Una ressenya del llibre ‘Mama desobedient’
Neus Ràfols | revista digital DONES
‘”La maternitat, i tot el que l’envolta, com l’embaràs, la infertilitat, el part, el dol gestacional, el puerperi, la criança, són temes que massa sovint queden invisibilitzats en l’àmbit domèstic”. Amb aquest inici arrenca el llibre Mama desobedient: una mirada feminista a la maternitat de la periodista Esther Vivas, on ja anticipa els ingredients que abraçarà aquesta aposta editorial d’ARA llibres, en la versió castellana impresa pel segell Capitán Swing. Una reflexió crítica– d’aquí el títol que apel•la a la desobediència- i molt ben documentada sobre les maternitats imposades tant pel patriarcat com pel mercat, i silenciada en els debats feministes.
Vivas (Sabadell, 1975) aconsegueix parir una gran obra, com ella explicita “tant en clau personal com intel•lectual”, i que “vol obrir portes, trencar mites i silencis”. I és aquest doble registre, el de l’acadèmica intel•lectual que reflexiona combinada amb la veu íntima de la mare, el binomi que esdevé el gran encert de l’assaig i l’oli que fa fluir tant bé la seva lectura.
El registre acadèmic està profundament documentat amb referents tant dels feminismes de la igualtat, de la diferència i interseccionals- Carolina del Olmo, Doris Lessing, Luisa Muraro, Adrienne Rich, Dorothy Dinnerstein, Jane Lazarre– com de l’àmbit científic o de sociologia de la ciència. L’assaig també beu de fons històriques i antropològiques en els passatges en què Vivas fa una mirada retrospectiva de l’evolució del part, del rol de les llevadores i de la ginecologia.
Aquesta mirada multidisciplinària s’accentua per la gran hipertextualitat de les fonts, que també li dona molta actualitat a la prosa. Per exemple és una obra farcida de referents tant diversos que van des de la literatura de casa o universals –Mercè Rodoreda, Carme Riera, Charlotte Perkins-; a les aportacions de la dramatúrgia, de la poesia, de l’art plàstic i fotogràfic, o del cinema, amb noms tant variats en el temps i espai com la pintora Fridha Kahlo i la il•lustradora Paula Bonet; la dramaturga Clàudia Cedó i l’actriu Gemma Brió– totes elles parlant del tabú i dolor de la mort gestacional- o des de la mirada cinematogràfica d’Icíar Bollaín, amb un curt sobre la violència obstètrica.
La veu íntima que humanitza l’assaig
La periodista també incorpora una ferotge crítica a les empreses del sector agroalimentari, que amb l’aliança massa recurrent dels professionals de la pediatria han volgut posar les urpes a les necessitats dels lactants. Ja han estat molt denunciades les campanyes de màrqueting per introduir la llet de fórmula en països en vies de desenvolupament, que van provocar elevadíssimes taxes de mort infantil per la manca de salubritat de l’aigua. Un capítol que Vivas documenta magistralment i aborda des de les aportacions de la sobirania alimentària: terreny ben conegut per ella i sobre el qual ja havia evidenciat la seva capacitat divulgadora amb anteriors assajos com El negocio de la comida (2018), Supermercados, no gracias (2007), i altres títols entre les sis obres que ja ha signat.
Els passatges on explica en primera persona vivències personals donen un gran humanisme a l’obra, que contraresten amb les parts més acadèmiques i fredes. Vivas ho fa amb un to serè, de dona adulta, però que arriben a emocionar. Passatge-mirall que relaten, per exemple, la dificultat per a quedar-se embarassada viscuda des del silenci, la mort gestacional d’una filla, o el seu propi part a casa.
Si bé és cert que la periodista es decanta obertament per la lactància materna i per un part respectat, no medicalitzat, sempre ho fa des de l’argumentació i no l’apologia, i des de la sororitat, fugint de la “guerra entre mares”. És a dir, posant èmfasi primerament en les necessitats de les dones i els nadons, i el temps que els va tocar viure.
Potser el punt més fràgil d’aquesta aposta editorial rau en el mateix títol “Mama desobedient”, no perquè no sigui potent, sinó pel fet que tindrà un efecte de crida a les mares més crítiques tant amb el patriarcat i com amb el mercat, però que difícilment arribarà a seduir tota mena de públics. I aquest seria el veritable objectiu: que l’obra arribés a tothom, també a actors de les polítiques públiques, i sacsegés més sobre el debat del paper social de la reproducció. Perquè sinó és així, com també va evidenciar el documental passat per Tv3 recentment “Maternitat en Stand by”, la taxa de fertilitat a l’Estat Espanyol i a Catalunya seguirà essent a la cua del món, i la maternitat començarà a ser un privilegi de les dones de classes socials més benestants -que es podran pagar excedències no remunerades per la criança fins i tot tractaments de fertilitat- i de dones que ni han entrat en la planificació familiar, amb maternitats trobades i no desitjades i situacions de salut fràgils tant per elles com pels nadons.
Si la tribu segueix invisibilitzant les cures, la crítica de “les mares desobedients” tindrà sempre un sostre de vidre.
