Esther Vivas | El Periódico
Ha tornat a passar. Una dona embarassada ha estat detinguda per la policia per ordre d’un jutge a petició de la direcció d’un hospital, a l’haver superat la setmana 42 de gestació, i ha estat conduïda a aquest centre hospitalari perquè li induïssin el part en contra de la seva voluntat. No es tracta d’un episodi de la sèrie El conte de la criada sinó d’un fet real. Va succeir el passat 24 d’abril a Oviedo, i el centre implicat va ser l’Hospital Universitari Central d’Astúries. Anteriorment, l’any 2016, un cas similar es va donar al Parc Sanitari Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat.
Tant en un cas com en l’altre, l’argument que s’ha esgrimit és el mateix: la decisió de la mare posa en perill la vida del nadó, presentant a tots dos com antagonistes. La institució sanitària, i també judicial, s’erigeixen com a defensors de la criatura, obviant que el benestar emocional de la mare és imprescindible per a la del petit. Parir després de la setmana 42 té riscos, però també en té una inducció. Malgrat aquest fet, es presenta la intervenció mèdica com si no impliqués cap tipus de perill quan això és fals. A més, en aquest cas, el nadó es trobava en bon estat de salut.
El que ha passat a Oviedo, ens mostra com massa sovint les dones al quedar-nos embarassades o en donar a llum deixem de ser considerades subjectes de ple dret. Obligar a una dona a parir en contra de la seva voluntat i sotmetre-la a aquest estrès és violència, violència obstètrica. Com també ho és que en el transcurs del part no t’informin adequadament, no et deixin estar acompanyada a l’hora de donar a llum, et separin del nadó, et trenquin la bossa de les aigües o t’indueixin el part sense el teu consentiment, et realitzin una cesària de manera innecessària, una episiotomia per rutina o pugin sobre la teva panxa durant l’expulsiu, per empènyer cap avall el nadó, realitzant la coneguda maniobra de Kristeller, la qual se segueix practicant tot i estar prohibida pel dany que pot causar a la mare i a la criatura.
Aquests últims dies, arran dels actes de presentació del llibre que acabo de treure Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat, on, entre d’altres temes, exposo aquesta qüestió, he tingut l’oportunitat de parlar amb professionals de la salut al respecte. Si bé alguns reconeixen aquesta violència, treballen i es formen per humanitzar l’atenció al part, i s’han donat canvis en les pràctiques i millores en les infraestructures, encara hi ha un sector significatiu que rebutja el concepte de “violència obstètrica” i el considera un atac al seu exercici professional. No obstant això, posar nom a aquestes pràctiques és essencial per eradicar-les. De la mateixa manera que els homes són aliats per acabar amb la violència de gènere i no han de sentir-se atacats quan aquesta s’anomena, el mateix hauria de succeir amb el personal sanitari en relació a la violència obstètrica.
En plantejar aquesta qüestió, m’he trobat també amb d’altres reaccions. Alguns professionals, davant els exemples que es donen, diuen que es tracta de casos de mala praxi, però no és així. Quan un 42% dels parts a Espanya, per posar un exemple, acaba amb una episiotomia, tot i que el Ministeri de Sanitat considera que aquesta xifra hauria d’estar al voltant del 15%, no estem davant d’una mala praxi puntual. La violència obstètrica és una violència inherent, estructural, a l’actual model d’atenció al part, el qual es caracteritza per tenir una visió profundament medicalitzada i patriarcal de l’acte de donar a llum. També m’han dit que al fer servir “un concepte tan dur”, les dones que van a parir als hospitals ho fan amb por. Però si aquesta por existeix no es deu a la paraula que s’utilitza sinó que és fruit d’unes pràctiques que tenen conseqüències negatives per a la salut de mares i nadons, de les quals les dones cada cop en som més conscients i denunciem.
Quina ha de ser la resposta? Necessitem que el part, tant des d’un punt de vista social com mèdic, deixi de ser percebut com una malaltia. El part és un procés fisiològic, i en la majoria dels casos el que necessita és temps i respecte. Cal reconèixer que el personal més ben preparat per atendre un part de baix risc, que són la majoria, és la llevadora, i és fonamental augmentar-ne el nombre i dotar-les de més autonomia. Necessitem també, i amb urgència, una formació en l’atenció al part amb perspectiva de gènere. Les dones quan parim no som objectes passius, contenidores d’un nadó, sinó subjectes actius, i els nostres drets han de ser garantits. Només així aconseguirem avançar cap a un part segur i respectat.
