Esther Vivas | Opcions
El consum d’aliments ecològics a casa nostra no para de créixer. A Catalunya, la meitat de la població en compra. Un 37% ho fa un cop al mes, un 25% en menja setmanalment i un 5% en consumeix cada dia, segons el Baròmetre de Percepció del Consum d’Aliments Ecològics 2015. Si ho mirem en perspectiva, les vendes del sector no fan sinó augmentar. Entre el 2005 i el 2015, aquestes es van multiplicar per 8, amb l’increment més notable en el darrer període, entre el 2014 i el 2015, amb un creixement del 38%, segons el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE).
A l’Estat espanyol, la tendència apunta també a l’alça. Un 29% de la població consumeix productes ecològics un cop al mes, segons dades del 2014 del Ministeri d’Agricultura. I el total del seu consum l’any 2015, havia augmentat un 24,5% respecte a l’any anterior, segons dades del mateix Ministeri. Aquestes xifres haurien d’alegrar-nos, però amaguen una altra realitat: l’èxit de l’alimentació bio ha fet que grans empreses de la indústria agroalimentària hagin vist un nou filó de negoci. Si l’agricultura ecològica va sorgir com una alternativa sostenible, saludable i justa davant un model segrestat per l’agronegoci, i caracteritzat per una producció intensiva, homogènia, “addicte” als pesticides, deslocalitzada, amb aliments quilomètrics, treball precari i abús a la pagesia; ara l’alimentació bio, en mans d’aquestes multinacionals, podria caure en les mateixes males pràctiques, menys en la d’utilitzar pesticides tòxics.
D’un temps ençà, hem vist com grans supermercats (Carrefour, Lidl, Hipercor, Aldi, El Corte Inglés, Alcampo…) han introduït en els seus lineals productes ecològics. Carrefour fins i tot, el passat mes de maig, va inaugurar un supermercat bio a Madrid, i va anunciar que n’obriria més, seguint la política de l’empresa al seu país d’origen, França. Mentre, El Corte Inglés aposta per crear supermercats ecològics dins el seus establiments convencionals, sota el nom de La Biosfera. El primer va obrir les portes a principis d’any a la ciutat de València, i posteriorment se n’han inaugurat d’altres a Marbella, Palma y Sevilla. És, en paraules d’un dels seus directius, Juan Carlos Jimena, la “febre verda”.
L’entrada del producte ecològic a la gran distribució, així com l’obertura de supermercats bio per part d’altres empreses (Veritas, Organic Market…), ha plantejat des de fa temps el debat sobre l’oportunitat i l’amenaça que aquestes pràctiques signifiquen per al sector. Vendre a través de grans supermercats permet arribar a un públic més ampli i comercialitzar més productes, però els súpers són un dels principals responsables de l’injust model de producció, distribució i consum d’aliments. Aleshores, quin canvi de model generarà una agricultura ecològica en les seves mans? Tal vegada mengem productes més saludables (no sempre accessibles a tothom), però en quines condicions s’han elaborat, d’on vénen, quin salari es paga als seus treballadors? Són algunes de les preguntes a fer-se.
La indústria agroalimentària ha vist també oportunitat de negoci en un sector en constant creixement. Empreses com Borges, San Miguel, Puleva, Hero, per tan sols citar-ne algunes, comercialitzen des de fa temps oli, cervesa, llet i potets infantils, respectivament, sota l’etiqueta bio. Una de les últimes a sumar-se al carro ha estat Danone que l’any passat va treure a l’Estat espanyol una línia de iogurts orgànics. Al més pur estil Dr. Jekyll i Mr. Hyde, aquestes empreses ens ofereixen d’una banda opcions ecològiques, mentre de l’altra ens venen aliments on l’últim que importa és la qualitat dels ingredients i el respecte al medi ambient. Grans distribuïdors com Alcampo, Carrefour, El Corte Inglés, Aldi, Eroski… tenen també les seves marques blanques bio. Multinacionals que no dubten en vestir-se de verd per seguir fent negoci.
Ens venen un producte ecològic certificat, però més enllà d’oferir-nos un aliment elaborat sense pesticides químics de síntesis i lliure de transgènics, caldria veure si es tracta de productes locals o si vénen de l’altra punta del món (perquè si aquest és el cas la certificació ecològica no compensa l’impacte mediambiental del seu viatge), si paguen un preu digne al pagès o al productor, si són aliments de temporada. La resposta a aquestes qüestions ens permetrà veure si més enllà de menjar bé, l’agricultura ecològica, en mans de l’agroindústria, és motor de transformació. Sovint, en la majoria dels casos, no és així.
La darrera ofensiva del “capitalisme verd” per tal de penetrar en el sector ha estat la compra per part de societats de capital risc i grans multinacionals d’empreses bio de tota la vida. Ho analitzava un interessant article a la revista Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas. En pocs anys, algunes de les pioneres del sector, com Natursoy (amb seu a Castellterçol), Sorribas-Biogrà (situada a Polinyà) i Vegetalia (a Castellcir) han passat a formar part de grans conglomerats empresarials. Natursoy va ser adquirida el 2011 pel grup francès Nutrition & Santé, propietat a la vegada del hòlding farmacèutic japonès Otsuka Pharmaceutical. El 2016, Sorribas-Biogrà, una empresa familiar amb més de cent anys d’història i una de les veteranes de l’alimentació bio, va ser adquirida pel grup Idilia Foods, que compta entre les seves marques amb Cola Cao, Nocilla i Paladín. A principi del 2017, el monstre de la indústria agroalimentària Ebro Foods, líder mundial en el sector de l’arròs i segon fabricant a escala global de pasta, va comprar un altre referent de l’alimentació bio: Vegetalia, empresa catalana amb més de trenta anys a les espatlles. Ebro Foods busca convertir-se en un actor clau en el dinàmic i creixent mercat europeu del menjar orgànic. Per això ja l’any 2013, va entrar a formar part de l’accionariat del grup italià Scotti, especialitzat en la producció i el processament d’arròs i amb un ampli catàleg de productes bio, del qual actualment té un 40% de les accions. I el gener del 2016, va adquirir l’empresa familiar Celnat, pionera del sector a França, i en particular capdavantera en la producció de cereals ecològics.
En altres indrets de l’Estat, hem vist casos similars. La societat de capital risc Nazca Capital va comprar, el 2015, la majoria de l’accionariat d’El Granero Integral a la família Muñoz, fundadora d’aquesta empresa de referència. El que ara succeeix aquí, s’ha produït abans a països on l’alimentació ecològica està més consolidada. Estats Units o França en són tristament bons exemples. En la mesura que les grans empreses detecten que aquest és un nou nínxol de mercat, l’ofensiva no es fa esperar.
De tots els embats que confronta el sector de l’alimentació ecològica, aquest darrer és el més preocupant. Ja no es tracta tan sols de supermercats que venen productes bio, que en comercialitzen marques blanques o grans empreses de la indústria agroalimentària que treuen una línia d’aliments orgànics. Ara assistim a la compra directa d’empreses referents del sector, sense moltes vegades, com a consumidors, ser-ne conscients, ja que el mantra dels nous propietaris és que, ara com ara, “tot segueixi igual”. Però el que és evident és que la pràctica d’aquestes grans multinacionals no té res a veure amb la d’una empresa local i familiar pionera en l’alimentació ecològica.
L’èxit de l’alimentació bio pot ser també la seva gran debilitat, quan algunes grans empreses volen convertir aquesta pràctica transformadora en un pur negoci.
