Esther Vivas | Etselquemenges.cat
Arriba el Nadal i també els àpats familiars, amb amics… El Nadal és una festa eminentment gastronòmica. Al costat dels clàssics d’aquestes dates, com els canelons, la sopa de galets, les neules i els torrons, trobem, cada cop més, plats com els llagostins, l’amanida de pinya, el foie gras, entre d’altres. Però, d’on vénen aquests aliments? Quants quilòmetres han recorregut abans d’arribar al nostre plat? Com han estat elaborats?
Un informe d’Amics de la Terra assenyala que la mitjana de quilòmetres que fa un aliment del camp a la taula és de més de cinc mil, amb l’impacte mediambiental consegüent. Si comptem que alguns d’aquests productes vénen de prop, vol dir que d’altres arriben de molt lluny. Però el més paradoxal de tot plegat és que una part important els podem trobar produïts, també, en l’àmbit local. Per què, aleshores, els consumim d’indrets tan remots? Els salaris baixos, la persecució sindical, la legislació mediambiental flexible en nombrosos països del sud que dóna beneficis molt importants a les empreses del sector en són la resposta. Que aquest model generi gasos d’efecte hivernacle, explotació laboral i aliments de baixa qualitat, sembla que no importa.
Si analitzem el menú de Nadal, ens adonem que un bon grapat dels productes que consumim han viatjat milers quilòmetres abans d’arribar a taula. Els llagostins, habituals en aquesta època de l’any, en són un bon exemple. La majoria provenen del tròpic llatinoamericà o asiàtic. A banda del llarg viatge fins a les nostres taules, la seva producció té un impacte molt negatiu socialment (sous de misèria i ús sistemàtic de químics i antibiòtics per conservar-los) i mediambiental (destrucció de fons marins per la pesca d’arrossegament i de manglars talats per construir piscifactories). L’Estat espanyol és l’importador principal de llagostins de la Unió Europea.
La pinya s’ha convertit, els darrers temps, en un altre dels clàssics de les festes, però tres quartes parts de les que es comercialitzen a Europa provenen de Costa Rica. Unes quantes plantacions i multinacionals en monopolitzen la producció i imposen unes condicions laborals extremadament precàries. Un informe de Consumers International indica que els seus treballadors tenen problemes de salut importants a causa de la utilització massiva d’agroquímics i l’organització de la plantilla és pràcticament inexistent per culpa de la política antisindical de les empreses.
Fins i tot un aliment tan típic com el raïm de cap d’any ve, majoritàriament, de Xile. Si abans hi havia varietats locals amb una maduració tardana, com el raïm de Nadal, avui la major part del que consumim en aquestes dates arriba de l’altra punta del planeta. O si per Nadal mengem meló amb pernil, ja no ho fem de la varietat del meló de Nadal, sinó que acabem comprant productes que han estat conservats durant mesos en cambres frigorífiques, on han perdut moltes propietats, o que vénen d’indrets tan llunyans com l’Amèrica del Sud.
El pollastre rostit, farcit o el capó són altres plats típics. El consum de carn, ens diuen, resulta imprescindible en aquestes festes. Ja ho explica la cançó: “Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa n’hi donarem un tall”. El meu avi així ho feia cada 25 de desembre, però en lloc del gall matava una gallina del seu galliner. Avui, però, consumim animals engreixats amb pinsos transgènics amb milers de quilòmetres a les espatlles, als quals els injecten preventivament dosis altes de fàrmacs i els crien en granges de producció intensiva, escampades per tot el món, on els tracten com a “coses” i en vulneren els drets. I no parlem del foie gras, servit als entrants de Nadal, ni de com s’elabora.
Els aliments quilomètrics s’han convertit en part de la nostra alimentació quotidiana. Menjar carregat d’injustícia amb les persones, els animals i el medi ambient. L’alternativa rau en el consum local, ecològic, sense explotació animal, pagès, de proximitat, a petita escala. Apostem per un consum crític tant per Nadal com els 365 dies de l’any.
