Esther Vivas | El Periódico
Davant la crisi generada pel coronavirus, algú, entre els que prenen les mesures per fer-hi front, ha pensat en les criatures? La resposta, si mirem les disposicions aprovades, és no. No han pensat en les criatures ni en aquelles persones que ens fem càrrec, la majoria dones, i encara menys en les famílies amb pocs recursos econòmics, que a les dificultats per conciliar han de sumar-hi la incertesa de no saber si arribaran a final de mes.
Una de les primeres decisions que es va prendre va ser la de suspendre les classes escolars i instar-nos, als adults, a treballar des de casa. Estic convençuda que els que ho van decretar mai han intentat treballar i criar alhora, si ho haguessin fet sabrien que és quasi impossible. Només pretendre-ho genera altes dosis d’estrès, i no aconseguir-ho provoca frustració. Ni una cosa ni l’altra són recomanables en una situació de confinament.
I tot això tenint en compte que la nostra feina ens permeti teletreballar, què passa amb totes aquelles persones que no tenen aquesta opció? La majoria, a més, amb treballs precaris i inestables, moltes en sectors feminitzats, que davant l’aturada de les escoles què fan amb les criatures, deixar-les amb els avis, que són població de risc? Opció, per cert, només viable si els tens a prop, què passa amb les persones migrants, moltes d’elles en l’esglaó més baix del mercat laboral, la majoria dones a càrrec de treballs de cura, que han hagut de deixar les seves famílies per cuidar de les nostres i ni tan sols tenen a prop una xarxa de suport familiar? Amb qui se suposa que han de deixar els petits?
El coronavirus ha destapat l’ingent i invisible treball de cures que recau majoritàriament en les dones i la crisi de cures que arrosseguem des de fa anys. Tancar les escoles només podia anar acompanyada d’una mesura, un permís per tenir cura retribuït amb el 100% del salari. Això hagués significat legislar a favor de la vida, i no al revés com s’ha fet.
Petits confinats
Les mesures aprovades en la declaració de l’estat d’alarma vulneren així mateix els drets dels infants, en la mesura que ometen allò que els cal. Sorprèn que el decret aprovat tingui en compte les necessitats dels gossos, i permeti als seus amos treure’ls a passejar, cosa que em sembla pertinent, però que menyspreï les dels petits. Tot un exemple de la societat adultocèntrica en la que vivim.
En un primer moment, la declaració ni tan sols permetia a les criatures sortir al carrer acompanyant els adults en les activitats que representaven una excepció al confinament, com anar a comprar aliments o d’altres productes de primera necessitat. Un fet que suposava un problema seriós per a aquelles famílies monoparentals, un 83% de les quals amb dones al capdavant, que no podien deixar als petits amb cap altra persona a casa. Més d’una mare es queixava a les xarxes socials, “he anat al supermercat amb el meu fill i en dos no m’han deixat entrar perquè ‘prohibit nens’. Què se suposa que hem de fer les que no tenim ningú que ens ajudi? Deixar-los sols a casa?”. Una cosa que de fer-se seria a més constitutiva de delicte.
Quatre dies més tard el decret va ser modificat per permetre que els menors poguessin acompanyar als adults en els supòsits que significaven una excepció a la norma. No obstant això, el decret segueix sense recollir les necessitats més bàsiques de les criatures, com tenir accés a l’aire lliure i al sol, a poder moure’s, unes necessitats que en la mesura en què els són negades pot repercutir negativament en el seu benestar físic i emocional. Altres països, com França o Suïssa, amb situacions excepcionals semblants, sí que permeten als petits sortir al carrer, prenent les mesures de seguretat adequades. De fet, això seria més segur que portar-los a fer la compra.
El confinament dels petits perjudica en particular a aquells que pertanyen a famílies amb menys recursos econòmics, que viuen en pisos petits, alguns fins i tot en una sola habitació, amb poca llum, sense balcons ni pati on sortir. Es tracta de menors que no només topen amb problemes derivats del confinament sinó amb tensions fruit de viure en una llar amb dificultats econòmiques. El coronavirus no impacta igual en totes les persones sinó que s’acarnissa en aquelles més pobres.
