Enric Llopis | L’Accent
Comprar en una gran superfície un quilogram de sucre, un litre de llet o un paquet de galetes pot semblar un acte d’allò més quotidià. Però sota aquesta aparença innòcua subjau la rellevància política de les nostres accions, fins i tot les més innocents.
Esther Vivas, activista social, participant activa del moviment antiglobalització, alerta sobre la primacia del capital privat en imposar gustos, marques i productes. Amb Xavier Montagut ha publicat els llibres “Del Campo al Plato”, “¿Adónde va el comercio justo?” i “Supermercados, no gracias”.
Ets autora, amb Xavier Montagut, del llibre “Del campo al plato” (Ed. Icaria, 2009). Opines que ens estan enverinant?
El model de producció d’aliments avantposa interessos privats i empresarials a les necessitats alimentàries de les persones, a la seva salut i al respecte al medi ambient. Mengem allò que les grans empreses del sector volen. Avui hi ha el mateix nombre de persones al món que passen gana que persones amb problemes de sobrepès, afectant, en ambdós casos, als sectors més pobres de la població tant als països del nord com del sud. Els problemes agrícoles i alimentaris són globals i són resultat de convertir el menjar en una mercaderia.
925 milions de persones en el món pateixen fam. És açò una prova del fracàs del capitalisme agroindustrial?
Sí. L’agricultura industrial, quilomètrica, intensiva, petrodependent s’ha demostrat incapaç d’alimentar la població, a la vegada que ha tingut un fort impacte ambiental i redueix l’agrodiversitat, genera el canvi climàtic, i destrueix terres fèrtils. Per acabar amb la fam al món no es tracta de produir més com afirmen els governs i les institucions internacionals, sinó que cal democratitzar els processos productius i fer que els aliments siguin accessibles a tothom.
Les empreses multinacionals, l’ONU i el FMI proposen una nova “revolució verda”, aliments transgènics i lliure comerç. ¿Quina alternativa pot plantejar-se des dels moviments socials?
Cal recuperar el control social de l’agricultura i l’alimentació. No pot ser que unes poques multinacionals, que monopolitzen cada un dels trams de la cadena agroalimentària, acabin decidint allò que mengem. La terra, l’aigua, les llavors han d’estar en mans de la pagesia, d’aquells que treballen la terra. Aquests béns naturals no han de servir per fer negoci, per especular. Els consumidors hem de poder decidir el que mengem, si volem consumir productes lliures de transgènics. En definitiva, cal apostar per la sobirania alimentària.
Podries definir el concepte de “sobirania alimentària”?
Consisteix en tenir la capacitat de decidir sobre tot allò que fa referència a la producció, la distribució i el consum d’aliments. Apostar pel cultiu de varietats autòctones, de temporada, saludables. Promoure els circuits curts de comercialització, els mercats locals. Combatre la competència deslleial, els mecanismes de dumping, les ajudes a l’exportació. Aconseguir aquest objectiu implica una estratègia de ruptura amb les polítiques de l’Organització Mundial del Comerç.
Però reivindicar la sobirania alimentària no implica un retorn romàntic al passat, sinó que es tracta de recuperar el coneixement i les pràctiques tradicionals i combinar-les amb les noves tecnologies i sabers. Així mateix no consisteix en un plantejament localista sinó que es tracta de promoure la producció i el comerç local, sent el comerç internacional un complement al primer.
Afirma La Vía Campesina que avui menjar ha esdevingut un “acte polític”. Hi estàs d’acord?
Completament. Allò que mengem és resultat de la mercantilització del sistema alimentari i dels interessos de l’agrobusiness. La mercantilització que es porta a terme en la producció agroalimentària és la mateixa que afecta a molts d’altres àmbits de la nostra vida: privatització dels serveis públics, precarització dels drets laborals, especulació amb l’habitatge i el territori. Cal avantposar una altra lògica i organitzar-se contra el model agroalimentari actual en el marc del combat més general contra el capitalisme global.
Estem en mans de les grans cadenes de distribució? Què implica i quins efectes té aquest model de consum?
Avui set empreses a l’Estat espanyol controlen el 75% de la distribució dels aliments. I aquesta tendència va a més. De tal manera, que el consumidor cada cop té menys portes d’accés al menjar i el mateix li passa al productor a l’hora d’accedir al consumidor. Aquest monopoli dóna un control total als supermercats en decidir sobre la nostra alimentació, el preu que paguem per allò que mengem i com ha estat elaborat.
Serveixen les solucions individualistes per tal de trencar amb aquestes pautes de consum?
L’acció individual té un valor demostratiu i aporta coherència, però no genera canvis estructurals. Cal una acció política col·lectiva, organitzar-nos en l’àmbit del consum, per exemple, a partir de grups i cooperatives de consum agroecològic, crear alternatives, i promoure aliances àmplies a partir de la participació en campanyes contra la crisi, en defensa del territori, fòrums socials, etc.
Hem de sortir al carrer i actuar políticament, com en el seu moment es va fer amb la campanya de la ILP contra els transgènics impulsada per Som lo que Sembrem, perquè, com s’ha vist en múltiples ocasions, aquells que estan en les institucions no representen els nostres interessos sinó els privats.
Kyoto, Copenhaguen, Cancun, quin balanç general pot fer-se de les diferents cimeres sobre el canvi climàtic?
El balanç és molt negatiu. En totes aquestes cimeres han pesat més els interessos privats i a curt plaç que no pas la voluntat política real per acabar amb el canvi climàtic. No s’han pres acords vinculats que permetin una reducció efectiva dels gasos d’efecte hivernacle. Al contrari, els criteris mercantils han estat un cop més la moneda de canvi i el mecanisme de comerç d’emissions n’és el màxim exponent.
A Cancun ha fet fortuna la idea d'”adaptació” al canvi climàtic. S’amaguen darrere els interessos de les companyies multinacionals i un suposat “capitalisme verd”?
Així és. Enlloc de donar solucions reals s’opta per falses solucions com l’energia nuclear, la captació de carbó de l’atmosfera pel seu emmagatzematge, els agrocombustibles. Es tracta de mesures que l’únic que fan és aguditzar encara més l’actual crisi social i ecològica i, això sí, donar sucosos beneficis a unes poques empreses.
El Moviment per la Justícia Climàtica tracta d’oferir alternatives. Com naix i quins són els seus principis?
El Moviment per la Justícia Climàtica fa una crítica a les causes de fons del canvi climàtic, qüestionant el sistema capitalista, i com molt bé diu el seu lema es tracta de “canviar el sistema, no el clima”, expressant aquesta relació difosa entre justícia social i climàtica, entre crisi social i ecològica.
El moviment ha tingut un fort impacte internacional, sobretot arrel de les protestes en la cimera del clima a Copenhaguen, i més recentment en les mobilitzacions a Cancun, visualitzant l’urgència d’actuar contra el canvi climàtic. El repte és ampliar la seva base social, vincular-lo a les lluites quotidianes i buscar aliances amb el sindicalisme alternatiu.
¿La solució es canviar el clima o canviar el sistema capitalista?
Cal un canvi radical de model. El capitalisme no pot solucionar una crisi ecològica que ell mateix ha creat. La crisi actual planteja la necessitat urgent de canviar el món de base i fer-ho des d’una perspectiva anticapitalista i ecologista radical. Anticapitalisme i justícia climàtica són dos combats que han d’anar estretament units.
*Entrevista publicada a L’Accent, núm. 194.
