Esther Vivas | ARA
El drama de la fam pren de nou actualitat arran de l’emergència alimentària a la Banya d’Àfrica, però la fam és una realitat quotidiana silenciada. Arreu del món, més de mil milions de persones, segons dades de l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), tenen dificultats per accedir als aliments. Una fam que té causes i responsabilitats polítiques.
Àfrica és una terra espoliada. Els seus recursos naturals han estat arrabassats a les seves comunitats al llarg de segles de domini i colonització. Encara que no només es tracta de l’espoli d’or, petroli, cautxú, diamants … sinó, també, d’aigua, terres, llavors que donen de menjar als seus habitants. Si el 80% de la població a la Banya d’Àfrica, com indica la FAO, depèn de l’agricultura com a principal font d’aliments i ingressos, què fer quan no hi ha terra que conrear?
En els últims anys, l’onada creixent de privatitzacions de terres a l’Àfrica (la seva compra per part de governs estrangers, multinacionals agroalimentàries o fons d’inversió) ha fet encara més vulnerable el seu precari sistema agrícola i alimentari. Amb pagesos i pageses expulsats de les seves terres, on conrear els aliments? Molts països, conseqüentment, han vist reduir dràsticament la seva ja limitada capacitat d’auto-abastiment, després de dècades de polítiques de liberalització comercial que han minvat la seva capacitat productiva.
La crisi alimentària i financera, que va esclatar el 2008, va generar, com ha documentat àmpliament l’organització internacional GRAIN, un nou cicle d’apropiació de terres a escala global. Governs de països dependents de la importació d’aliments, amb l’objectiu d’assegurar la producció de menjar per a la seva població més enllà de les seves fronteres, i agroindústria i inversors, àvids de noves i rendibles inversions, vénen adquirint des d’aleshores fèrtils terres en països del Sud . Una dinàmica que amenaça l’agricultura pagesa i la seguretat alimentària d’aquests països.
Es calcula que des de l’any 2008, s’han obtingut per aquesta via al voltant de 56 milions d’hectàrees de terra a escala global, segons dades del Banc Mundial, la major part, més de 30 milions, a l’Àfrica, on la terra és barata i la seva propietat comunal la fa més vulnerable. Altres fonts, com el Global Land Project, parlen d’entre 51 i 63 milions d’hectàrees només a l’Àfrica, una extensió similar a la de França. Es tracta d’arrendaments, concessions o compra de terres, les formes de transacció poden ser múltiples i sovint opaques, en una dinàmica que alguns autors han qualificat de “nou colonialisme” o “colonialisme agrari”, al tractar-se d’una recolonització indirecta dels recursos africans.
El Banc Mundial ha estat un dels seus principals promotors desenvolupant, juntament amb d’altres institucions internacionals com la FAO, l’Agència per al Comerç i el Desenvolupament de Nacions Unides (UNCTAD) i el Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola (FIDA), el que s’ha vingut a anomenar “Principis per a una Inversió Agrícola Responsable”, que legitimen l’apropiació de terres per part d’inversors estrangers. A través de la International Finance Corporation (IFC), la institució afiliada al Banc Mundial que s’ocupa del sector privat, aquest ha promogut programes per eliminar barreres administratives, canviar lleis i règims fiscals en països del Sud i incentivar així les inversions.
Etiòpia, un dels països afectats per l’actual fam, ha ofert tres milions d’hectàrees de terra cultivable a inversors estrangers de l’Índia, Xina, Pakistan, Aràbia Saudita, entre d’altres. El negoci no podria ser millor: 2.500 km2 de terra verge productiva a 700 euros al mes, amb un contracte a cinquanta anys. Aquest és, per exemple, l’acord assolit entre el Govern etíop i l’empresa índia Karuturi Global, una de les 25 grans agroindústries mundials, que dedicarà aquestes terres al cultiu d’oli de palma, arròs, sucre de canya, blat de moro i cotó per a l’exportació. Les conseqüències: milers de camperols i pobles indígenes expulsats de les seves terres, precisament aquells que més pateixen la fam i la manca d’aliments, així com vastes extensions de boscos talats i cremats.
Altres països d’Àfrica com Moçambic, Ghana, Sudan, Mali, Tanzània, Kenya han arrendat també milions d’hectàrees del seu territori. A Tanzània, el govern d’Aràbia Saudita ha adquirit 500.000 hectàrees de terra per a produir arròs i blat per a l’exportació. Al Congo, un 48% del seu territori agrícola està en mans d’inversors estrangers. A Moçambic, més de deu milions de terres arrendades.
La conferència acadèmica Global Land Grabbing, que va tenir lloc a Gran Bretanya a l’abril de 2011, va assenyalar l’impacte negatiu d’aquestes adquisicions. Més d’un centenar d’estudis de casos documentats mostraven com aquestes inversions no tenien cap efecte positiu per a les comunitats locals, al contrari generaven desplaçaments i major pobresa.
Des de fa anys, el moviment internacional de La Via Camperola ve denunciant les conseqüències dramàtiques que aquesta onada massiva d’acaparament de terres té en les poblacions dels països del Sud. Si volem acabar amb la fam al món és fonamental garantir l’accés universal a la terra, així com a l’aigua i a les llavors, i prohibir especular i fer negoci amb allò que ens alimenta i ens dóna de menjar.
*Article publicat al diari ARA, 04/08/2011.
