Esther Vivas | Público
“No som mercaderia en mans de polítics i banquers” va ser la consigna que va obrir les manifestacions del 15 de maig del 2011 a moltes ciutats de l’Estat espanyol i que van donar lloc al moviment del 15M. Un crit d’indignació contra aquells que venen els nostres drets al millor postor. Avui, dos anys més tard, un nou eslògan, de la mà de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), s’imposa: “Sí que es pot”. Hem passat de la indignació a la presa de consciència del poder del nosaltres.
La fita més important d’aquest moviment de la indignació col·lectiva ha estat el canviar la percepció del món que ens imposen. En el teatre de la vida, s’han encès de cop les llums que anuncien la fi de la funció. La festa s’ha acabat. I entre atònits i ofuscats observem que som víctimes d’un saqueig a gran escala. Ja no són els mateixos de sempre els que criden contra el capital. Ara, són molts els que se senten robats per l’espoli col·lectiu que significa la crisi.
Prendre consciència que “no és una crisi és una estafa” és el primer pas per canviar les coses. Com deia el filòsof francès Daniel Bensaïd: “La indignació és un començament. Una manera de aixecar-se i posar-se en marxa. Un s’indigna, es revolta, i després ja veu”. I, dos anys després, veiem més robatori, més saqueig i més pillatge. Veiem com se segueix rescatant a la banca, mentre se’ns enfonsa en la misèria. Veiem rics més rics i pobres més pobres. I ens adonem que la resposta passa per solucionar-ho nosaltres.
La PAH ha estat el màxim exponent d’aquest canvi de percepció dels de baix. Davant el desemparament governamental i la impunitat de la banca, auto-organització i desobediència. Orfes de victòries, la PAH ha significat esperança pels qui pateixen el drama dels desnonaments i inspiració pels que lluiten. Desallotjaments aturats, ILP al Congrés, escraches, “obra social”… són petites grans victòries que demostren que lluitar serveix. Imprescindibles quan estem famolencs de triomfs, davant d’un malestar creixent, però, incapaç de frenar uns ajustos infinits.
El 15M ha mutat en innombrables fronts contra la crisi. S’ha transformat en un mar de marees d’infinits colors. Els que van ocupar places, actualment, ocupen habitatges buits, bancs, universitats, hospitals. Desobeeixen, no queda altra. I la PAH ha crescut gràcies a molts activistes que van sortir per primera vegada al carrer un 15 de maig, o van tornar-hi després d’anys de letargia. I un cop les assemblees de barri van anar minvant, la PAH es va convertir en un referent de lluita, com també les marees en sanitat, educació, cultura i cada vegada en més àmbits. Davant la tragèdia dels desnonaments, solucions reals. Davant la realitat de les retallades, resistències concretes.
Però el 15M, també, ha donat lloc a multitud d’iniciatives a petita escala: horts urbans, xarxes d’intercanvi, grups i cooperatives de consum ecològic, ateneus populars, que assenyalen que un altre món no només és imprescindible sinó possible. El moviment dels indignats ha creat espais de trobada, d’ajuda mútua, xarxes de resistència… I ens ha ensenyat a començar a canviar el món aquí i ara, no només en els discursos, sinó, sobretot, en les pràctiques.
No obstant això, la crisi social i econòmica s’ha aprofundit. L’ofensiva del capital per acabar amb els nostres drets ha anat a més. La pobresa, la fam, l’atur, els desnonaments… són una realitat que afecta cada vegada a un major nombre de persones. La crisi s’estén com una taca d’oli, mentre els mateixos de sempre continuen fent negoci amb el dolor dels altres. Els grans empresaris i la banca es freguen les mans àvids de més tisores i retallades, mentrestant els polítics de torn els aplanen el camí, i s’omplen, de passada, les butxaques. La indignació i la desobediència no cedeixen, però són insuficients per aturar la tromba d’ajustos, i patiment. La resistència a la crisi va remuntar fa dos anys des de molt abaix i després de dècades de derrotes.
Alhora, assistim a una crisi política i de règim, impensable poc temps enrere. El bipartidisme que governava el país es fa, afortunadament, miques. I mentre el PSOE s’enfonsa incapaç d’aixecar cap, el PP pateix l’erosió del govern i de la crisi. A la monarquia, intocable entre els intocables, es perd tot el respecte i el rei es converteix en la riota del carrer. I tot i la injustícia de la justícia, que en paraules del fiscal general de l’Estat Eduardo Torres-Dulce, “es congratula” de la suspensió de la imputació a la infanta Cristina pel cas Nóos, el poble ja els ha jutjat.
A Catalunya, a cop de sentència del Tribunal Constitucional augmenten les aspiracions sobiranistes, i la cotilla de la Constitució es torna insuportable. L’espanyolisme més ranci insta a la “unitat del regne”, i la caverna a la “una, gran i lliure”. Tornen els sorolls de sabres. I un general a la reserva, Juan Antonio Chicharro, justificava, a principis d’any, una intervenció militar a Catalunya davant una possible ruptura amb l’Estat. En les seves paraules, “la pàtria és més important que la democràcia”. Així mateix, l’Associació de Militars Espanyols, a finals del 2012, instava a declarar “l’estat de guerra, l’estat d’excepció o l’estat de setge” a Catalunya, “en cas de fractura o separatisme”. Franco no ha mort.
I, mentre, els que manen corren a criminalitzar i reprimir als que lluiten, mostra de la desesperació i la por d’un poder al qual se li mou el terra. Davant la impossibilitat d’aplicar les retallades per les bones, s’opta per imposar-les per la força. Detencions preventives, bales de goma, pàgines web per delatar a manifestants, enduriment del Codi Penal, sancions administratives i molt més. La repressió i la violència d’Estat és un símptoma clar de la por dels de dalt. El seu món trontolla, però els seus fonaments, molt al nostre pesar, continuen forts.
La necessitat de la política es fa evident. I els temps de Toni Negri i John Holloway, de “canviar el món sense prendre el poder”, cauen lluny. Avui es constata, amargament, com el poder ens afecta, la Llei Hipotecària ens fa fora de casa i la reforma laboral ens deixa sense feina. Cal aprendre del que “se’n vaign tots” a Argentina, el 2002, i com després van tornar els mateixos de sempre, amb la família Kirchner al complet. O ara a Islàndia, com després d’una revolta social i una nova constitució ciutadana, la socialdemocràcia i els verds van trair les aspiracions emancipadores de la gent i va tornar la dreta. Si no som capaços de construir, entre tots, un nou instrument polític i social de i pels de baix, respectant l’autonomia del moviment i sense oblidar la centralitat del carrer, continuarem sent “mercaderia en mans de polítics i banquers”. El debat sobre la perspectiva política de canvi està sent, actualment, més discutida que mai en organitzacions, moviments i activistes socials. Bona notícia.
Fa dos anys dèiem que el 15M era només el principi. I així és. La lluita continua.
