Esther Vivas | Les dones i els dies Catalunya ràdio
La meva filla va morir quan estava embarassada de poc més de 3 mesos. Tenia una malformació genètica que li va ser detectada quan em van fer l’ecografia del primer trimestre. Ningú et prepara per la mort d’una filla quan estàs esperant la vida, i aleshores el món et cau a sobre i tot s’ensorra.
D’això en fa quasi 6 anys, però encara recordo quan em van donar el diagnòstic, era un divendres, i em van dir que ja podia anar ràpid a l’hospital a avortar, com si en lloc de tenir una filla greument malalta dins meu tingués un tumor que necessités ser extirpat. Vaig negar-m’hi, necessitava almenys el cap de setmana per acomiadar-me de la petita. Li vaig comprar flors, i vaig parlar amb ella.
Dilluns vaig anar a l’hospital. Vaig parir a la meva filla a l’Hospital del Mar, a Barcelona, hores després de prendre’m la medicació pertinent que em provocaria el part. Va ser un part intens, ferotge, amb el qual la meva filla va néixer, sense vida. Vaig poder veure-la, tenir-la als meus braços i tenir accés al seu cos per poder-la acomiadar com desitjàvem.
Vaig tenir sort. No totes les mares, ni pares, la tenen, doncs no tots els hospitals ni professionals respecten un moment tan dolorós com aquest. Perquè quan parim a les nostres criatures mortes, com a dones, també tenim drets: dret a un part respectat, a ser reconegudes com a mare i la nostra criatura com a filla, a bressolar-la, a fer-li fotografies, a tenir temps per dir-li adeu, a accedir a les seves despulles. Drets que han de ser reconeguts i respectats.
La mort gestacional és un dels grans tabús que envolta l’experiència materna. La societat i fins i tot el sistema sanitari sovint miren cap a una altra banda, i això dificulta encara més aquesta difícil experiència.
Ja es hora de trencar el silenci en torn la mort gestacional.
La mort gestacional i perinatal existeixen, i som moltes les que per desgràcia l’hem viscut.
Àudio del programa, aquí ⬇
Altres notícies relacionades
