Marina Llompart | El Culturista
Esther Vivas (Sabadell, 1975) és activista, periodista, investigadora de moviments socials i polítiques agrícoles i alimentàries, a més de col·laboradora en mitjans de comunicació. Recentment, i com a resultat de la seva maternitat, ha publicat Mamà desobedient (Ara Llibres/Capitán Swing), un llibre sobre maternitat lluny del color rosa i l’experiència idealitzada. Tota una crida per despertar consciències i motivar les mares a lluitar per decidir sobre el seu propi cos en un moment tan decisiu com és la gestació i la criança. Hi parlem per saber exactament en què consisteix aquesta maternitat subversiva que proposa al llibre.
El llibre tracta la maternitat des de totes les perspectives. Et plantejaves des del principi un projecte tan ambiciós?
El projecte es va anar construint a mesura que avançava. Quan vaig quedar-me embarassada i vaig començar a buscar informació sobre on i de quina manera parir, vaig prendre consciència de la violència que massa sovint s’exerceix contra les dones en l’atenció al part. Aleshores em vaig preguntar com podia ser que, malgrat haver participat en tants moviments socials i en múltiples activitats feministes, mai ningú no me n’hagués dit res, de tot plegat. I em vaig preguntar, també, com podia ser que la maternitat, una experiència tan central en la vida de moltes dones, fos tan invisibilitzada. A partir d’aquí vaig començar a escriure, sovint indignada, i el resultat n’és aquest llibre.
Quins temes et van quedar al tinter?
Doncs uns quants, perquè quan comences a escriure no acabaries mai, o com a mínim això em passa a mi, però en un moment o un altre has de posar el punt final. Tot i així, m’hauria agradat tractar el tema de la maternitat en les dones que treballen en l’àmbit de la ciència i l’esport, que han reivindicat ser mares i poder desenvolupar alhora la professió; també les maternitats trans, que són experiències més desconegudes. Però estic satisfeta amb el llibre perquè la meva intenció era aportar una mirada plural a la maternitat, plantejar la relació entre maternitats i feminismes i destapar uns quants dels silencis que envolten l’experiència materna, i crec que ho he aconseguit.
Existeixen les polítiques de conciliació?
Quan es parla de conciliació sovint es queda en un mer eslògan. El mercat de treball no és pensat per acollir la criança i la cura, sigui del tipus que sigui. La maternitat sempre és vista com una càrrega, que et penalitza en el mercat de treball, que impedeix la plena igualtat. Tanmateix, el problema no és la maternitat, sinó un mercat de treball hostil a l’experiència materna i al treball de cures. No es tracta d’adaptar la maternitat al món laboral, sinó a la inversa.
Quan parlem de polítiques en suport de la maternitat, no ens podem limitar a demanar més ajudes per a la criança, perquè el problema va més enllà i té a veure amb la precarietat laboral i de vida que dificulta tenir criatures quan vols. Quan t’hi poses, potser la teva taxa de fertilitat ha disminuït de manera significativa i no resulta fàcil quedar-te embarassada. Fer polítiques que afavoreixin la criança implica també apostar per un altre model socioeconòmic, millorar les condicions laborals, l’accés a l’habitatge… Això també són polítiques en favor de la maternitat.
El llibre cerca desnaturalitzar la manera com el sistema s’insereix a la maternitat i en condiciona l’experiència.
Sí. La maternitat queda inserida dins un sistema que és patriarcal i capitalista, i s’estableixen uns ideals que li són útils. D’una banda, el d’una maternitat sacrificada, la finalitat última de la qual és cuidar la família. Però n’hi ha un altre, el de la “supermare”, que pot amb tot i que sempre està disponible per al mercat de treball, on la cura sempre queda supeditada a la feina remunerada.
A més, el sistema capitalista, de la mateixa manera que mercantilitza molts àmbits de la nostra vida quotidiana, acaba fent el mateix amb aspectes relacionats amb la maternitat. Un exemple el tenim en l’atenció sanitària al part i amb la normalització que s’ha fet de la cesària, en un intent de convertir l’excepció en la norma. Això ho veiem en el percentatge de cesàries que per exemple es fan a Catalunya, que signifiquen un 26% del total de parts, tot i que l’Organització Mundial de la Salut assenyala que una xifra raonable no hauria de superar el 15%. Per què passa això? Per què passa més a la sanitat privada, on aquest percentatge arriba al 36%? Perquè un part per cesària és més car que un part vaginal, amb la qual cosa l’asseguradora paga més a l’hospital, i et quedes més dies hospitalitzada. Així mateix, un part per cesària el pots programar, saps quan comença i quan s’acaba, i això és útil a l’organització sanitària. Però aquesta normalització té conseqüències nefastes per a la salut de mares i nadons. No oblidem que una cesària és una operació de cirurgia major.
I tres quarts del mateix passa amb la lactància materna. Ho vèiem en el passat, quan en els anys 60 i 70 es deia a les mares que donar el biberó era igual o millor que donar el pit, la qual cosa és falsa. Però s’afirmava perquè donar el biberó implicava més beneficis per a les empreses del sector. Avui això ha canviat, tot i que encara arrosseguem alguns prejudicis socials i sanitaris d’aquelles pràctiques. Un exemple és el fet que el principal finançador de l’Associació Espanyola de Pediatria és la indústria alimentària i de begudes, la qual cosa posa en dubte la seva independència.
Com es pot dur a terme una maternitat subversiva?
Una mare desobedient és una mare que es rebel·la contra els ideals de maternitat imposats, que es reconeix com a subjecte actiu i reivindica el seu dret a decidir sobre l’embaràs, el part, el postpart i la lactància, i defensa la necessitat de transformar la societat perquè això sigui possible. Un dret que sovint ens és negat al llarg de tot aquest procés, infantilitzant-nos i dient-nos que no en sabem, que no podem. Cal reivindicar una maternitat feminista, oposada a l’ideal romàntic o liberal de maternitat, visibilitzar i valorar l’experiència materna, amb totes les contradiccions que comporta, i reconèixer el valor social, econòmic i polític que té, com també el dret de les dones a poder viure aquesta experiència lliurement.
Les generacions passades van haver de lluitar contra el mite que anomenes d’“àngel de la llar”, la mare sacrificada per la família. Amb la introducció de la dona al mercat de treball s’hi ha afegit més pressió, no?
Per descomptat. El problema és que la maternitat s’associa a una responsabilitat individual i femenina, la qual cosa ens carrega amb un pesant, i injust, sentiment de culpa. Però en realitat la maternitat és una responsabilitat tant de les mares com dels pares, com de la societat en general. Cal mirar la maternitat des d’un punt de vista polític i col·lectiu, desindividualitzar-la, i entendre que ve molt determinada per un context social, econòmic i laboral que li és hostil. Per exemple, si vull donar de mamar en exclusiva els primers sis mesos de vida del nadó, com recomanen totes les institucions de salut, com ho faig si al cap de quatre mesos se m’acaba la baixa i m’haig de reincorporar a la feina? Viure una altra maternitat passa necessàriament per un canvi social, polític i econòmic.
I quin paper concret hauria de desenvolupar el pare i la societat en aquesta maternitat desobedient?
Cal maternitzar la paternitat i entendre que, tot i que la maternitat té un caràcter biològic, més enllà del cultural –ho veiem amb el part i la lactància materna–, també és important que el pare s’hi impliqui des del principi fent-se càrrec de nombroses tasques domèstiques i donant suport a la mare.
Respecte a la societat, calen polítiques que acullin la criança, la infància i la maternitat. Vivim en una societat profundament adultocèntrica, en què sovint menystenim els interessos i les necessitats dels infants. En el cas de la lactància, per exemple, les polítiques públiques haurien de garantir poder donar el pit en exclusiva durant els sis primers mesos de vida del nadó. No pot ser que la lactància materna s’hagi d’adaptar constantment al mercat.
Polítiques d’infants sense infants.
Quan parlo de fer societats que acullin la petita infància em refereixo a canviar l’organització del mercat de treball, l’ordenació de l’espai públic, el model educatiu… per tenir en compte el que necessiten les criatures. I fer-ho escoltant els mateixos infants.
Proposes convertir la maternitat en un afer públic i visibilitzar situacions silenciades.
La maternitat, com tota feina de cures, s’ha vist durant molt de temps com una experiència privada. En canvi, és fonamental reivindicar-la com un afer públic i col·lectiu. Què seria de les societats humanes sense dones que gestessin, parissin i donessin de mamar? No es tracta de tenir una idea romàntica d’aquests processos, sinó de donar-los el valor que els ha estat negat.
Cal treure la maternitat real de l’armari, en particular tot el que és tabú, com la infertilitat, la pèrdua gestacional, la depressió postpart… Processos que sovint es viuen en silenci, amb molt de dolor i culpa, perquè socialment, i també a títol individual, són percebuts com un fracàs de l’experiència materna. Pensem que no poder tenir criatures, ser infèrtil és culpa nostra, malgrat que en molts casos hi ha causes socioeconòmiques i ambientals al darrere, com la precarietat laboral, els preus inassumibles de l’habitatge, l’exposició a tòxics. Fer públiques aquestes experiències, saber que tantes dones les vivim, ens ajuda a no sentir-nos tan soles, a crear espais de sororitat i suport mutu. Per això vaig decidir parlar-ne en primera persona.
Com lligar maternitat a feminisme per incomodar el sistema?
Quan una dona reivindica el dret de decidir sobre el seu cos, ja sigui el dret de l’avortament o, tot el contrari, el dret de decidir com vol parir, el sistema ho interpreta com una amenaça. Acostar maternitat i feminisme passa, d’una banda, per col·locar en el centre de l’experiència materna aquesta consigna feminista i, d’una altra, distingir, com ja deia la poeta i activista Adrienne Rich a mitjan anys 70 al llibre Nacemos de mujer, entre la institució de la maternitat, com a imposició, i l’experiència materna. Cal posar fi a la primera i alliberar la segona. A la maternitat li calen més dosis de feminisme, i al feminisme li cal fer seves les demandes de la maternitat.
