“Vivim en un sistema extremadament violent i ens volen fer creure el contrari”

26/04/2013 at 11:01

evnerviL’Esther Vivas és una activista i investigadora en moviments socials. La podeu seguir en el seu blog https://esthervivas.com/

Sílvia Cabezas | Nervi.cat

Com interpretes l’actual crisi econòmica? Realment, els ciutadans hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, tal com ens repeteix la classe dirigent?

El discurs dominant de fer-nos sentir còmplices, quan no culpables, respon a una estratègia perquè acceptem les retallades. El 15M ha desmuntat aquest discurs, no som ni còmplices ni culpables. I el 15M ha assenyalat que aquells que han viscut per sobre de les seves possibilitats són aquells bancs que van regalar crèdit fàcil a famílies que sabien que no podrien retornar aquest crèdit. Han viscut per sobre de les seves possibilitats totes aquelles constructores que han edificat milers d’habitatges que han quedat buits, aeroports com els de Castelló que encara espera que hi passi un sol avió, … Són tots aquests els que han estirat més el braç que la màniga i ara ens volen fer pagar el seu “guateque” particular al conjunt de la població. I, per això, amplis sectors de la societat perceben que no és una crisi sinó una estafa. És una crisi del capitalisme. S’ha començat a desmitificar el capitalisme.

Com valores la política del govern? Les seves retallades són ideològiques?

El govern de la Generalitat justifica les seves polítiques dient que no té altra opció, la qual cosa és parcialment mentida. És cert que hi ha una qüestió vinculada al dèficit fiscal, però es podrien aplicar unes altres polítiques des del govern. Hem de pensar que la primera mesura que va aprovar el “govern dels millors” quan va arribar al poder va ser retirar l’impost de successions de les grans fortunes  (impost retallat de forma significativa pel tripartit, no oblidem) i Mas el va eliminar completament. Va ser la primera i l’única mesura del programa que va complir. Això posa de manifest, clarament, quina és la ideologia de les polítiques que aplica Artur Mas.

Si ens manquen diners per què en lloc de retallar en serveis públics retirem els concerts a l’escola privada i concertada? Si ens cal diners per la sanitat per què en comptes d’allargar les cues d’espera i fer treballar més els metges cobrant menys, no es persegueixen a tots aquells que s’han beneficiat de la sanitat pública, com molt bé han demostrat les investigacions de la revista Cafè amb Llet? Els diners poden sorgir d’una altra banda, d’aquells que més en tenen i d’aquells que s’han enriquit amb les polítiques actuals. Aquestes polítiquesno es porten a terme perquè no interessen. Dir que no es pot fer res, en el fons, és una excusa i una mentida. Es poden fer coses, però no es vol.

Tant el 15M com d’altres moviments nascuts de la societat civil, com ara la PAH, han estat objecte de criminalització per part de l’status quo. Com valores aquesta persecució ideològica i policial de la dissidència per part de les nostres autoritats?

L’altra cara de la política de les retallades és la política de la repressió i de la por, perquè quan no poden aplicar una sèrie de mesures d’ajust per les bones, les acaben imposant per les males i, això és el que explica aquest augment de l’estigmatització i de la criminalització dels qui lluiten. L’objectiu que hi ha al darrera és separar el nucli dur dels que protesten de l’opinió pública. Però, això cada cop els hi està costant més, perquè amplis sectors de la ciutadania se senten més representats per aquells que lluiten i protesten que no pas per aquells que retallen. En diferents sondejos del diari El País ho posaven clarament de manifest. Avui, per exemple, malgrat la criminalització brutal que hi ha contra la PAH i les accions dels escraches, segons El País un 70% de l’opinió pública dóna suport a aquest tipus d’accions. I de forma semblant ho hem vist amb les mostres de simpatia respecte als Indignats.

Per tant, malgrat els intents de criminalització, aquesta és una estratègia desesperada dels que manen per tal de criminalitzar els que lluiten. Però, això cada vegada els hi resulta més difícil, perquè aquests que lluiten tenen els suports d’amplis sectors de l’opinió pública. I el que també estem veient és que a menys estat social i del benestar més estat penal i punitiu. I en definitiva, aquestes mesures repressives  que van en augment en el context de crisi actual mostren també la debilitat dels que manen. Són un símptoma de debilitat i por dels que manen. No poden controlar la situació actual per les bones i apliquen la política de la por. Al final, aquests intents per estigmatizar i aillar la protesta no tenen èxit, però el poder sí que vol que tinguem por, que vagis a una manifestació i pensis que et poden detenir, multar, que pots perdre un ull,.. I, avui justament, aquesta és la norma i no l’excepció entre la gent que lluita, trobar persones que estan imputades, que han estat detingudes, persones lesionades en una manifestació per la repressió policial, etc.

Quins mètodes d’acció col·lectiva creus que poden desactivar o deixar sense fonament les crítiques de desprestigi contra els moviments socials, llençades des de l’esfera institucional?

En primer lloc, es tracta d’explicar els objectius de les accions que es duen a terme. En el cas dels escraches és clar, són accions informatives que volen fer que aquells que prenen decisions polítiques, que impacten en les nostres vides quotidianes, siguin conseqüents amb les mesures que prenen. Penso que durant molt de temps els polítics s’han dedicat a fer i desfer en les institucions sense  cap mena de cost polític ni personal. I, això, avui està començant a canviar. La gent se n’adona que les decisions polítiques impacten en la seva vida i demana explicacions. Hi ha un reinterès per la política . I la impunitat política s’està començant a fer miques.

Hi ha un ús per part dels mitjans de comunicació i l’establishment del que és la “violència espectacle”. En general, en una manifestació si es fan destrosses en el mobiliari urbà (crec que són accions que no beneficien al moviment) es tendeix a criminalitzar el conjunt de la protesta i s’amaga la violència amb majúscules protagonitzada per la policia (es parla de trencar els vidres d’un establiment o d’un comerç com una acció violenta però quan dues persones perden un ull, com va ser el cas de la passadavaga general del 29M, cap mitjà de comunicació en va parlar i només es feien ressò del cost de la reparació dels vidres d’aquell comerç l’Starbucks Coffe).  I quant val perdre un ull? D’això ningú en parlava. Es tendeix a amagar i a menystenir la violència policial. Mentrestant la violència espectacle serveix per criminalitzar al conjunt dels que protesten.

Per no parlar de la violència estructural (pobres, morts que genera la pròpia situació de crisis com els suïcidis, la fam,…) que és la violència real que vivim, dia a dia, la majoria de la població. Vivim en un sistema extremadament violent  i ens volen fer creure el contrari. Però, quan veus que en els supermercats  llencen tones de menjar i en canvi hi ha persones que no poden accedir als aliments i han d’anar a buscar-los a les escombraries,… això és violència. Tenim dret a accedir a aliments sans i saludables. Veiem que hi ha gent que vol treballar i no pot i, en canvi, ens allarguen l’edat de jubilació perquè treballem fins que tinguem 70 anys,… això és violència. Quan veiem que hi ha gent que no té on anar a viure i, en canvi, el seu habitatge del qual l’han fet fora s’ha quedat buit,… això és violència. I crec que hem de començar a fer visible aquesta violència del sistema.

Creus que qualificar d’enemics als manifestants és més propi d’un règim totalitari que no pas d’una democràcia consolidada? Perceps que per part de les autoritats hi ha manifestacions de primera (les exemplars) i manifestacions de segona (les titllades de patològiques)?

Per part dels que manen hi ha accions de protesta o manifestacions que en certa mesura són impulsades per aquestes forces per contrarestar les mobilitzacions d’esquerres. Un moviment social o una indignació no ha de ser necessàriament d’esquerres, pot ser de dretes i d’extremadreta. També ho hem de tenir en compte. Els partits de dretes, estiguin o no en el poder, fomenten manifestacions per tal de fer sentir la seva veu i pressionar per defensar els seus interessos particulars. I quan aquestes forces estan en el govern utilitzen aquestes manifestacions per tal de legitimar les seves polítiques. Això ho hem vist a l’Estat amb el PP (quan estava a l’oposició o ara en el govern) i a Catalunya amb CiU. El govern Mas li ha interessat, a través de la manifestació de l’11S, visualitzar bàsicament un discurs nacional per tapar la seva gestió de retallades.

Per què creus que des de certs sectors sobiranistes a casa nostra (amb el suport del govern i dels seus mitjans de comunicació afins) han volgut desacreditar el 15M contraposant-lo a l’esperit de l’11S?

Crec que qüestió nacional i qüestió social han d’anar íntimament lligades i que una part molt important del sobiranisme d’aquest país no ha sabut entendre el moviment del 15M. Sí que va haver-hi debat en el 15M/ Indignats sobre aquesta qüestió i en una resolució a pl. Catalunya es va votar a favor del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya. El repte pendent que tenim és vincular la lluita pels drets nacionals de casa nostra amb la lluita pels drets socials. E I és important fer-ho, perquè el Sr. Artur Mas aixeca la bandera de la independència per tapar el seu arsenal de les tisores, quan en realitat una independència com sovint ha dit Teresa Forcades en mans de La Caixa no ens serveix.

Més que reivindicar la independència , hem de reivindicar el dret a decidir, apostar per un procés constituent on el poble de Catalunya pugui decidir  quin futur vol com a poble, però també  quin futur vol en relació a les polítiques socials i econòmiques. I hem d’acabar  d’una vegada per totes amb aquest discurs de l’“Espanya que ens  roba”, perquè en realitat allò que hem de posar de manifest és que tenim els lladres a casa i que cal fer-los fora. Volem un altre país on al capdavant no hi hagi senyors Brufau, Millet, etc. que bàsicament s’han beneficiat de les arques públiques d’aquest país. Ens cal un país sense tota aquesta colla de lladres al capdavant.

Com observes el procés de Transició Nacional obert a Catalunya, arran de la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre?

El govern de CiU utilitza la independència i la consulta bàsicament per amagar les seves polítiques de retallades. Una Catalunya independent, en  mans dels mateixos que avui ens governen, no canviaria pràcticament en res en relació amb les polítiques que s’aplicarien per sortir de la crisi. S’ha d’aprofitar l’actual debat sobre la qüestió nacional per empènyer fort, reivindicar el dret bàsic de qualsevol poble a decidir el seu futur, un dret que la Constitució espanyola actual no reconeix.

Aprofitar el debat sobre la qüestió nacional per dur aquest debat fins les seves últimes conseqüències. I reivindicar no només una sobirania nacional, sinó també exigir aquesta sobirania i el dret a decidir en tots els àmbits de la nostra vida. Cal desbordar el dret a decidir que reivindica el Sr. Artur Mas. I connectar aquest dret a decidir amb amplis sectors de la societat que avui pateixen la crisi. En determinats barris i ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, on potser la qüestió nacional no s’acaba d’entendre, cal emfatitzar el fet que poder decidir el nostre futur com a poble ens ha de permetre decidir, també, quines altres polítiques socials volem per sortir de la crisi. Per tant, és clau unir la lluita pel dret a decidir en relació a la qüestió nacional amb el dret a decidir en relació a la qüestió social.

Com contemples el salt a la política convencional dels moviments socials?

D’una banda crec que els moviments sempre han de ser independents en relació a les organitzacions polítiques, perquè fins i tot amb un govern d’esquerres i anticapitalista cal que hi hagi gent que lluiti al carrer, per tal que les demandes dels moviments es compleixin. Perquè realment hi hagi unes polítiques d’esquerra des del govern hi ha d’haver una societat mobilitzada. Hem de pensar per exemple en Grècia, si Syriza (coalició d’esquerres) guanyés les eleccions, les pressions tan importants que tindria per part de la Troika per no aplicar el seu programa serien enormes. Des del meu punt de vista,  Syriza només podria complir amb el seu programa si la gent continués al carrer, mobilitzada, reivindicant que s’apliquessin unes altres polítiques per sortir de la crisi. Per això, és tan important separar els moviments socials de les organitzacions polítiques.

Ara bé, això no vol dir que no s’hagin de plantejar alternatives polítiques vinculades a les lluites amb una perspectiva anticapitalista de canvi i que defensin un altra pràctica política. És fonamental. Canviar les coses implica lluita al carrer i desobediència, però també implica instruments polítics al servei de la majoria. Cal, sobretot, a l’hora de plantejar aquestes alternatives polítiques, a part del programa, canviar les pràctiques i crear instruments de control de baix a dalt. A més, cal reivindicar la desprofessionalització de la política. No pot ser que hi hagi gent que es passi deu anys o vint anys amb càrrecs públics. Tampoc pot ser que la gent acabi utilitzant la política com una professió o negoci (una via per enriquir-se). S’ha de treballar perquè hi hagi una revocabilitat en els càrrecs públics (si algú no ho fa bé, que se’l faci fora), que els salaris dels polítics siguin equivalents a allò que cobra la població. Per tant, més enllà de les demandes programàtiques d’un partit anticapitalista, també hi ha unes mesures de pràctica política que s’han d’aplicar, perquè ningú és immune a la corrupció ni a la burocratització.

Aquests dies ets notícia per haver donat suport al Manifest impulsat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres a favor d’iniciar un Procés Constituent a casa nostra. Fes-me’n cinc cèntims…

Sí, crec que la proposta llençada per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades és una proposta necessària, imprescindible en el context actual. En definitiva, allò que busca és aglutinar el conjunt de l’esquerra política i social i plantejar la construcció d’un nou instrument polític amb voluntat de majories i que esdevingui una alternativa a les polítiques de retallades del govern. El gran repte és connectar amb aquesta majoria social i ser capaços de construir un procés de baix a dalt, d’assemblees locals que apostin per a aquesta proposta i que la construeixin i se la facin seva.

En relació a la convocatòria “per un nou país”, anunciat fa pocs dies per ICV, què en penses?

ICV és una força que està molt marcada pel seu pas pel tripartit i això té conseqüències en com és percebuda pels moviment socials. Avui cap força política, per si sola, pot articular una projecte de canvi que pugui aspirar a ser majoritari. Crec que és important que forces d’esquerra com la CUP, EUiA i ICV participin de la iniciativa llençada per l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades, sempre i quan la unitat es faci sota una plantejament de ruptura amb les actuals polítiques. No necessitem una esquerra de gestió, sinó una esquerra que s’enfronti al poder financer.  La proposta del Manifest per un Procés Constituent busca sumar als actors polítics de l’esquerra, però també vol anar més enllà. I això és el més important. No només es tracta d’una coalició de partits sinó de crear un nou instrument, un paraigües, que doni cabuda a molta gent que avui participa en moviments socials i persones que pateixen la crisi. I ser capaços entre tots de trobar uns mecanismes de construcció des de baix d’aquest instrument plural i unitari. Això, evidentment, no serà fàcil però no vol dir que sigui impossible. Per tant, crec que hem de posar fil a l’agulla.

*Entrevista publicada a Nervi.cat, 26/04/2013.

Entry filed under: web. Tags: , , .

‘Planeta indignado’ y ‘Ocupemos el mundo’, dos reseñas en una Sanidad S.A.


Mi último libro

Mi anterior libro

Categories

Instagram

No Instagram images were found.

Què menjarem l’any 2025?

O negócio da comida

[3a edición ampliada] El negocio de la comida

‘El Negocio de la Comida’. Gracias!

Premio BioCultura 2015

Grups i cooperatives de consum agroecològic a Barcelona

Top ten | dones i alimentació sana

Sobirània alimentària!


%d bloggers like this: