món.

Uns escàndols alimentaris que són resultat d’un model deslocalitzat, quilomètric, petrodependent, sense pagesos, intensiu, addicte als pesticides… que, bàsicament, busca fer negoci amb una cosa tan imprescindible com el menjar. Fins i tot la grip porcina i la grip aviària es van originar en granges de cria intensiva i a gran escala, on aquests animals s’amunteguen, suporten un tracte abusiu i cruel, són criats amb altes dosis d’antibiòtics i tractats com a mercaderies.

Avui la cadena alimentària, que situa en un extrem al pagès/productor i en l’altre al consumidor, s’ha allargat fins a tal punt que cap d’ells pot incidir en la mateixa. La nostra alimentació està en mans d’empreses que monopolitzen cada un dels trams de la producció, la transformació i la distribució dels aliments, de les llavors al supermercat, i imposen les seves regles del joc. I si el nostre dret a alimentar-nos està en mans d’empreses com Cargill, Dupont, Syngenta, Monsanto, Kraft, Nestlé, Procter&Gamble, Mercadona, Alcampo, El Corte Inglés, Carrefour… està clar que aquest dret, com demostra la realitat, no està garantit.

Només tenim una alternativa: reapropiar-nos de les polítiques agrícoles i alimentàries. Acabar amb la dictadura dels mercats, també, en les coses del menjar. Exigir el que ens neguen tan sovint com a persones i com a poble: el dret a decidir, la sobirania, en aquest cas la sobirania alimentària. I tornar a tenir en les nostres mans les regnes de la nostra agricultura i alimentació.

*Article publicat a Público, 01/03/2013.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 686 other followers

%d bloggers like this: