Esther Vivas | Público
Són festes nadalenques, moment de trobar-nos, menjar, celebrar i, sobretot, comprar. El Nadal és, també, la “festa” del consum, ja que en cap altre moment de l’any, per beneplàcit dels mercaders del capital, comprem tant com ara. Comprar per regalar, per vestir, per oblidar o, simplement, comprar per comprar.
El sistema capitalista necessita de la societat de consum per sobreviure, que algú compri massiva i compulsivament allò que es produeix i, així, el cercle “virtuós”, o “viciós” segons es miri, del capital continuï en moviment. Què el que compris sigui útil o necessari? Poc importa. La qüestió és gastar, quant més millor, perquè uns pocs guanyin. I, així, ens prometen que consumir ens farà més feliços, però la felicitat mai arriba a cop de talonari.
Ens venen el que és trivial com a imprescindible, el que és fútil com a indispensable i ens creen necessitats artificials en permanència. Podrien vostès viure sense un telèfon mòbil d’última generació o sense un televisor de plasma? I, sense canviar-se de roba cada temporada? Segurament ja no. La societat de consum així ho ha imposat. A més, poc importa la qualitat d’allò que comprem. Ens venen marques, somnis, sensacions… de la mà d’esportistes famosos, estrelles de Hollywood. I per alguns euros comprem fictíciament la fama, el glamour o l’atracció sexual que la publicitat s’encarrega de servir-nos diàriament en safata.
I si em resisteixo a comprar, què passa? Els productes es fabriquen per morir sempre abans de temps, fer-se malbé, deixar de funcionar, el que es coneix com obsolescència programada, perquè així hagis de adquirir-los de nou. De què servirien unes mitges sense carreres, unes bombetes que mai es fonguessin o una impressora que no s’avariés? Per a nosaltres i el medi ambient, bé; per les empreses del capital, malament, molt malament. I és que la societat de consum està pensada, com magníficament retratava Cosima Dannoritzer en el seu documental, per ‘Comprar, llençar, comprar‘ , el títol del seu últim treball. Aquí només guanya qui ven.
Poc importen les milers de tones de residus que genera la cultura del “usar i llençar”. Deixalles tecnològics, roba, aliments… que desapareixen rere la nostra porta, a les escombraries, o que passen a fer més grans encara les piles de deixalles que s’acumulen als països del Sud, contaminant aigües, terra i amenaçant la salut de les seves comunitats, mentre nosaltres mirem cap a una altra banda. Ens hem acostumat a viure sense tenir en compte que habitem en un planeta finit, i el capitalisme s’ha encarregat molt bé d’això.
S’associa progrés a societat de consum, però hauríem de preguntar progrés per a què i per a qui i a costa de què i de qui. Si tothom consumís com un ciutadà mitjà de l’Estat espanyol farien falta tres planetes terra per a satisfer la nostra voracitat, però només en tenim un, mentre que en molts països africans amb prou feines consumeixen el necessari per a sobreviure. Encara que cal recordar que, també, hi ha un Sud al Nord i un Nord al Sud.
Algú dirà: “Si deixem de comprar, l’economia s’estancarà i es generarà més atur”. La realitat és molt diferent de la que ens expliquen. I és, precisament, aquest sistema el que fomenta ‘l’atur, la pobresa i la precarietat, el que deslocalitza la indústria i l’agricultura, el que explota la mà d’obra, el que contamina l’ecosistema i el que ens ha enfonsat en una crisi econòmica, social i climàtica d’enormes proporcions. Si volem treballar dignament, tenir cura del nostre planeta, viure amb benestar… cal una altra economia, social i solidària. Satisfer les nostres necessitats, tenint en compte que habitem en un món ple, saturat, a punt d’explotar. Apostar per l’agricultura ecològica, els serveis públics, les cures… Treballar per a viure i no viure per a treballar. Perquè o canviem, o no sortirem d’aquesta crisi “consumint”, com ens intenten fer creure, sinó “consumint-nos”.
I un més apuntarà: “Hi ha societat de consum perquè la gent vol consumir”. Però, més enllà de la nostra responsabilitat individual, ningú, que jo sàpiga, ha escollit aquesta societat on ens ha tocat viure, o almenys a mi no m’han preguntat. És així com ens han educat en la societat del “quant més millor”. I no només ens han inculcat valors i pràctiques d’un sistema que avantposa interessos particulars a necessitats col·lectives, com l’individualisme, la competència, sinó que ens imposen, des de molt petits, un determinat rol en funció del nostre gènere, en la reproducció no només d’una estructura capitalista sinó, també, patriarcal.
Volen que comprem fins a morir, com en la pel·lícula ‘Danseu, danseu, maleïts’ (1969) de Sideny Pollack, on els participants a un concurs de ball dansaven sense parar fins a l’extenuació per al beneplàcit d’uns pocs adinerats. Com deia el presentador de la competició davant els últimes concursants a punt de defallir al final del film: “Aquests nois meravellosos, fantàstics… que segueixen lluitant, segueixen esperant, mentre el rellotge fatal segueix amb el seu tic tac. Continua la dansa del destí, l’al·lucinant marató segueix i segueix i segueix. Fins quan aguantaran? Vinga, un aplaudiment. Cal animar-los. Aplaudeixin, aplaudeixin, aplaudeixin”. Visca el circ.
