Esther Vivas | Setmana Bio
L’agricultura ecològica és sens dubte l’agricultura del futur. En temps de crisis climàtica i ambiental, quina agricultura ens podem permetre si no és la que cuida de la terra, la pagesia i els consumidors?
A Catalunya, l’agricultura ecològica viu un moment excel.lent. Així ho constaten les xifres. El 2018, la superfície agrícola catalana dedicada a la producció ecològica va créixer un 5% respecte a l’any anterior i el nombre d’operadors ecològics (comercialitzadors, importadors, productors i elaboradors) va augmentar també, en quasi un 9%. La major part de les vendes d’aquests productes va tenir com a destí Catalunya i l’Estat espanyol, amb un 63% del total.
Aquest creixement, però, no està exempt de perills i contradiccions. Ho veiem amb tots aquells aliments ecològics que recorren milers de quilòmetres del camp al plat, amb el consegüent impacte ambiental, o amb la pràctica de grans multinacionals i supermercats que se sumen a comercialitzar i distribuir productes “bio” sense portar a terme un canvi substancial en la relació que mantenen amb la seva plantilla i els pagesos amb els quals treballen. La sobirania alimentària, en aquest context, és una brúixola imprescindible perquè l’agricultura ecològica no perdi la raó de ser.
Poder decidir què es cultiva i què es menja
Comencem pel principi, què és la sobirania alimentària? La sobirania alimentària implica poder decidir què es cultiva i què es menja, que els pagesos puguin decidir què conreen, que tinguin accés a la terra, l’aigua i les llavors, que els consumidors tinguem tota la informació sobre allò que mengem, com i on s’ha elaborat un producte, en quines condicions, si conté substàncies transgèniques o no. Tot això que sembla tan obvi, avui resulta molt difícil.
Les grans empreses agrícoles i alimentàries controlen cada tram de la cadena agroalimentària, d’origen a fi, des de la producció passant per la transformació fins a la distribució d’aliments, avantposant els seus interessos econòmics, fer negoci, a l’accés a una alimentació saludable i local per a la majoria de les persones. S’especula amb la terra, es privatitzen les llavors, l’aigua és cada dia més cara, amb l’etiquetatge d’un producte amb prou feines sabem què conté i d’on ve, Catalunya és una de les principals zones de cultiu de transgènics a Europa. La llista podria continuar.
Va ser l’any 1996, quan el moviment internacional pagès La Via Camperola va posar per primera vegada damunt de la taula la demanda de sobirania alimentària, coincidint amb una cimera de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) a Roma. Amb aquesta proposta, La Via Camperola volia anar més enllà del concepte de seguretat alimentària que des dels anys 70 s’havia establert per defensar el dret a l’alimentació. Un concepte que posa l’èmfasi en garantir l’accés als aliments, però que no té en compte on i com s’ha produït aquest menjar ni qüestiona la privatització de recursos naturals, com la terra, les llavors o l’aigua, imprescindibles per a la producció agrària. D’aquí que el terme seguretat alimentària pugui instrumentalitzar-se fàcilment.
La sobirania alimentària en canvi té una dimensió més política, i no només reivindica, com fa el terme seguretat alimentària, que tothom pugui menjar sinó que també posa en qüestió l’actual model de producció agroalimentari (intensiu, industrial, deslocalitzat, insostenible…) i defensa una agricultura pagesa, de proximitat i ecològica. La sobirania alimentària situa la producció, la distribució i el consum d’aliments en el marc de la sostenibilitat social, econòmica i mediambiental. En l’actualitat, aquesta demanda ja no es circumscriu tan sols al món pagès, sinó que amplis sectors socials (grups ecologistes, de consumidors, oenegés, entre d’altres) la reclamen. Alimentar-se, i poder decidir com fer-ho, hauria de ser un dret garantit per a tots.
La reivindicació de la sobirania alimentària no implica un retorn romàntic a un passat arcaic sinó que es tracta de recuperar el coneixement i les pràctiques tradicionals agrícoles i combinar-les amb les noves tecnologies i sabers. No es tracta tampoc d’un plantejament localista ni d’una mistificació del que és petit sinó que consisteix a repensar el sistema alimentari mundial per afavorir formes democràtiques de producció i distribució d’aliments. La proposta de la Via Camperola no busca un replegament identitari, al contrari, planteja entendre el caràcter polític del sistema de producció i distribució d’aliments i replantejar-lo des d’una perspectiva sostenible i solidària.
Una brúixola imprescindible
Si apliquem els principis de la sobirania alimentària a la producció i el consum d’aliments ecològics, veiem com certs aspectes d’allò que porta l’etiqueta “bio” entren en contradicció i com es generen tensions, que potser no observàvem en un primer moment. Quin sentit té consumir productes ecològics que venen de l’altra punta del món si aquests mateixos aliments s’elaboren de manera orgànica en l’àmbit local? La venda d’aliments ecològics en els grans supermercats permet que el producte arribi a més consumidors, però quines relacions comercials s’estableixen amb aquests proveïdors i com es remunera a la seva plantilla?
Un aliment etiquetat com a ecològic ens garanteix que aquest ha estat produït sense fertilitzants ni pesticides de síntesi química (fungicides, insecticides o herbicides) ni transgènics i que en la seva elaboració no s’han utilitzat tampoc additius sintètics. Tanmateix, en quines condicions s’ha elaborat aquest producte? Quin és el seu origen? Quin és l’impacte del seu transport? Quin salari s’ha pagat als treballadors? Quines varietats són les que es comercialitzen? Són algunes de les preguntes que també caldria fer-se.
No hem d’oblidar que l’agricultura ecològica va sorgir no només com un model d’agricultura que havia de permetre alimentar-nos d’una manera més sana així com sostenible i respectuosa amb la terra, sinó com una alternativa a un model agroalimentari globalitzat al servei de les grans empreses del sector, que acaben amb la pagesia local, erosionen els sols fèrtils, posen fi a la diversitat agrària i deslocalitzen la producció. Sense les ulleres de la sobirania alimentària, l’agricultura i l’alimentació ecològica poden quedar-se a mig camí.
Com ho portem a la pràctica?
Com portar a la pràctica una agricultura ecològica des de la sobirania alimentària? Doncs, sense perdre de vista, a banda de la producció “bio”, la perspectiva local, pagesa, ecologista i feminista -perquè cal visibilitzar i valorar també el paper clau de les dones en la producció agrària i les tasques alimentàries, i reivindicar que aquestes últimes són responsabilitat de tots. A l’agricultura ecològica li cal més sobirania alimentària.
Moltes són les iniciatives que avancen en aquesta direcció. D’una banda tenim grups i cooperatives de consum ecològic, que posen en contacte a productors locals amb consumidors, que estableixen relacions de confiança entre el camp i la ciutat, enforteixen el teixit associatiu i plantegen mecanismes de consum alternatius als convencionals. N’hi ha una gran diversitat. Trobem des de grups i cooperatives de consum que funcionen exclusivament amb treball voluntari, d’altres a partir del treball assalariat i algunes combinen ambdós models. N’hi ha que estan formades tan sols per consumidors i d’altres compten amb socis consumidors i socis productors. Algunes estan donades d’alta com a cooperatives, d’altres com associacions i unes últimes sense forma jurídica. N’hi ha de grans i d’altres de petites, tot i que la mitja d’integrants és d’unes quaranta unitats familiars aproximadament per grup de consum, i cada unitat familiar pot tenir diversos membres.
En els darrers anys, la diversificació de canals de comercialització d’aliments ecològics, en particular a través de grans superfícies i comerços tradicionals, ha fet que persones vinculades a grups de consum decidissin impulsar nous projectes amb majors recursos, visibilitat i infraestructura per tal d’arribar a més persones, i on el treball voluntari, el qual a vegades és un factor limitant en els grups de consum, fos molt reduït o fins i tot prescindible. D’aquí han sorgit nous projectes sota el paraigua del que s’anomenen supermercats cooperatius, que s’estan posant en marxa en diferents indrets del territori català, en particular a Manresa o a Barcelona. Si bé, hi ha iniciatives similars que ja estan en funcionament a ciutats com Terrassa o Sabadell. Totes elles, inserides en el marc de l’economia social i solidària.
Els mercats de pagès i la compra directa a la pagesia ecològica és un altre dels canals que inserta a nivell pràctic l’agricultura ecològica en el marc de la sobirania alimentària. Nous canals de comercialització que en els darrers anys s’han multiplicat arreu del territori, permetent als pagesos vendre directament el seu producte al marge d’intermediaris, la qual cosa els dona una major autonomia i més benefici econòmic. Al mateix temps, el consumidor estableix una relació directa amb qui elabora allò que menja.
La cuina compromesa i els restaurants km0 del moviment Slow Food Catalunya són els fogons que posen en contacte a consumidors i pagesia local i ecològica. Cuiners que prioritzen aliments de temporada, de proximitat, orgànics i que recuperen varietats alimentàries antigues. Una altra manera d’establir lligams entre el camp i la ciutat. A Catalunya, el moviment Slow Food té una presència notable des de fa anys.
Tanmateix, si el que es vol és que l’agricultura ecològica basada en els principis de la sobirania alimentària sigui accessible al conjunt de la població, tant pel que fa a la producció com al consum, calen canvis polítics generals i de caràcter legal.
A Catalunya, per citar algunes mesures, és urgent que es prohibeixi el cultiu de transgènics, que contamina l’agricultura convencional i orgànica; cal un banc públic de terres que faci accessible la terra a aquells que volen viure i treballar al camp, doncs l’especulació urbanística té un impacte directe en el sol agrícola; és imprescindible una Llei artesana adequada a les necessitats del petit artesanat, que pateix les conseqüències d’una legislació incapaç d’adaptar-se al seu perfil; és clau reconvertir els menjadors de centres públics (escoles, residències, universitats, hospitals…), avui en mans de grans empreses privades de restauració, en menjadors de cuina ecològica i de proximitat comprant directament a la pagesia local, una mesura amb la qual no només guanyarien els pagesos, que podrien vendre el seu producte, sinó els usuaris d’aquests centres, al tenir accés a una alimentació més sana i saludable; i és necessari introduir el “saber menjar” en el currículum escolar, ja que tenir coneixements d’agricultura, alimentació, nutrició i cuina és fonamental per a la vida.
La sobirania alimentària ha de ser l’horitzó regulador de l’agricultura ecològica per no perdre’s en el camí.
