Esther Vivas | El Huffington Post
El deute és avui una qüestió central en l’agenda social i política. En nom seu es porten a terme privatitzacions, retallades, ajustaments i, en definitiva, es transfereix el cost de la crisi a la major part de la població. Però, ¿a qui beneficia el deute? Qui l’ha contret? A què ha servit? Qui ha de pagar? A aquestes preguntes busquen resposta aquells que en el moviment indignat plantegen una auditoria ciutadana del mateix.
En la dècada dels anys 80, 90, 2000, vam veure l’impacte del deute extern en els pobles del Sud, mitjançant l’aplicació sistemàtica de programes d’ajustament estructural i de retallades socials, que es deien necessàries per a fer front al seu pagament. Des del 2010, amb l’esclat de la crisi del deute sobirà, aquest s’ha convertit en un tema clau en els països de la Unió Europea, i en especial en els de la seva perifèria on es condensen les contradiccions de la crisi contemporània.
El deute extern ha estat un instrument de control i dominació de les elits polítiques i econòmiques del Nord respecte al Sud, i un potent mecanisme de transferència de recursos financers en sentit invers. Ara, la mateixa lògica centre-perifèria de submissió torna a produir-se encara que, en aquest cas, dins d’Europa i es repeteix el mantra que cal pagar el deute i que per fer-ho és imprescindible aplicar aquestes mesures d’ajust.
Però el repudi del deute ha estat una constant al llarg de la història. La doctrina del deute odiós, que en dret internacional s’utilitza per repudiar un deute assumit per un govern i utilitzat en contra del seu poble, s’ha esgrimit i aplicat per no pagar deutes contrets al llarg dels segles XIX, XX i XXI .
Des de fa anys, organitzacions socials als països del Sud impulsen campanyes per denunciar la il·legitimitat del deute i per tant el no pagament. I les auditories han estat un dels principals instruments utilitzats amb aquesta finalitat. L’experiència més rellevant va ser la portada a terme a l’Equador on, el 2007, es va posar en marxa la Comissió d’Auditoria Integral del Deute Públic Intern i Extern, formada per representants de l’administració i d’organitzacions socials equatorianes i d’altres països, i que va culminar, el 2008, rebutjant pagar part del deute al declarar-se il·legítim.
El procés d’auditoria possibilita investigar per què els deutes van ser contrets, per què van servir, a qui van beneficiar i treure a la llum les irregularitats presents en la seva contractació, revelar la complicitat dels seus creditors i obtenir els fonaments legals per al seu repudi. Es tracta d’un instrument profundament pedagògic que permet discutir sobre el funcionament de l’Estat, de l’economia de mercat, de les relacions institucionals i injectar un raig de llum en els foscos passadissos de les bambalines del poder.
Amb l’arribada de la crisi del deute a Europa, organitzacions i moviments que en dècades anteriors van treballar en campanyes de repudi del deute extern dels països del Sud ara, i al costat del moviment indignat i occupier, han començat a promoure accions de denúncia sobre el pagament del deute i a explicar les implicacions que aquest té en les retallades, les privatitzacions i l’augment de la precarietat.
Amb l’objectiu de promoure un debat públic i la participació popular en la presa de decisions sobre el deute i trencar amb el discurs hegemònic de la “inevitabilitat” del seu pagament, els processos d’auditoria s’han convertit en una de les seves principals eines. La seva celebració hauria de permetre, al costat d’una gran mobilització social, anul·lar la part il·legítima del deute i reduir significativament la resta. En països com Grècia, Portugal, França, Bèlgica, Irlanda, Itàlia i l’Estat espanyol estan en marxa campanyes ciutadanes per auditar-lo.
D’aquesta manera, davant el discurs hegemònic de “salvar els bancs”, “rescatar les finances”, “pagar el deute”, comença emergir un altre discurs: el de “salvar les persones”, “rescatar els pobres”, “no pagar el deute”. Quin és el sentit d’injectar massivament diners públics a entitats financeres com Bankia sinó mantenir els privilegis d’uns pocs a costa dels drets i les necessitats de la gran majoria? Com bé assenyala Occupy Wall Street, es sacrifica al 99% per salvar l’1%.
Les veritats absolutes per fer front a la crisi comencen a esquerdar-se. Una altra consciència col·lectiva emergeix des de baix i comença per preguntar-se: Cal pagar el deute? La resposta és clara.
