Esther Vivas | Ets el que menges
“Nen, d’on ve la llet?”, li pregunten. “Del tetrabric”, respon. Quantes vegades deveu haver sentit aquesta anècdota. La distància entre el camp i el plat, entre la producció i el consum, no ha fet res més que augmentar en els darrers anys. I els més petits, sovint, mai han trepitjat un hort, ni han vist cap gallina ni s’han apropat a una vaca. Alimentar-se no consisteix tan sols a ingerir aliments, sinó a saber d’on vénen, què ens aporten, com han estat elaborats. Educar implica, també, ensenyar a menjar i a menjar bé. I això, precisament, és el que fan els menjadors escolars ecològics que últimament comencen a aparèixer a casa nostra.
L’interès per menjar bé, bo i just arriba, a poc a poc, a les taules de les escoles. Menjadors que busquen, més enllà de les calories que fan falta, una alimentació ecològica i de proximitat. Es tracta d’aprofitar uns espais que permeten, com cap altre, que alumnes, educadors, cuiners i, en un segon terme, famílies, professors i pagesos interaccionin, per recuperar no només el saber i el sabor dels aliments, sinó, també, per aprendre i valorar la feina que hi ha darrere la producció –la pagesia–, i darrere els fogons –la cuina.
Els menjadors escolars ecològics tenen un vessant educatiu i nutricional, a la vegada que defensen l’economia social i solidària i el territori. Aliments ecològics sí, però de proximitat. Una aposta imprescindible en un context de crisi que, d’una banda, dóna una sortida econòmica a la petita pagesia, que intenta viure dignament del camp, ja que fomenta uns circuits de comercialització alternatius i una venda directa, i de l’altra, ofereix una alimentació sana, saludable i ecològica als més petits, en un context d’augment de la pobresa i la malnutrició.
A Catalunya, un 40% dels infants fan l’àpat principal del dia, el dinar, als centres educatius. Incorporar aquests valors als menjadors de les escoles hauria de ser una prioritat, i els costos econòmics no poden ser l’argument per no fer-ho. Integrar la cuina als menjadors dels centres permet controlar més bé l’alimentació dels menuts, i si comprem aliments de proximitat, de temporada i directament al pagès podem fins i tot abaratir costos. Del camp, passant pels fogons de les escoles, fins al plat de l’alumne, transparència, qualitat i justícia; aquest és el repte. I l’administració pública hauria d’estar compromesa amb aquest fi: invertir en una bona alimentació a l’aula és invertir en futur.
Menjadors escolars que porten els principis de la sobirania alimentària a les escoles, i no només de manera teòrica, sinó, encara més important, a la pràctica. Sobirania alimentària, que ens permet recuperar la capacitat de decidir què mengem, que aposta per una agricultura pagesa, local i agroecològica i que retorna a pagesos i a consumidors –i en aquest cas als infants– el control i el saber sobre la seva alimentació.
