Ivanna Vallespín | El País Catalunya
La seva maternitat recent va fer que l’activista Esther Vivas (Sabadell, 1975) canviés la temàtica dels seus llibres, de l’economia social i la sobirania alimentària al feminisme i la maternitat. Vivas, que acaba de publicar Mama desobedient (Ara Llibres en català/Capitán Swing en castellà), parteix d’algunes experiències negatives viscudes durant l’embaràs i el part per denunciar les dificultats i les barreres que imposa l’actual sistema econòmic i social perquè les dones prenguin les regnes durant tot aquest procés i fer així compatible la maternitat i el feminisme. La periodista i escriptora també aprofita per treure a la llum molts temes encara tabús, com la infertilitat, el dol gestacional, les dones que no volen tenir fills o l’excessiu intervencionisme mèdic.
Pregunta. Dius que la maternitat és un tema menyspreat pel feminisme. Per què?
Resposta. Maternitat i feminisme han tingut una relació complexa perquè la maternitat s’ha utilitzat com un mecanisme de control del cos femení, per supeditar les dones i tenir-les arraconades a la llar. Contra això es va rebel·lar el feminisme dels anys seixanta i setanta, però alhora es va caure en un discurs antimaternal. Llavors el feminisme veia la maternitat com una càrrega. Per mi, el problema no és ser mare, sinó la càrrega que li posa el sistema patriarcal. Cal reivindicar una maternitat que posi fi a la idea patriarcal de dona abnegada, però també amb la de supermami.
P. Es pot ser feminista i mare a la vegada?
R. És imprescindible. Cal que el nou moviment i la vaga feminista tinguin com una de les seves reivindicacions la maternitat. Com pot ser que un fenomen tan bàsic com ser mare estigui infravalorat i invisibilitzat? El feminisme ha de reivindicar la maternitat lliure d’imposicions.
P. Quins elements defineixen una mare desobedient?
R. És una mare que trenca amb la maternitat patriarcal imposada: aquesta idea de bona mare, abnegada, amb l’única finalitat de cuidar els fills i sense interessos propis. Però també cal trencar amb la idea de supermami: la dona que arriba a tot, que ho dona tot a la feina i en què la maternitat queda supeditada al mercat. Són idees de mares útils per al sistema i no pas de mares emancipades.
P. Dibuixes un tipus de maternitat –part natural, criança natural, lactància llarga…– que actualment només s’ho pot permetre algú amb un nivell socioeconòmic benestant.
R. La maternitat i la criança venen molt marcades per la classe social. Al final no som lliures d’escollir el tipus de maternitat perquè ve determinada per un context hostil i enemic de la criança. Una mare potser vol fer lactància materna exclusiva durant els primers sis mesos de vida del nadó, com marca l’OMS, però resulta que al cap de quatre mesos s’ha d’incorporar a la feina. Llavors només si tens certs estalvis o cert nivell econòmic et pots permetre agafar una excedència. I com més precària és la teva situació, menys possibilitat tens d’escollir. Així que certa criança i la maternitat esdevenen un privilegi. Cal un canvi en les polítiques públiques que faciliti la fertilitat, el part respectat o la lactància.
P. Iniciatives com l’allargament del permís de paternitat aprovat fa uns dies pel Govern central és un pas endavant en l’igualtat?
R. És un avenç, segons com es miri. Per als pares sí, però en canvi el de maternitat no ha canviat en 30 anys. El que no pot ser és que es plantegi augmentar el permís de paternitat sense ampliar el de maternitat. La igualtat dels permisos ha estat promoguda per un sector del feminisme que veu la maternitat com una llosa per aconseguir la igualtat en el mercat de treball, però el problema no és la maternitat, sinó el mercat de treball que no permet la criança o la participació dels pares.
P. En el llibre compares molt la situació de Catalunya i Espanya respecte a altres països.
R. L’Estat espanyol no en surt gaire ben parat. De fet, es produeix la situació que amb la nova normativa Espanya es convertirà en el país de la UE amb el permís de paternitat més llarg, però a la cua en el de maternitat. Però una cosa similar passa, per exemple, amb la violència obstètrica.
P. Violència obstètrica?
R. Sí, el problema és que es veu el part com una malaltia i això fa que, d’una banda, a l’hora del part no es tingui en compte l’opinió de les mares i se les infantilitzi i, de l’altra, que estigui molt medicalitzat i es facin més cesàries, parts amb fòrceps o intervencions de les necessàries. Això és el que es coneix com a violència obstètrica.
P. I què diuen les estadístiques europees?
R. A l’Estat espanyol hi ha un 25% de dones que pareixen per cesària, quan l’OMS recomana un màxim del 10-15%
P. El part és potser el moment on la dona és més vulnerable i es produeixin aquest tipus de casos que denuncies?
R. Un dels problemes és que com que l’embaràs i el part es veuen com una malaltia, també es veu la dona com un subjecte passiu. I això també és a causa de la visió patriarcal sobre l’embaràs i el part. De fet, considero que la violència obstètrica és l’última frontera de la violència de gènere, és una violència que està socialment acceptada perquè ens han dit “el part és això” i les dones pensem que no ens podem queixar perquè sort en tenim, de poder tenir el nostre nadó entre braços. Hi ha professionals sanitaris que intenten canviar això, però moltes vegades l’atenció que rebis dependrà de la bona voluntat de les persones que t’atenguin. Darrerament també s’han aprovat recomanacions a favor del part respectat, però al final són només recomanacions, així que el teu part acaba sent una loteria.
A més ens han venut la idea que, com més tecnificat, més segur serà el part. I el part també és un mecanisme de control de les dones a través de la por i el dolor i fa que les dones cedeixin tota la responsabilitat en el personal sanitari. El que cal és una visió de gènere i feminista del part, recuperar la visió del part com un procés natural.
P. Assegures que la societat és enemiga de la lactància. Per què?
R. En els darrers anys s’ha millorat molt, però el model socioeconòmic dificulta la lactància. Els permisos de maternitat no permeten la conciliació entre feina i lactància. També hi ha els prejudicis per donar el pit en públic. Ens fem un fart de veure pits a la televisió, però veure un pit lactant ens incomoda perquè és l’antítesi del pit eròtic. El pit lactant és el contrari als interessos del patriarcat.
P. El pit allibera o esclavitza la dona?
R. Part del feminisme que ha vist la maternitat com una llosa també hi inclou la lactància. Cal canviar la mirada perquè el problema no és el pit, sinó el sistema. Jo considero que la lactància és molt feminista perquè és molt beneficiosa per a la mare. Es parla molt dels beneficis de la llet materna per a la salut del nadó, però també té molts aspectes positius per a la salut física i psíquica de la mare.
P. Al final del llibre dius que ni el pit ni el biberó faran lliures les dones. Doncs què ho farà?
R. Als anys setanta les mares donaven més el biberó i això no les feia més lliures. Llavors el dilema no consisteix tant a decidir entre pit i biberó, el problema de la maternitat té a veure amb el sistema que no et permet exercir lliurament la criança.
P. En el teu llibre poses molta èmfasi en experiències negatives amb l’embaràs, el part i la lactància. Tems que això pugui desanimar alguna futura mare?
R. Espero que el llibre serveixi per informar. Les dones tenim molt poc coneixement de la nostra sexualitat i de tot el que implica la maternitat. I això és un terreny fèrtil perquè hi hagi abusos. El que busca el llibre, des del respecte a totes les opcions, és posar llum sobre tots els temes que són tabús o invisibles, com el dol gestacional, la violència obstètrica, etc.
