Esther Vivas | El Periódico
“Encara em resulta bastant dur rememorar el dia en què ’em van néixer’ a la meva filla. Perquè jo sempre dic que no vaig donar a llum, tot i que tothom em miri amb cara rara”. Amb aquestes paraules, una mare relata la seva experiència de part temps després de ser-li realitzada una cesària innecessària. No es tracta d’un cas aïllat.
A l’Estat espanyol, es calcula, segons dades del Ministeri de Sanitat, que un de cada quatre naixements, un 24,8%, es produeix mitjançant aquesta operació de cirurgia major. Un percentatge molt superior al que recomana l’OMS, que considera que una taxa justificable no hauria de superar el 10%. Als hospitals privats, on el negoci s’imposa a la salut, la xifra és més elevada que la mitjana, i arriba al 37,3%, mentre que als hospitals públics el seu número se situa en el 21,6%. Un fet que no es justifica des d’un punt de vista mèdic, ja que és la sanitat pública la que atén els parts més complicats, i amb majors opcions d’acabar en cesària.
En els últims anys, aquesta tendència ha anat a més, i és resultat, en bona mesura, del procés de mercantilització i tecnificació del part. Mentre que una cesària programada es realitza en tan sols trenta minuts i es preveu amb antelació, un part pot durar hores i fins i tot dies i és impossible saber quan acabarà, les asseguradores paguen més per aquesta actuació i, en la mesura en què una cesària és més cara, el sistema sanitari ha de desemborsar més diners amb els consegüents beneficis privats.
No estic en contra de les cesàries per se, ja que gràcies a elles s’han salvat moltes vides. Les habilitats obstètriques són primordials en els parts de risc. El problema rau quan una cesària o una episiotomia o la inducció d’un part es duen a terme per rutina, sense necessitat mèdica. Una pràctica que té nom, el de violència obstètrica, i que comporta conseqüències negatives per a la salut de mares i nadons. Després d’una cesària, les dones tenen més possibilitats de patir inflamació de l’endometri i major risc d’hemorràgia, i en un següent embaràs hi ha més probabilitats de tenir placenta prèvia i si el part és induït hi ha perill de trencament uterí. Pel que fa al nadó, en una cesària programada, aquest neix prematurament, amb un pes inferior i pot sofrir problemes respiratoris.
La tendència a l’alça de cesàries no és una qüestió exclusiva d’aquí. A la Unió Europea, la mitjana de cesàries se situa en el 27% del total de parts, i són la majoria dels països nòrdics i Holanda els que registren els percentatges més baixos, sobre el 17%, mentre que Xipre compta amb el número més elevat, el 57%. Als Estats Units, les cesàries van créixer un 525% entre els anys 1969 i 1987, passant de representar el 4% del total de parts al 25% respectivament. Fins als anys vuitanta, l’alt número de cesàries als Estats Units era una excepció entre els països industrialitzats, només comparable amb el Canadà i Austràlia, però a partir d’aleshores el part per cesària va augmentar en molts d’altres llocs.
Al Brasil, amb una de les taxes més altes del món, un 57% de mitja, la cesària s’ha convertit en tot un ritual. En els hospitals privats, la xifra arriba al 84% dels parts. Les embarassades de classe mitjana i alta es preparen per a la cesària com si d’un gran esdeveniment es tractés, s’encarreguen vídeos professionals, els càmeres entren al quiròfan i les dones hi assisteixen ben pentinades, maquillades i amb la manicura a punt. Paradoxalment, la majoria d’embarassades brasileres a l’inici de la gestació vol un part vaginal, però el sistema sanitari les indueix a creure que la cesària és millor, la forma més moderna i segura de donar a llum.
Una dinàmica molt preocupant, ja que estem canviant la manera de néixer. Si quan la cesària va començar a aplicar-se, cent cinquanta anys enrere, era una operació que permetia salvar la vida d’alguns nadons que presentaven dificultats en el naixement, ara s’ha generalitzat de tal manera que ha desembocat, com ens recorda la psiquiatra infantil i perinatal Ibone Olza, en una nova forma de donar a llum, que s’està convertint en habitual. Una tendència que s’explica per canvis socioculturals de fons sobre la percepció del part, el qual és considerat una font de riscos, mentre que la cesària aporta la falsa sensació de control. Tota la confiança cega que es diposita en la intervenció mèdica equival a la por al part que s’inculca.
