Esther Vivas | El Periódico
Les dones aquí cada vegada tenim menys criatures i parim per primera vegada a una edat més avançada, de mitjana 32 anys, l’edat de la primera maternitat més alta de tot el món. La precarietat laboral i de vida i els problemes d’infertilitat són algunes de les causes que ho expliquen.
La crisi econòmica ha colpejat de ple la maternitat. Com escrivia al llibre ‘Mamá desobediente. Una mirada feminista a la maternidad’: ¿qui pot permetre’s tenir descendència sense feina, sense arribar a final de mes o sense poder pagar una vivenda? La maternitat d’aquesta manera deixa de ser un dret, una opció accessible a tots, i passa a convertir-se en un privilegi, en mans d’aquells que econòmicament s’ho poden costejar.
Des de l’esclat de la crisi econòmica el 2008, el nombre de dones amb 35 anys o més, alta qualificació, estabilitat laboral i ingressos regulars que han donat a llum ha anat en augment. En canvi, les dones aturades o amb recursos econòmics inferiors han tingut menys descendents. Ho assegura una tesi doctoral sobre l’impacte de la crisi en la maternitat presentada recentment per José Manuel Terán de Frutos a la Universitat Autònoma de Madrid. La crisi, com sosté l’esmentada investigació, ha donat lloc «a una severa selecció socioeconòmica materna», i ha frustrat els desitjos reproductius d’amplis sectors de la població espanyola i immigrant. La maternitat no només ve travessada per una qüestió de gènere, sinó també de classe i raça.
Així mateix, posposar la maternitat fins a passats els 35 anys pot significar trobar-se amb dificultats per aconseguir un embaràs. La fertilitat femenina a partir d’aquesta edat comença a descendir de manera significativa. I la masculina, tot i que moltes vegades no es diu, també es deteriora amb el pas del temps. Crisi, precarietat i infertilitat van estretament agafades de la mà. I el problema no només està en la impossibilitat tenir criatures sinó en tenir-ne el nombre que es desitja. A Espanya, es calcula que gairebé un 50% de les dones voldria tenir almenys dues criatures i un 26% tres o més, quan la mitjana se situa en 1,31. Tot això trunca projectes de vida.
També l’emergència climàtica
El deteriorament ambiental colpeja també la fertilitat humana. Les substàncies tòxiques que inhalem, ingerim o penetren la nostra pell menyscaben la fertilitat de les persones. Ara que tant s’ha parlat de l’impacte en la salut del Complex Petroquímic de Tarragona, després del seu accident, val la pena afegir com un estudi dut a terme per l’Institut Marquès, el 2002, constatava que la qualitat del semen dels tarragonins és un dels pitjors a escala global, i assenyalava que una de les causes podia ser l’exposició a productes químics ambientals que actuen com a ‘disruptors estrogènics’. Aquest informe va servir a l’organització ecologista L’Escurçó per portar davant del jutge la indústria petroquímica de la zona.
I és que l’emergència climàtica acaba tant amb la fertilitat de múltiples espècies animals i vegetals com amb la humana. Hi ha un paral·lelisme evident entre els problemes creixents de fertilitat en la societat i la crisi ecològica global que ens afecta, com assenyalava Naomi Klein al seu imprescindible llibre ‘Esto lo cambia todo’. Per això la infertilitat és considerada, segons alguns experts, «l’epidèmia del segle XXI». La civilització actual dona l’esquena a la fecunditat de tots els éssers vius, incloses les persones, es valora i es protegeix poc i, més enllà dels problemes de reproducció humana, és responsable de la desaparició de moltes formes de vida de la biosfera.
La solució als creixents problemes d’infertilitat no rau a generalitzar els tractaments de reproducció assistida ni en la congelació d’òvuls, aquests poden ajudar en casos concrets però no són la resposta de fons. Tampoc són tractaments accessibles al conjunt de la població. El que necessitem són mesures que permetin a les persones tenir criatures quan vulguin, és a dir, lluitar contra tot allò que ens obliga a posposar la maternitat i mina la fertilitat, polítiques que combatin la precarietat laboral i millorin les condicions d’ocupació, que posin fi a l’especulació immobiliària i garanteixin l’accés a la vivenda, que promoguin una alimentació saludable i que frenin el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica.
Apostar per la vida implica apostar per polítiques que es cuidin del planeta i de les persones.
