Esther Vivas | Ets el que menges
Hi ha vida sota l’asfalt, encara que, de vegades, sembli mentida. Els horts urbans, que proliferen dia a dia en els nostres barris i ciutats, així ens ho demostren. Un exemple més de la voluntat de reconstruir els vincles entre el camp i la ciutat, la natura i les persones, davant d’un urbanisme que ens fragmenta i aïlla.
Els horts urbans, però, no són nous. Les nostres àvies i avis, arribats del camp, treballaven sovint el seu tros de terra a les ciutats en el postfranquisme. No l’anomenaven pas hort urbà, però la funció, salvant les distàncies, d’alimentar-nos d’allò que ens dóna la terra era la mateixa. Avui, anys després, aquestes experiències han pres, de nou, força i, a cavall entre la moda i una opció de vida, es fan un forat entre el ciment dels municipis.
Hi ha diferents tipus d’horts urbans, des dels espais que una institució, pública o privada, cedeix o lloga al veïnat, passant per solars abandonats i ocupats per donar-los una funció social, fins a iniciatives d’horta a les escoles o experiències individuals com els horts a casa o al balcó. Totes tenen en comú la voluntat de reapropiar-nos del que mengem, de treballar la terra, el contacte amb la natura.
Davant la irracionalitat d’un sistema agrícola i alimentari que abandona el saber pagès, que acaba amb la diversitat alimentària, que ens ofereix productes quilomètrics, que vénen de l’altra punta del món i que també es poden conrear aquí; els horts urbans ens demostren que hi ha alternatives. I ens ensenyen d’on ve el que mengem, aprenem a valorar-ho i redescobrim que forma part indissociable de l’ecosistema.
Guanyar terreny a l’asfalt, confrontar la lògica urbanisticodepredadora a les ciutats, i crear marcs nous de socialització és un altre dels elements claus. La resistència i l’explosió de la creativitat social s’expressa també en solars ocupats que han transformat abandó i brutícia en font de vida. Hortalisses i plantes que creixen on abans hi havia runa, de la mà d’un veïnat que es troba i que construeix espais comunitaris i suport mutu. El moviment del 15-M ha donat lloc i ha reforçat aquestes experiències en alguns municipis, en la cerca d’alternatives pràctiques i quotidianes.
La crisi econòmica i social dóna funcions noves a aquestes iniciatives com a font de recursos alimentaris. Sense feina, sense casa i, cada cop més, sense menjar. Els horts urbans tenen, així, una funcionalitat pràctica: la de proveir d’aliments als que no tenen capacitat d’adquirir-los, i retornar la dignitat als que menys tenen.
Experiències a contracorrent, laboratoris en resistència, que, de manera imprescindible, no només qüestionen un model determinat de ciutat i de sistema agrícola i alimentari, sinó també el patró de fons que els sosté, el capitalisme, que fa dels llocs on vivim indrets inhabitables, i del que mengem aliments insalubres. No es tracta tan sols de treballar la terra i de crear jardins i horts urbans, sinó de generar una dinàmica de fons, de travar aliances amb altres moviments socials, de plantejar canvis polítics i de donar, definitivament, un tomb a aquest sistema insostenible.
