Laura Aznar | Sentit Crític
Esther Vivas (Sabadell, 1975) ha fluctuat de la sobirania alimentària a les maternitats respectades: dues lluites que “entrelliga” en el seu darrer llibre, ‘Mama desobedient’ (Ara Llibres). Fent un traçat històric de la criança, la periodista planteja alguns reptes relatius al fet de ser mare, que tenen a veure amb l’embaràs, el part o la lactància. Quina relació tenen els feminismes amb la maternitat? Quins esculls cal superar per convertir-la en un fet polític? Com se subverteix l’imaginari neoliberal de la cura, supeditat al mercat, o la idea d’una maternitat patriarcal sacrificada?
Després d’escriure llibres com ‘El negocio de la comida’ o ‘Supermercados, no gracias’, on analitzes els budells del sistema agroalimentari, ara poses el focus sobre la maternitat. Són dues qüestions relacionades d’alguna manera?
Per descomptat. De la mateixa manera que l’alimentació ve determinada pels interessos del mercat i d’algunes empreses i indústries, la nostra maternitat també està molt determinada pel context en què ens trobem. Les lògiques d’un sistema patriarcal que invisibilitza tot allò que té a veure amb la dona i d’un sistema capitalista que mercantilitza els nostres drets tenen un impacte directe en la maternitat. I, de la mateixa manera que sovint no podem decidir què mengem, la nostra maternitat no és tant la que volem, sinó la que podem exercir en funció dels nostres condicionants socioeconòmics.
De fet, al llibre ‘Mama desobedient’, dius literalment que “la lactància materna com a pràctica és una expressió de sobirania alimentària”.
Plantejo els paral·lelismes que existeixen entre la capacitat de decidir sobre allò que mengem i la pràctica lactant: la sobirania alimentària és en els adults el que la sobirania lactant és en les criatures. La sobirania en els nadons resideix en la lactància materna, que és la que dona una major autonomia a la dona i que, a més, resulta ser l’aliment més adequat i més sostenible per a la criatura.
Però la lactància també s’ha convertit en un negoci.
Les empreses de llet de fórmula plantegen que la llet artificial és igual o millor que la llet materna, però això és fals. Sort en tenim de la llet artificial quan la lactància materna no és possible o desitjada, però mai podem dir que sigui igual o millor. Això és enganyar la societat i les mares. Els interessos d’aquestes empreses, que a la vegada estableixen vincles molt estrets amb els professionals de la salut –finançant organismes com l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP)–, han promocionat la lactància artificial fins al punt que, als anys setanta, pràcticament van posar fi a la lactància materna. La major part de les dones donaven el biberó perquè tant les empreses de llet de fórmula com els professionals sanitaris els deien que això era el millor. Per sort, aquesta lògica s’ha anat revertint, tot i que encara queda molt camí a fer.
Al mateix temps que es cosifiquen i se sexualitzen els pits de la dona, la pràctica lactant segueix sent un tabú en certa manera. Incomoda, s’invisibilitza.
El pit lactant és l’antítesi del pit sexual cosificat per part del sistema. En la mesura que el pit es visualitza com un element sexual per donar plaer a l’home, quan té una altra funció, com és la d’alimentar un nadó, s’acaba considerant impúdic. Llavors, s’ha de relegar a l’àmbit privat, perquè genera una tensió amb el significat que el sistema patriarcal i capitalista li dona. És totalment contradictori, i per això penso que cal reivindicar l’autonomia de la dona a l’hora de donar el pit com una pràctica que va contra corrent de la lògica dominant.
“Els feminismes es rebel·len contra la imposició de la maternitat, però en part han caigut en un discurs antimaternal i antireproductiu”
En una entrevista a CRÍTIC, l’activista ‘postporno’ Maria Llopis explicava que “la maternitat és un tabú dins els mateixos moviments feministes”. Tu també sostens aquesta tesi i afirmes que ha estat una qüestió menystinguda pels feminismes i pels moviments socials. Per què els espais transformadors no han situat la maternitat al centre?
Això s’ha donat més en el passat que ara. En la mesura que els moviments socials han començat a treballar pràctiques vinculades al consum crític, l’alimentació ecològica o l’economia social i solidària, també han començat a acollir la pràctica materna i a donar centralitat a la cura. Però és cert que, de sempre, tot el que té a veure amb la maternitat ha quedat en un segon pla en aquests espais. Un dels reptes és com fer compatible l’activisme, la militància social i política, amb el que implica el treball de cures. I, des d’aquest punt de vista, la maternitat és un element central i una pràctica que no només és responsabilitat de les mares, sinó també dels pares i de la societat en general.
I dins dels feminismes?
Tradicionalment, hi havia hagut una relació complexa. Al llarg de la història, la maternitat s’ha utilitzat com un instrument de control de les dones i encara és així des de determinats sectors ideològics. Fan servir el caràcter biològic de la maternitat com a imposició: “Tu com a dona tens la capacitat de tenir criatures i, per tant, el teu destí final és ser mare”. Els feminismes es rebel·len contra la imposició, però en aquest rebel·lar-se, en part han caigut en un discurs antimaternal i antireproductiu. Per contra, penso que els feminismes haurien de reivindicar la maternitat: poder viure una experiència materna plena, alliberada de les constriccions del sistema patriarcal, hauria de ser una reivindicació de primer ordre.
Ha canviat aquesta relació?
Està començant a canviar. Hi ha una nova generació de dones feministes que hem crescut en un context en el qual la maternitat ja no és un destí ineludible, és una elecció. A diferència de les nostres predecessores dels anys setanta, això ens permet tenir menys prejudicis i acostar-nos-hi amb una mirada més conciliadora.
L’informe ‘La infecunditat a Espanya‘, del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB, apunta que una de cada quatre dones nascudes el 1975 no seran mares en contra de la seva voluntat. Les causes són diverses: bé perquè no tenen satisfetes les condicions materials que creuen imprescindibles, bé perquè el fet de ser mares limita les seves possibilitats d’ascendir laboralment, o bé perquè, quan creuen que és el moment, els costa moltíssim quedar embarassades. És a dir, que la maternitat ja no és una imposició, però tampoc és sempre una elecció.
Les dones tenim més dificultats que mai per ser mares, i aquesta és una de les grans paradoxes. A l’Estat espanyol, la diferència entre els fills desitjats i els fills que es tenen és una de les més altes del món. Això planteja que ser mare, en lloc de ser un dret, acabarà sent una quimera o un privilegi per a qui s’ho pugui permetre. El sistema socioeconòmic és hostil amb la maternitat des del minut menys zero: la mateixa fertilitat humana, que està amenaçada per la crisi ecològica, climàtica i socioambiental; la conciliació difícil; les poques ajudes que hi ha a la maternitat…
“No es tracta de tenir una idea romàntica de la maternitat, però sí donar-li el valor social, polític i econòmic que li ha estat negat”
Alguns partits polítics han fet bandera del ‘feminisme liberal’, la principal reivindicació del qual és la igualtat entre homes i dones en el si del productivisme. Com encara la maternitat aquest corrent del feminisme?
El relat que s’ha imposat sobre la maternitat l’han articulat determinats sectors reaccionaris amb una visió patriarcal i productivista. Les dones hem d’encaixar amb la imatge de l’àngel de la llar: el nostre fi últim és cuidar de les criatures, de la família i del marit, de manera que ens hem de quedar tancades a casa i no tenir cap altre interès en la vida. L’alternativa que sovint es planteja és el discurs d’un cert feminisme liberal, que diu que la criança ha de quedar supeditada al mercat i que la dona ha d’estar 100% disponible per al món laboral. Llavors, si tu com a feminista vols viure l’experiència materna a la vegada que tampoc vols renunciar a altres interessos propis, com ho fas?
…
Jo dic que cal plantejar una mirada desobedient, insubmisa, rebel davant les maternitats que s’imposen i que, en definitiva, són maternitats útils al sistema patriarcal i capitalista. No es tracta de tenir una idea romàntica i idíl·lica del que és la maternitat, però sí donar-li el valor social, polític i econòmic que li ha estat negat. Les dones que som mares som moltes altres coses també, però aquesta experiència materna marca la nostra trajectòria vital i, per tant, no es pot menystenir.
En les passades eleccions generals diverses formacions de dretes es presentaven com a garants de la maternitat. Un dels punts principals del programa electoral de Ciutadans el 28-A era “Fer d’Espanya el millor país del món per formar una família“.
Els partits que fan més bandera de la maternitat són els més conservadors, aquells que més retallen en ajudes socials, que més precaritzen les condicions laborals i que més permeten l’especulació immobiliària. És una gran hipocresia. Totes aquestes polítiques van en detriment de la maternitat, perquè les desigualtats socioeconòmiques són el fre principal a tenir criatures: si no arribes a final de mes, vas posposant la decisió fins a una edat en què pots tenir problemes d’infertilitat.
Però a ‘Mama desobedient’ dius que l’esquerra “tampoc té ben resolt tot el que té a veure amb la maternitat, la criança i les famílies”.
L’esquerra ha cedit tot el terreny de la maternitat a la dreta: no ha construït un relat propi de la maternitat des d’una perspectiva de drets. Llavors, quan els sectors més progressistes de les esquerres han abordat aquest debat, han assumit el discurs que la maternitat és una càrrega per a les dones i, en conseqüència, genera una sèrie de desigualtats en l’àmbit laboral. Des d’aquest punt de vista, cal adaptar la criança al mercat laboral i combatre en aquest mercat les desigualtats de gènere. Però això no té en compte que el problema no és la criança, sinó el tipus de mercat que tenim i el sistema socioeconòmic.
Moltes feministes i autores com Silvia Federici sostenen que el treball reproductiu i de cures, no remunerat, és l’element puntal que sustenta el sistema capitalista.
La maternitat forma part del treball de cures i permet el lucre del sistema capitalista en la mesura que és una tasca invisible, gratis, no valorada i que recau sobre les espatlles de les dones. Per això cal visibilitzar, valorar, compartir aquest treball des d’un punt de vista polític i col·lectiu.
“El repte està a desindividualitzar la criança, entendre que no és només una responsabilitat individual, sinó col·lectiva”
També l’esquerra ha concebut la criança com una opció individual i una qüestió privada. Això xoca amb el teu plantejament, que ha de ser un fet col·lectiu.
La maternitat, des del punt de vista social i activista, s’acaba veient com una decisió personal, i, en conseqüència, les dones o les parelles acaben criant en soledat i en un context que és advers a les pràctiques de cura. El repte està a desindividualitzar la criança, entendre que no és només una responsabilitat individual, sinó col·lectiva, i, per tant, donar-li aquest caràcter polític. Moltes vegades, quan des de les esquerres s’ha intentat plantejar una alternativa al model de maternitat hegemònic per mitjà de les teories de la criança amb afecció, s’ha seguit enfocant des d’un punt de vista molt individual. Cal plantejar que un altre model de part, de lactància i de criança només serà possible amb un altre model de societat.
El Govern del PSOE ha ampliat les baixes per paternitat a vuit setmanes amb la promesa d’allargar-les fins a 12 l’any vinent i fins a 16 el 2021, per tal d’equiparar aquest permís amb la baixa per maternitat. Per contra, sobre les 16 setmanes de què disposen les dones i que es van assolir l’any 1989, no hi ha hagut cap avenç. És simptomàtic?
Sí. De fet, la demanda d’uns permisos iguals i intransferibles entre pares i mares sorgeix d’un sector del moviment feminista. El fet que s’hagi ampliat de dues a vuit setmanes en dos anys i poc són bones notícies per als pares implicats i per a les mares que podran compartir el treball de cures. El que per a mi és contradictori és que s’ampliï el permís del pare i en cap moment es plantegi ampliar el permís de la mare. Això no es planteja en aquests sectors feministes, que consideren que el fet que les mares tinguin un permís més ampli que els pares consolida les desigualtats de gènere. Jo crec que la premissa és falsa: d’una banda, les desigualtats que patim les dones no només tenen a veure amb la maternitat, i, de l’altra, les penalitzacions que patim les mares no es limiten només a aquests quatre mesos de permís: van més enllà.
De fet, les penalitzacions comencen abans: ens han robat el part?
Ens l’han robat. La capacitat de decidir de les dones a l’hora de parir en general es queda a la porta de l’hospital. Moltes vegades, la dona és més considerada un objecte passiu que no pas un subjecte actiu en l’embaràs i el part. El sistema patriarcal ens ha fet creure que no sabem parir, perquè ha associat l’embaràs amb un procés perillós, dolorós, quasi considerat una malaltia, i que la millor manera d’atendre’l és medicalitzant-lo i deixant-lo en mans de professionals de la salut. Això acaba sent un terreny fèrtil per a l’abús. Ens han dit que el part és això. S’estableixen unes pràctiques que tenen aquesta mirada patriarcal i que se supediten a la lògica productivista: es programen cesàries innecessàries per beneficiar l’organització del sistema sanitari, o s’indueixen els parts entre setmana.
Dius que la violència obstètrica és una expressió més de la violència masclista.
Sí, perquè és una violència acceptada per la societat, per les institucions, pel personal sanitari i per les mateixes mares, que en som víctimes. Anomenar-la és la millor manera de fer-li front. I és cert que s’han fet avenços per tal de fer possible un part respectat i que hi ha professionals conscienciats amb les males pràctiques i compromesos a canviar-les; però, per desgràcia, la major part del personal i de les associacions més representatives –com la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO)– diuen que la violència obstètrica no existeix i veuen aquest discurs com un atac.
“La por i el dolor són instruments que s’utilitzen per supeditar les dones en el seu embaràs i en el seu part”
El relat que envolta el part està molt centrat en la por i el dolor. Per què? Quin interès hi ha al darrere?
La por i el dolor són instruments que s’utilitzen per supeditar les dones en el seu embaràs i en el seu part. Són mesures de control que fan que deleguem la nostra capacitat de decisió a l’hora de parir en els professionals de la salut. Però cal diferenciar entre dolor i patiment. Que et posin l’epidural pot fer que el teu part no sigui dolorós, però això no vol dir que no hi hagi patiment. Si no t’informen correctament, si quan tens la criatura la separen de tu sense cap explicació, si estàs sola quan et fan una cesària, potser tot això està lliure de dolor, però no de patiment. I, més enllà d’aquest fet, no és el mateix el dolor d’una apendicitis que el que sents quan estàs parint, perquè saps que té una finalitat. Des de la religió catòlica, el dolor en el part permetia a la dona expiar els seus pecats: “Tu, com a dona, pariràs amb dolor”. Ara és tot al contrari: el sistema mèdic –fruit de la lluita de les feministes de finals del segle XIX i principis del XX– no ens permet sentir dolor en el part, però tampoc ens deixa decidir si volem sentir-lo o si podem vehicular-lo.
Al llibre ‘Quién quiere ser madre‘, l’autora Silvia Nanclares relata: “Tot el que envolta la salut i el cos de la dona, la cultura associada al seu gènere, està devaluat. […] El cicle roman ocult, embolicat en boires d’obscurantisme”. Hi ha qüestions que tenen a veure amb els cossos de les dones i, de manera més o menys directa, amb la maternitat, que segueixen silenciades, i això pot suposar una barrera en l’accés al coneixement de malalties tan esteses com l’endometriosi, per exemple.
El nostre embaràs, part i lactància forma part de la sexualitat de la dona, i, en la mesura que vivim en una societat patriarcal, és un tema tabú. Això genera un gran desconeixement, i el no saber permet l’abús. D’altra banda, hi ha qüestions més invisibilitzades que d’altres, i tot allò que implica un fracàs social de l’experiència materna –infertilitat, pèrdua gestacional, depressió postpart– està totalment silenciat. Cal normalitzar aquestes experiències perquè puguin ser viscudes amb menys soledat.
I amb menys culpabilització.
Exacte. Per exemple, en els darrers anys la infertilitat dels homes ha anat a més, però sovint es conceptualitza la infertilitat com un problema femení. La mirada sempre es dirigeix cap a nosaltres. I, fins i tot quan les dones se sotmeten a un tractament de reproducció assistida (TRHA) perquè qui té el problema d’infertilitat és la parella masculina, en el cas de les relacions heterosexuals, són elles les que carreguen les conseqüències físiques i emocionals d’aquestes tècniques.
Quina opinió et mereixen les tècniques de reproducció assistida?
Tot allò que impliqui avenços científics que permetin la millora en la salut i en la reproducció humana són positius; el problema és com s’apliquen aquestes tècniques i si avantposen uns o altres interessos. Les TRHA sovint menystenen la capacitat de decisió de les dones i són processos que impliquen un grau de medicalització que podria ser inferior al que és en aquests moments. A banda, la infertilitat no només ha de tenir una resposta a partir d’aquests tractaments; s’hi ha de donar una resposta política, que passa per canviar les condicions socioambientals que degraden la fertilitat de les persones, el mercat laboral i els condicionants socioeconòmics.
“Falta més feminisme en la maternitat”
Representen un negoci molt lucratiu: alguns d’aquests tractaments poden ascendir als 10.000 euros.
És que no podem obviar que al darrere hi ha els interessos d’unes empreses que estan fent negoci amb el problema de la infertilitat. S’acostuma a deixar en mans de la medicina convencional quan hi ha tècniques d’una medicina més àmplia i integrativa (canvis en l’alimentació, en l’estil de vida) que permeten augmentar la fertilitat dels homes i de les dones, però que es menystenen des de l’òptica de la medicina convencional.
Al llibre ‘Mama desobedient’ fas un recorregut històric sobre les diferents qüestions que envolten la maternitat. Què ens queda per avançar per tal de poder viure maternitats plaents i respectades?
Falta més feminisme en la maternitat. Sense tenir una imatge idíl·lica, al llarg de la història, tant el part com la lactància i la criança eren coses de dones, i aquesta experiència materna es vivia en societats on l’individualisme pesava molt menys que ara. Això permetia el ‘feedback’ d’altres mares. Cal visibilitzar aquestes experiències, donar-los valor i col·lectivitzar-les per tal que les dones tinguem informació i recuperem la capacitat de decidir.
