Socium.cat
En els darrers mesos Esther Vivas no ha parat d’atendre mitjans de comunicació i realitzar conferències arran de la publicació del seu últim llibre, El negocio de la comida (Icaria Editorial). I és que el seu treball ha generat tant d’interès que ja s’ha publicat la segona edició. Vivas és periodista i investigadora en moviments socials i polítiques agrícoles i alimentàries i amb el seu llibre procura que el lector i consumidor alimentari es faci unes quantes preguntes abans de decidir quins aliments dipositar a la cistella de la compra. En aquesta entrevista, l’autora respon les preguntes que li hem fet arribar des de Socium.cat.
Monsanto és el dimoni?
Monsanto és el màxim exponent de les grans empreses de la indústria de les llavors que controlen què sembren els productors agrícoles i, per tant, que controlen el que acabem menjant. Monsanto acumula patents d’arreu del món i evita així que els productors locals puguin seguir produint amb les llavors de tota la vida. A més, és una empresa que ha imposat els transgènics i, de fet, el 90 per cent dels cultius de soja modificada genèticament compten amb aportacions biotecnològiques de l’empresa. No sé si és el dimoni, però és un dels grans riscos per al sector agrari a escala mundial.
Pel que fa al Tractat de Lliure Comerç entre Estats Units i Europa que s’està negociant a dia d’avui, conegut com a TTIP, quins perills representa per als productors i consumidors locals?
El Tractat de Lliure Comerç pretén equiparar les legislacions europees amb la dels Estats Units. A Europa, les lleis de control i seguretat alimentària són més exigents que les del país nord americà, així que el TTIP donaria pas a l’entrada de productes que a dia d’avui no són legals als nostres mercats. Més volum de transgènics, carns de vaca hormonades o pollastres tractats amb clor com a mètode desinfectant són alguns dels exemples dels productes que arribarien als nostres plats. D’altra banda, aquesta nova competència afectaria especialment els productors locals.
Un consumidor compra llagostins d’Equador i pinya de Costa Rica. Quin problema hi ha?
Aquesta compra té un impacte negatiu perquè és fruit de l’explotació laboral i l’explotació medi ambiental dels seus països d’origen. Això demostra que actualment els interessos del capital i del diner són prioritaris en el model agroalimentari. Però, quin sentit té importar aliments de l’altra punta del món? En el cas dels llagostins i la pinya, nosaltres no en cultivem, però la introducció d’aquests aliments en els nostres menús, especialment nadalencs, s’explica pels interessos de les empreses del sector.
En l’àmbit internacional, un terç de la producció alimentària acaba a les escombraries. Vivim la mateixa realitat a Catalunya?
Més o menys igual. A Europa les xifres són similars arreu. El cert és que es malbaraten molts dels aliments que es produeixen en el camí del camp al plat. Hi ha diferents forats negres en la cadena alimentària en els que molt de menjar acaba a les escombraries. Es paga un preu de misèria a la pagesia i, a vegades, la producció es queda al camp sense collir, perquè el cost de fer la collita és més elevat que el preu que li pagarien al pagès. Els aliments també han de passar una mena de certamen de bellesa per tal que tinguin un determinat aspecte i tamany i sinó es llancen. Els supermetcats sempre han d’estar plens de menjar i si en sobra, enlloc de donar-lo, també el llancen. I, finalment, els consumidors acostumem a comprar més del compte, impulsats per ofertes de tota mena, i acabem malbaratant menjar a casa nostra. Això explica aquestes xifres.
S’entén que un pas importantíssim és la conscienciació del consumidor? En quina fase del procés creus que estem?
Cada cop hi ha una major consciència a l’hora d’alimentar-se. La creixent aparició d’enfermetats vinculades a allò que mengen, al·lèrgies, intol·leràncies, sobrepès, diabetis en adults, alguns càncers, tot això ha portat a més persones a qüestionar-se sobre la seva alimentació. L’aposta per l’agricultura ecològica ha anat en augment i també l’aposta per productes de proximitat. És un pas important per canviar el model de producció i consum actual. Però, personalment, crec que és important que més enllà de l’agricultura ecològica, que és molt important, el consumidor també ha de buscar el valor social afegit del que compra, és a dir, que siguin productes locals, que activin l’economia de l’entorn i respectin els drets laborals dels qui els produeixen.
Trobes a faltar que les polítiques alimentàries estiguin en el discurs i en el debat polític al Parlament o a les campanyes electorals?
En general, som molt conscients de l’impacte de la crisi en l’educació, la sanitat, l’habitatge, etc., però ens costa més veure els efectes que ha tingut en l’alimentació, quan la lògica que mercantilitza drets socials i laborals és la mateixa que s’imposa en el model agroalimentari. Des de l’administració, quan se’n recorden del sector, ho fan des d’una perspectiva que prioritza la “bandera” en lloc de prioritzar la vessant social. Quan reclamem sobirania alimentaria, ho hauriem de fer no per una qüestió de senyeres sinó per una qüestió de justícia, perquè aquesta sobirania implica més control sobre el que mengem, dinamitzar l’economia local, crear llocs treball i respectar el medi ambient.
Quins consells pràctics per als consumidors catalans quan hagin de realitzar la seva compra?
És important preguntar-nos què mengem. És bo per la nostra salut? Es paga un preu digne al productor? En aquest sentit, apostar per una agricultura ecològica és apostar per un producte de qualitat. Malgrat que en un primer moment ens pugui semblar que és més car, això beneficia la nostra salut i també el nostre entorn. També s’ha de donar suport a una pagesia local, la qual coneixes i saps com treballa la terra. Menjar ha de ser un acte conscient i seria important que fós un acte polític. Tots i totes hem de menjar cada dia, així que és bo preguntar-nos què hi ha al darrera del que tenim al plat.
