Clara Congost | Social.cat
Que les dones cada vegada estem retardant més la decisió de ser mares és innegable. El 2022, el nombre de fills per dona va caure al nivell més baix del segle, i el 2023 les mares de 40 anys o més ja suposaven l’11% del total de naixements a la demarcació de Barcelona, el doble que fa deu anys. Ara bé, quins motius hi ha darrere aquesta (manca de) decisió? Volem ser mares, o volem no penedir-nos de no haver tingut fills? És la maternitat compatible amb l’ideal de vida actual? Entre els imaginaris de “superwoman” i mare abnegada segur que podem trobar entremitjos… Oi?
La maternitat sempre ha estat un tema incòmode pel feminisme. Com bé apunta la filòsofa i activista feminista Silvia Federici a Calibán y la bruja (Traficantes de sueños), les feministes han tret a la llum i denunciat les estratègies i la violència a través de les quals els sistemes d’explotació han intentat disciplinar i apropiar-se del cos femení. “Des que naixem, el sistema [patriarcal] activa una sèrie de mecanismes per vincular les dones a la seva funció reproductora de manera pràcticament indissoluble”, assevera Elena Crespi al seu recentment publicat llibre El negoci dels nadons (Raig Verd). S’assumeix que una de les funcions —si no la principal— d’una dona cisgènere és reproduir-se i, per tant, ha de fer-ho. “Poder es converteix en haver de per demostrar que és ‘prou dona’ i que té una vàlua social”, diu Crespi, i segueix: “La capacitat de quedar-se embarassada no pot ser una condició per ser considerada més o menys dona”.
De totes maneres, sembla que, a poc a poc i gràcies a la incansable lluita de les nostres àvies, tietes i mares, les dones estem acabant amb la idea de la maternitat com a destí. “Abans, en l’època de les nostres àvies, era impensable que una dona pogués escollir ser mare o no. Ara, malgrat tota la imposició maternal que ens trobem, cada vegada és més fàcil poder escollir”, afirma Crespi en una breu entrevista que fem per preparar la taula rodona ‘Ser mare. Contradiccions feministes en l’era del capital’, que se celebrarà el dissabte 25 de maig a les 19 hores a la Fira Literal (a la Fabra i Coats de Barcelona), i on també participaran Esther Vivas i María Llopis. Amb aquesta taula rodona donarem inici a la quarta edició de La Prestatgeria del Social.
Però la feina no s’acaba aquí: “Ara toca decidir com volem viure aquesta experiència”, diu Esther Vivas a Mama desobedient (Ara Llibres). I és que, com gairebé qualsevol dona en la trentena, em pregunto: Com ser mare en un sistema econòmic i social que dona l’esquena a la criança i les cures? “La maternitat necessita d’unes condicions de vida dignes que permetin a les persones tenir les criatures que desitgen quan les desitgen, i això avui en dia no està garantit”, lamenta Vivas, amb qui també intercanviem uns àudios de WhatsApp per preparar aquesta peça.
Vivas té clar que la davallada de la natalitat està estretament relacionada amb la crisi econòmica i social actual, que “està convertint la maternitat i el fet de poder ser mare en un privilegi”. Per això, sosté que les polítiques de maternitat són polítiques que van més enllà de donar suport a la criança o la conciliació, i que passen per “unes polítiques que permetin l’accés a l’habitatge, que permetin una feina ben remunerada amb uns horaris que facin compatible la vida personal i la vida laboral, accés a uns serveis públics i de qualitat…”. En definitiva, unes polítiques que ens permetin independitzar-nos abans dels trenta anys i no compartir pis per sempre, entre d’altres.
Fer negoci amb la maternitat
Aquest endarreriment en la decisió de ser mares comporta, indubtablement, que moltes persones es trobin que, quan per fi arriben a l’estabilitat econòmica que estaven esperant per tenir criatures, tinguin problemes per tenir-ne. Aquest fet ha portat a un creixement desmesurat de la indústria de la reproducció assistida, una indústria que, segons Vivas, “busca fer negoci a partir dels problemes d’infertilitat que cada cop afecten a més persones”, i que en realitat no és més que un pedaç, ja que són tractaments que només es poden permetre molt poques persones. En canvi, “els problemes d’infertilitat són estructurals i necessiten també de solucions estructurals”. Així, ella aposta per polítiques que acabin amb la precarietat laboral i que cuidin el medi ambient i facin front a l’emergència climàtica, ja que una altra de les causes més importants d’infertilitat són socioambientals.
També en aquesta línia es pronuncia María Llopis en l’entrevista amb Sairica Rose, publicada en el llibre La revolución de los cuidados (Txalaparta): “La tecnologia reproductiva és en l’actualitat un gran negoci que mou moltíssims diners, com ho fa la pornografia o el treball sexual. Per una banda, se’ns ven la maternitat com un dret —quan el dret és de les criatures a ser cuidades, no el dels pares o mares o tenir fills o filles—; i, per altra banda, se’ns ven infertilitat en el nostre modus operandi a través de la contaminació, alimentació i medicació, i censurant la maternitat en persones joves”.
En els seus llibres Maternidades subversivas i La revolución de los cuidados (Txalaparta), Llopis reflexiona al voltant de les grans qüestions que totes ens preguntem: Com alliberem la maternitat del patriarcat? I quina pinta té una maternitat feminista? A través d’entrevistes amb diverses persones i mares —i sempre mantenint una perspectiva queer a l’hora d’endinsar-se en les converses— Llopis aborda temes com prendre consciència del propi cos i del seu poder, educar d’una manera respectuosa o maternar en llibertat, d’acord amb els propis principis, tot obrint els límits sobre com afrontar la maternitat. I és que, si alguna cosa queda clara quan parles amb Llopis, és que la maternitat hauria de ser plaent, des del part fins a la criança, amb totes les contradiccions que cada estadi suposa i desperta.
“Crec que la maternitat s’hauria d’afrontar amb més consciència i menys política”, contesta Llopis quan li plantegem si creu que la maternitat s’hauria d’afrontar des d’una visió més política. “Jo no li veig cap sentit a tenir fills, no tal com estan les coses, sinó com estem nosaltres com a éssers humans”, afegeix. Últimament, i sempre molt conscient de les etiquetes que l’acompanyen, afirma: “Hem de tenir cautela. Que dedicar-nos durant anys a la lactància, curro, militància i, a sobre, voler ser les feministes anticapitalistes perfectes pot ser massa”.
