“El Govern no tenia cap pla per a després del referèndum perquè mai va pensar que es faria”
L’1 d’octubre i la rèplica posterior de l’aturada de país del 3-O van visualitzar a les escoles i als carrers un ‘nou nosaltres’, que agrupava independentistes de tota la vida i partidaris del dret a l’autodeterminació que no provenien estrictament de la militància ‘indepe’.
CRÍTIC ha volgut conversar amb activistes socials, polítics i intel·lectuals que no vinguin d’una militància històrica vinculada estrictament a l’independentisme, per saber com van viure l’1-O i el 3-O i quin balanç en fan un any després. Parlem amb Marina Garcés, Gerardo Pisarello, Albano Dante Fachin, Esther Vivas, Jenn Díaz, Gemma Ubasart, Míriam Hatib, entre d’altres.
——————————————————————————————————————————————-
Esther Vivas, periodista
El dia 1 d’octubre vaig anar a votar al referèndum. No va ser fàcil: les cues eren llarguíssimes, el sistema informàtic no funcionava i al barri hi havia hagut diverses càrregues policials. Al final, vaig aconseguir votar, i vaig votar “sí”. L’1-O ha estat un dels grans episodis de protesta i mobilització col·lectiva que he viscut.
Els fets d’octubre van significar una crisi política inèdita, la ruptura temporal amb el processisme i el desbordament parcial dels partits hegemònics de l’independentisme i de la mateixa ANC. El Govern no tenia cap pla sobre què fer després del referèndum perquè mai va arribar a pensar que s’acabaria realitzant. Va deixar escapar el moment, va descol·locar el moviment i va fer que tot allò que s’havia aconseguit entre el 20-S i el 3-O es perdés pel camí. Un any després, no hi ha hagut cap balanç seriós sobre els errors comesos ni tampoc cap reflexió real de com teixir ponts entre els sectors independentistes i els contraris al règim del 78 que van confluir l’1-O, un tema que em sembla cabdal.
——————————————————————————————————————————————-
Llegiu totes les declaracions, aquí.
Entry filed under: web. Tags: anàlisi política, qüestió nacional.
Trackback this post