Esther Vivas | Público
Les dones de tornada a la llar. Això, sembla ser, és el que busquen les actuals polítiques de sortida a la crisi. Unes polítiques que compten amb un clar biaix ideològic, tant a nivell econòmic com social.
I és que en la mesura que es retallen serveis bàsics, com sanitat i educació, i prestacions socials diverses, com la Llei de Dependència, hi ha tot un treball de cures, invisible però necessari, que acaba tornant a recaure, majoritàriament, en les dones. L’atac frontal a un dèbil Estat del Benestar i la transferència del cost de la crisi als sectors populars, se sosté sobre les nostres espatlles.
No en va, el sistema capitalista es perpetua, en gran mesura, a partir del treball domèstic no assalariat que realitzem sobretot les dones a les llars. Una quantitat de treball enorme, no remunerat, imprescindible i del qual el capitalisme necessita per subsistir.
Poc després d’arribar al govern, el PP va anunciar una retallada de 283 milions d’euros en la ja molt anèmica Llei de Dependència, arrossegant-la quasi a la desaparició. Una mesura que, més enllà de deixar a unes 250 mil persones sense ajuda i gairebé impossibilitar la incorporació de nous beneficiaris, va augmentar la pressió sobre les dones. El treball de cures que ja no és assumit per l’administració pública acaba recaient en l’àmbit privat, a la llar i, en especial, en les mares i filles de persones dependents. El benestar familiar es manté a costa d’augmentar el treball domèstic.
Si observem les xifres de les persones inactives, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE) el 2010, el 96,4% que van declarar no buscar feina per raons familiars (cuidar nens o nenes, adults malalts, persones discapacitades, etc.) eren dones. I en la mesura en que aquestes tenien descendents, la seva taxa d’ocupació disminuïa. Sense filles ni fills, l’ocupació femenina se situava en un 77% i amb ells en un 52%. Mentre, la taxa d’ocupació masculina no es veia alterada per aquest fet i en tot cas augmentava si es tenien descendents. Conclusió: la conciliació de la vida personal i laboral es porta a terme a costa de l’exclusió laboral, la precarietat i/o als ritmes de vida frenètics i insostenibles de moltes dones.
Altres mesures preses pel govern com la congelació de les pensions i l’ampliació del període de càlcul de la cotització tenen també conseqüències molt negatives per a nosaltres. Una major presència en l’economia informal i, sovint, una vida laboral intermitent, a causa de la cura de tercers, dificulten el poder sumar una cotització mínima.
Les dones encapçalem el rànquing dels llocs de treball mal pagats i socialment desvalorats. Del total de contractes a temps parcial, un 77,6% estan a les nostres mans. I la precarietat de l’ocupació que fomenta, encara més, l’última reforma laboral, no fa sinó dificultar la nostra autonomia i conciliació personal i familiar. Així mateix, és important assenyalar que tots dos sexes no partim en igualtat de condicions del mercat de treball. Les dones cobrem un 22% menys de mitjana per any que els nostres companys, segons l’última Enquesta Anual d’Estructura Salarial publicada el 2009 per l’INE, i aquesta discriminació salarial augmenta quan major és el nostre nivell d’estudis.
Més enllà d’aquestes retallades en drets socials i laborals, enfrontem una creixent ofensiva reaccionària contra drets sexuals i reproductius. El projecte de reforma de la llei de l’avortament del PP, que pretén restringir encara més les condicions, terminis i supòsits per avortar, i que ens fa retrocedir anys enrere en aquests drets, és només la punta de llança.
Unes polítiques que busquen imposar un model de sexualitat heterosexual, vinculada a la reproducció, i controlar la capacitat reproductiva de les dones. No volen que tinguem dret a decidir sobre els nostres cossos ni les nostres vides, d’aquí l’amenaça del càstig penal a l’avortament.
Avui 25 de novembre reivindiquem el dia contra la violència masclista per visibilitzar una violència invisible però quotidiana i persistent contra les dones, que no fa sinó aguditzar-se en l’actual context de crisi. El segon trimestre del 2012, les denúncies per violència masclista van augmentar un 5,9% respecte als tres primers mesos de l’any. I les dones que pateixen aquestes situacions cada vegada són pitjor ateses, a causa de la disminució de recursos públics.
CiU ha convocat per avui, dia 25, eleccions al Parlament de Catalunya i la Junta Electoral ha prohibit la manifestació que s’havia de celebrar i que, de tota manera, tirarà endavant. Però, com assenyala la Vocalia de Dones de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona: “No és la convocatòria dels col·lectius feministes la que coincideix amb una cita electoral, sinó la crida a les urnes la que es produeix un 25 de novembre” . Un fet que mostra, una vegada més, el nul interès polític per aquesta qüestió.
La sortida actual a la crisi busca retornar-nos, a les dones, a la llar, recuperar rols familiars i de gènere retrògrads. Es tracta d’una ofensiva en tota regla contra drets econòmics, sexuals i reproductius. Però no ho permetrem. Perquè encara que alguns no els agradi, aquí nosaltres decidim. Les dones de tornada a la llar? Ni somiar-ho.
