Esther Vivas | El Periódico
Ser mare i feminista és imprescindible, ja que és des del feminisme des d’on podem reivindicar com a dones el dret a decidir sobre el nostre cos i com a mares sobre el nostre embaràs, part i lactància. No obstant ser mare i feminista sembla contradictori, ja que històricament el patriarcat ha utilitzat la maternitat com a mecanisme de control de les dones.
El binomi dona-mare ha fet que una part del feminisme se sentís incòmode amb la maternitat, la negués o l’obviés. Ser mare carrega amb una llosa pesada d’abnegació, sacrifici i culpa. Però ¿ens hem de resignar a aquest significat? Vet aquí la maternitat patriarcal imposada que cal erradicar. Qui ens aparta de l’esfera pública, nega llibertat i impedeix la nostra autonomia personal no és la maternitat en si sinó el caràcter que se li ha donat.
Acceptar la maternitat patriarcal com l’única possible implica renunciar a donar una perspectiva feminista a l’experiència materna. Negar-la comporta donar l’esquena a les mares, deixar-nos òrfenes de referents, continuar normativitzant el fet de ser mare sota els preceptes del patriarcat. La segona onada feminista dels anys 60 i 70 es va rebel·lar necessàriament contra el mandat de la maternitat. Però aquesta rebel·lió va acabar amb una relació tensa, mal resolta, amb l’experiència materna, caient fins i tot de vegades en un discurs antimaternal.
L’alliberament de la dona passava per sortir de casa, deixar de banda la criança i entrar al món laboral. Es creia que amb l’obtenció de la independència econòmica, el problema de la maternitat desapareixeria, però es va rebutjar fer una reflexió més profunda. Òbviament, l’autonomia econòmica és fonamental, però això no hauria de comportar donar l’esquena a les cures, a la criança i a la dependència humana, tasques que haurien de ser responsabilitat de tots.
Acabar amb el mandat de la maternitat no hauria d’implicar negar l’experiència materna. Al contrari, es tracta d’exigir el dret a ser mare si així es desitja i reivindicar una societat que permeti ser-ho, valori l’esmentada feina i no redueixi la dona a mare, mentre considera criar i cuidar tasques col·lectives.
No volem ser la mare sacrificada de tota la vida, però tampoc la ‘superwoman’ que mai s’equivoca. Volem reivindicar la maternitat real, amb totes les seves llums i ombres, fracassos i contradiccions. No es tracta de renegar del fet de ser mares, sinó de les condicions en les quals ho som en el patriarcat.
Tan important és defensar el dret a l’avortament, premissa imprescindible per a una maternitat lliure, no imposada, com poder tenir criatures quan i com ho desitgem. Si no ho reivindiquem així, la maternitat acabarà sent, en plena crisi econòmica i social, un privilegi de dones blanques de classe mitjana i alta que s’ho puguin permetre.
La maternitat també és un camí cap al feminisme i cap a la consolidació dels seus valors. ¿Quantes dones que no eren feministes s’han començat a definir com a tal després d’haver sigut mares? O ¿quantes activistes feministes han vist reafirmats els seus ideals després de la seva maternitat? Moltes, perquè ser mare implica tenir-ho gairebé tot en contra.
No obstant necessitem que el moviment feminista es faci ressò dels drets de les mares. ¿Com tindrem un part respectat en una societat que considera parir una malaltia? ¿Com donarem el pit en exclusiva al nostre nadó, si així ho volem, amb uns permisos de maternitat tan curts? ¿Com podrem fer compatible criança i ocupació en un mercat laboral hostil a les cures? Si no és el feminisme qui defensa aquests drets, ¿qui ho farà?
Avui, una nova generació de dones mares feministes reivindiquem la visibilitat i el reconeixement d’una feina que han vingut realitzant les dones des d’antany. No consisteix en una nova ofensiva del patriarcat, sinó en la presa de consciència de com unes pràctiques tan rellevants per a les societats humanes, com gestar, parir, alletar i criar, han sigut relegades als marges. I de l’important que és valorar i visibilitzar aquestes pràctiques. Mentre assenyalem que la criança hauria de ser una responsabilitat de tots, dones i homes, en el marc d’un projecte social emancipador.
