“Qualsevol alternativa al model actual ha de tenir en compte els límits de l’ecosistema”

Àlex Romaguera | El Triangle

Entrevista a Esther Vivas i Josep M. Antentas, activistes socials, autors del llibre ‘Planeta indignado. Ocupando el futuro‘. Analitzen el moviment 15-M un any després de la seva irrupció i exposen els camins que, segons ells, ha de seguir en el futur .

Un any després de l’eclosió del moviment del 15-M, quin balanç en feu?

Josep Maria Antentas: Ha suposat el retorn de la protesta quotidiana a la nostra societat, la qual experimenta una major politització i la consciència que és possible canviar les coses malgrat la intensificació de les retallades. Quant a les febleses, ha posat de manifest que cal una mobilització sostinguda si es vol revertir la tendència actual, perquè les victòries són, ara per ara, molt minses.

Esther Vivas: Des del seu naixement, el moviment s’ha estès tant en l’àmbit sectorial com territorial, alhora que ha estat capaç de connectar amb amplis sectors que s’han identificat amb les seves demandes; sobretot pel que fa a la crítica a les pràctiques de la política professional, supeditada als interessos del capital, i al poder polític i financer responsable de la crisi. Un augment de la consciència que va més enllà del nucli d’activistes, la qual cosa suposa un antídot davant l’augment de la repressió, però també que les reivindicacions hagin pujat de nivell. En l’àmbit econòmic, per exemple, s’ha passat de demanar la reforma del sistema bancari a exigir la nacionalització de la banca i dels sectors estratègics del país.

En relació al cicle de protestes dels anys 90 i del principi del 2000, el nivell d’apoderament és superior?

J. M. A.: En la mesura que ens trobem en un context de crisi sense precedents, la reacció social és molt major que aleshores. El moviment actual no és resultat d’un malestar conjuntural, sinó que respon a una crisi política i social de gran calat; d’aquí ve el fet que, a diferència dels cicles anteriors, la seva base social sigui més àmplia i que les protestes interpel·lin directament el sistema polític i econòmic, amb una clara incidència cap a aquest.

E. V.: El 15-M no és estrictament reactiu, com podia ser l’anterior, sinó que integra nombroses alternatives que s’impulsen des de fa anys per part de diferents col·lectius socials i les fa visibles de manera unitària. Però més que això: assenyala els responsables polítics de la crisi econòmica amb accions com l’acampada a la plaça de Catalunya i especialment el setge al Parlament, que és el lloc on es prenen les decisions. Doncs bé: aquest fet d’assenyalar la complicitat del poder polític en les mesures adoptades marca una diferència respecte a altres processos viscuts, fet que explica la repressió de què és víctima. I això va en paral·lel a les respostes existents vinculades als estralls de la crisi, com ara la lluita contra els desnonaments o les mobilitzacions contra les retallades que afecten els àmbits de la salut, de l’educació o dels serveis públics. La interpel·lació al poder polític i la seva denúncia en les mobilitzacions contra les retallades fa del 15-M un moviment més poderós que els anteriors.

Considereu que ha posat en valor el sentit de col·lectivitat, una vegada ha ocupat l’esfera pública i ha instaurat l’assemblea com a marc de trobada?

J. M. A.: Exacte, en la seva pràctica i en el seu discurs planteja una lògica diferent de la del sistema actual. Davant d’una política econòmica que fomenta l’atomització, la competitivitat i l’individualisme, el 15-M defensa la cooperació i la solidaritat. En altres paraules: enfront una democràcia cada cop més buida per dins, el 15-M aprofundeix la democràcia interna i la necessitat de prendre les decisions de forma horitzontal i col·lectiva.

En el vostre llibre ‘Planeta indignado. Ocupando el futuro’ analitzeu els efectes que la crisi política i financera té sobre l’ecosistema. En quina mesura n’és conscient el 15-M a l’hora de formular les seves reivindicacions?

E. V.: Aquest és un dels reptes, perquè la crisi ecològica amenaça la supervivència del planeta. En canvi, l’agenda del moviment es focalitza sobretot a combatre el pagament del deute, les privatitzacions, les retallades i altres temes que ja ocupaven la centralitat dels moviments llatinoamericans dels últims anys. Estem vivint, doncs, la reproducció de les polítiques de reajustament estructural que van aplicar-se en aquests països, quan la lluita contra el capitalisme verd s’ha de vincular estretament a la lluita indignada global, perquè tot està relacionat. En definitiva, si volem una alternativa al model actual, aquesta ha de tenir en compte els límits de l’ecosistema.

El retorn a una època de bonança pot deixar en minoria els sectors que plantegeu un canvi radical de model?

J. M. A.: Cal entendre que no sortirem de la crisi com hi vam entrar. I això significa que ens trobem en un punt d’inflexió on es posarà en joc l’intent del poder polític i financer per redissenyar la societat amb l’objectiu que el capital actuï finalment sense cap mena de control, o la necessitat que el 15-M plantegi una alternativa basada en polítiques garants de la igualtat i de la justícia social. Cal que la gent se n’adoni perquè la sortida de la crisi pot agreujar la situació o, per contra, ser l’oportunitat per canviar el sistema de soca-rel.

E. V.: Hem de recordar que aconseguir victòries costa moltíssim, la qual cosa no obvia la quantitat de propostes que prefiguren un altre món possible. Ho veiem en les alternatives en el camp de l’economia solidària, del consum o de la contrainformació. Aquestes alternatives han de permetre un canvi polític que basteixi una societat al servei de la majoria.

Les eleccions legislatives a Grècia, on l’esquerra radical ha aconseguit situar-se com a segona posició, mentre que la ultradreta s’ha fet un lloc a força d’atiar el populisme, pot ser un indicador del panorama polític que pot resultar de la crisi?

J. M. A.: El que hem vist a Grècia és l’expressió màxima de la deslegitimació de les estructures estatals i polítiques que han estat hegemòniques. Serveix de laboratori per veure aquest xoc entre les classes dominants, que han precaritzat i mercantilitzat fins al límit la societat, i la resistència, que aposta per un model de societat radicalment democràtic. Per tant, si a Grècia les forces neoliberals aconsegueixen aprofundir la destrucció de l’Estat social, això pot traslladar-se a altres llocs. Però si, en canvi, hi ha una esquerra potent capaç de capgirar-ho, suposarà un fre als interessos del capital. La pugna entre aquestes dues cosmovisions antagòniques es tradueix a cada país de forma particular.

A casa nostra, com es plasma?

E. V.: L’impacte del 15-M és sobretot d’escala social, en l’imaginari col·lectiu i en propostes que trenquen i deslegitimen l’actual poder polític i econòmic, sobre el qual molta gent considera que només està al servei de l’1% de la població, no del 99%, com bé recorda també el moviment Occupy Wall Street. Valorar el seu impacte en el terreny electoral a casa nostra és molt complicat, perquè una part del malestar es transforma en l’abstenció, en el vot en blanc o en forces molt diferents, sense oblidar la importància de les lògiques mediàtiques i electorals amb vista a configurar les majories actuals.

Què ha de fer el 15-M a partir d’ara?

J. M. A.: Cal recuperar les places i els grans esdeveniments. No és dolent arrelar-se al territori, però de tant en tant hem de colpejar plegats i tenir una aparició pública col·lectiva, ja que sentir-se d’un cos comú ajuda a guanyar incidència i reverteix en noves dinàmiques de lluita. És fonamental, doncs, una combinació entre les protestes concretes i les grans convocatòries. Així mateix, cal que les xarxes socials estiguin al servei de les protestes, com va passar al món àrab, on han contribuït a repolititzar la ciutadania.