Neus Barberà | Surtdecasa.cat
Ser mare et canvia com a dona i et fa plantejar aspectes de la maternitat fins llavors invisibles. La periodista Esther Vivas (Sabadell, 1975) té molt clar que els drets de les mares, molts cops vulnerats, només es poden reivindicar des del feminisme i ens ho explica al seu llibre ‘Mama desobedient’ (Ara Llibres). Una mirada feminista a la maternitat que ens fa reflexionar, trenca mites i silencis i, sobretot, ens empodera com a dones. Amb motiu del 8 de març, hem conversat amb ella.
Xile, Colòmbia, Mèxic, Uruguai, Argentina, Bolívia, Espanya, Catalunya… El llibre ‘Mama desobedient’ compta amb 20 edicions i més que n’hi haurà. T’esperaves aquesta bona rebuda?
Quan vaig escriure el llibre no pensava que podria arribar tan lluny, però penso que té a veure amb el fet que la maternitat és una experiència personal, en bona mesura, però que ve travessada per una sèrie de desigualtats de caràcter universal. La culpa, la violència obstètrica, les dificultats per alletar, les baixes de maternitat tan curtes… són comuns a la realitat catalana, però també a la realitat de l’Amèrica Llatina. I d’aquí que el llibre hagi connectat amb el sentir de tantes dones.
Creus que les mares d’avui en dia ens plantegem la maternitat d’una manera diferent a com les nostres mares se la van plantejar en el seu moment?
Crec que la diferència està en el context. Quan les feministes dels anys 60 i 70 es revelen contra el mandat de la maternitat ho fan en un context molt advers i, gràcies a la seva lluita, avui nosaltres podem decidir si som mares o no. I això ens permet mirar la maternitat amb menys prejudicis i poder distingir entre el que és el mandat de la maternitat, la maternitat imposada i la maternitat patriarcal, hegemònica, del que és la maternitat com a lliure elecció i la maternitat feminista com experiència on reivindicar també els nostres drets: el dret a decidir sobre el nostre cos, el nostre part, la nostra lactància, etc..
Avui en dia encara ens trobem, per això, amb haver d’escollir entre ser ‘l’àngel de la llar’ o una superwoman.
Hi ha un discurs hegemònic i dominant entorn la maternitat que estableix un ideal de bona mare, de mare perfecta, que es mou a cavall entre la mare sacrificada de tota la vida i la superwoman que se suposa que hem de ser avui en dia, en el sentit que hem de ser una professional d’èxit i a la vegada una mare que arriba a tot i que mai s’equivoca. Aquest ideal dominant de maternitat ens genera molt malestar i molta culpa com a mares perquè mai arribem a ser aquesta mare perfecta que ens diuen que hem de ser. Perquè, de fet, aquest model de mare és un model indesitjable, tòxic i inassumible. Per això crec que és important reivindicar la maternitat real, amb totes les seves llums i ombres, contradiccions, el no arribar a tot, i el dret a equivocar-nos que tenim les mares. Això significa ser una bona mare, no el contrari.
És més un exercici personal que hem de fer les mares per canviar-ho?
És un exercici tan personal com col·lectiu perquè l’ideal matern que s’estableix és fruit d’una construcció social i cultural sobre la maternitat. I per tant, aquí té molt a veure la imatge de la maternitat que es transmet a nivell social i cultural. Cal posar en qüestió aquest discurs tant des d’un punt de vista individual com col·lectiu. Evidentment que, a nivell individual, prendre consciència d’aquesta realitat com a mares ens permetrà reconciliar-nos amb l’experiència materna i no sentir tanta culpa, però també cal anar més enllà i plantejar canvis més polítics en com es veu la maternitat des de l’àmbit social, des dels mitjans de comunicació, des de l’àmbit sanitari… És un canvi que va més enllà de l’espai personal.
El rol de la parella també és important per fer aquest canvi, no?
Maternitat sempre s’entén com una responsabilitat d’aquella dona que ha tingut un fill, quan en realitat el fet de criar hauria de ser una responsabilitat no només de la mare, sinó també del pare (si és que n’hi ha, de pare) i de la societat en general, en definitiva. Quan parlem de la criança, de la infància, fem referència als adults del dia de demà i, per tant, el seu benestar físic i emocional hauria de ser una responsabilitat de tothom. Aquest discurs que les mares són cuidadores per naturalesa és fals, té molt a veure amb aquest sistema patriarcal que identifica cura amb dona. Està clar que hi ha un element biològic de la maternitat vinculada al part i a la lactància, però això no treu que el pare es pugui implicar també des d’un primer moment en diferents aspectes que tenen a veure amb la criança del bebè.
En aquesta pandèmia, s’ha posat en evidència la invisibilitat d’aquest treball de cures, on no s’han tingut en compte les necessitats de les mares ni de les criatures.
La pandèmia sanitària ha mostrat el caràcter maternofòbic i infantofòbic de la societat actual que, per una banda, exalta la maternitat i la infància, aquell ideal de mare sacrificada i abnegada, i aquella infància callada i que formalment es porta bé, mentre dóna l’esquena a les seves necessitats reals. I aquest malestar social, aquesta incomprensió social cap al que implica maternar, criar i les necessitats de la infància, l’hem vist clarament expressada en el transcurs d’aquesta pandèmia sanitària.
Una altra cosa que, amb la pandèmia, han viscut les mares embarassades han estat les visites sense acompanyant, el parir amb mascareta… Això és considera violència obstètrica?
El que hem vist en el context de pandèmia actual és una major vulneració dels drets de les mares i dels nadons en l’atenció sanitària en l’embaràs i el part. Obligar a les dones a donar llum amb mascareta mentre podies anar a un bar a prendre alguna cosa sense aquesta mascareta, que no es deixés entrar a la parella en les proves que es fan durant l’embaràs o en el mateix part són exemples d’aquesta violència obstètrica que s’ha intensificat en el context de pandèmia sanitària.
Les mares potser no hem sapigut imposar-nos prou?
El problema no és “què hagués pogut fer jo per evitar-ho?” sinó “per què el sistema sanitari m’obliga a unes pràctiques que vulneren drets fonamentals?”. La violència obstètrica està profundament normalitzada i és una forma de violència de gènere. Eradicar-la hauria de formar part de l’agenda feminista perquè és una violència que diàriament pateixen milers de dones arreu del món, però que hem considerat que patir-la és normal. Perquè això és parir, quan això no és parir, això és patir violència física i psíquica.
A les mares, quan estem embarassades, ens tracten com a dones malaltes en lloc de com a dones embarassades.
Hi ha un tracte paternalista cap a la dona, des del moment en què es queda embarassada, i això ho veiem en el fons i amb les formes. El mateix llenguatge parla dels controls de seguiment de l’embaràs i no d’acompanyament de l’embaràs. No es considera la mare un subjecte que té dret i amb capacitat de decisió, al contrari. I això el que assenyala és la necessitat urgent que tenim d’una atenció sanitària al part amb perspectiva feminista.
És un problema de base del sistema sanitari, llavors?
Sí, el problema és una qüestió estructural perquè la violència obstètrica són aquell conjunt de pràctiques que porten a terme els professionals de la salut en l’atenció al part, però també en l’embaràs i en el postpart, i que generen un dany físic i emocional en la dona. Estem parlant de que t’obliguin a donar llum sola, que et separin de la teva criatura tan bon punt aquesta neix, que no et permetin alletar-la en aquell moment, que no t’informin adequadament dels protocols, que et faltin al respecte, que se’n riguin de tu o que et facin una cesària que no és necessària, una episotomia per rutina, un part instrumental quan no cal… Tot això és constitutiu de violència obstètrica, però l’hem normalitzat perquè ens han dit que parir és això. Cal, per tant, que les mares prenguem consciència d’aquesta realitat, però també els professionals de la salut. Perquè si no visibilitzem la violència obstètrica és impossible eradicar-la i encara és més difícil curar les ferides emocionals que deixa aquesta violència amb el conseqüent part traumàtic que moltes dones viuen perquè no són reconegudes com a víctimes de violència obstètrica.
Després del part, la lactància materna tampoc és fàcil.
En tenim una mirada molt romàntica. Avui en dia, a més, alletem en una societat que és hostil a aquesta lactància materna i que hi posa moltes dificultats. Ho veiem en els prejudicis socials, en la poca formació d’alguns professionals de la salut, amb uns permisos de maternitat que són ridículs i del tot incompatibles amb una lactància materna exclusiva durant els sis primers mesos de vida del nadó com recomanen totes les instàncies de salut. Vivim en una societat que no acompanya la pròpia lactància materna i encara la dificulta molt més.
El pit lactant incomoda?
El pit lactant és l’antítesi del pit cosificat pel sistema capitalista i incomoda perquè té una funció que és antagònica a la que li dóna el propi sistema. El pit de la dona s’entén com un objecte sexual, que dóna plaer a l’home. Quan aquest pit té una funció com la d’alletar un nadó, alimentar una criatura, és quan aquest és negat. I per això reivindicar la lactància materna en públic és una reivindicació de caràcter polític, és treure el pit lactant a la llum, a l’esfera pública, per donar-li valor, per visibilitzar-lo. I aquí crec que no es tracta d’idealitzar l’alletament matern, perquè hi haurà dones que donaran el pit i d’altres que no voldran o no podran, però la lactància materna i la seva visibilitat pública és important reivindicar-la.
Creus que ser mare i feminista van de la mà?
Si no reivindiquem la maternitat des d’una perspectiva feminista, de quina maternitat estem parlant? Reivindicar una maternitat feminista implica que les dones puguem decidir sobre aquest procés i això parteix de reivindicar el dret a l’avortament, perquè sense dret a l’avortament, no hi ha dret a una maternitat lliurament desitjada. Per a mi, la maternitat està íntimament lligada al feminisme, perquè és des del feminisme que podem exigir un part respectat, permisos de maternitat més amplis, lactàncies maternes més satisfactòries, que la conciliació sigui una realitat i no una ficció. I aquests drets de les mares només es poden reivindicar des del feminisme. El gran problema és que el patriarcat i els sectors conservadors s’han apropiat de la maternitat en un sentit reaccionari i cal reivindicar la maternitat en clau feminista. Les mares criem en un context on ho tenim gairebé tot en contra i això posa més en evidència la vulneració de drets que ens imposa el sistema patriarcal.
