Esther Vivas | Viento Sur
“La dona, desesperada per obtenir les millors ofertes a la botiga de descompte Wal-Mart, va regar amb un esprai de pebre a les persones que s’esperaven amb la intenció d’allunyar-les de la mercaderia que ella volia”. Aquesta podria ser l’escena d’una pel·lícula de Pedro Almodóvar si no fos perquè la imatge pertany a la realitat i aquest relat va ser publicat, el 25/11/2011, al diari Los Angeles Times.
Vist aquests fets podríem suggerir que davant els grans centres comercials, i encara més en època de rebaixes, es col·loquessin grans cartells advertint que “consumir perjudica greument la seva salut”, al més pur estil de les Autoritats Sanitàries. I és que el consumisme irracional, superflu i no necessari, que promou el sistema capitalista, no només pot afectar de manera inesperada i contundent la nostra salut via “atac d’esprai de pebre” sinó que sobretot afecta la “salut” del planeta.
Només per posar un exemple, si tothom consumís com ho fa un nord-americà mitjà caldrien cinc planetes terra per a satisfer la nostra voracitat, però de planeta terra només en tenim un tot i que se’ns quedi petit. Ens hem acostumat a viure sense tenir en compte que habitem en un món finit i el capitalisme s’ha encarregat molt bé d’això. S’associa progrés a societat de consum, però hauríem de preguntar progrés per a què i per a qui i a costa de què i de qui.
Els cants de sirena de la modernitat ens diuen que consumir ens farà més feliços, però tal felicitat mai arriba per més que comprem. “Ofega les teves penes amb una bona compra” sembla l’eslògan del capitalisme d’avui, però la nostra insatisfacció mai queda satisfeta. La felicitat no arriba a cop a de talonari.
Ens diuen que comprem unes ulleres Chanel, un osset Tous o uns pantalons Mango per a sentir-nos Claudia Schiffer, Jennifer López o Gerard Piqué. L’època de vendre un producte ha passat a la història. Ara, com ensenyen les bones escoles de màrqueting, ens venen al famós de torn al costat de la promesa de “salut, diners i amor”. I nosaltres paguem encantats el preu dels nostres somnis.
Ens venen el que és anecdòtic com a imprescindible i el que és banal com a necessari i ens creen una sèrie de necessitats artificials. Canviar de roba cada temporada, un mòbil d’última generació, una televisió de plasma, etc., etc., etc. Amb la consegüent suma de residus tecnològics, de vestir, electrònics … que desapareixen rere la nostra porta i que van a parar a la suma de deixalles dels països del Sud, que ningú veu ni sent, i que contaminen aigües, terra i amenacen la salut de les seves comunitats.
O bé el sistema contra-ataca amb la seva obsolescència programada … planificant la data de caducitat de tot allò que comprem perquè al cap de X temps es faci malbé i n’hagis de adquirir un altre nou. Per a què una bombeta que mai s’apaga, unes mitges sense carreres o un ordinador que no funciona? Mal negoci. Aquí només guanya qui ven.
Tal vegada ja és hora de plantejar-nos que podem “viure millor amb menys”. I ser conscients de com ens volen fer còmplices d’un sistema que ens han imposat i que només beneficia als mateixos de sempre. Ens diuen que hi ha societat de consum perquè volem consumir, però -més enllà de la nostra responsabilitat individual- ningú, que jo sàpiga, ha escollit aquesta societat on ens ha tocat viure, o almenys a mi no m’han preguntat. I és que des que portem bolquers fins que se’ns cauen les dents ens bombardegen amb el “comprar comprar comprar”. Ara ens diuen que sortirem d’aquesta crisi “consumint”. Jo em pregunto si “consumint” o “consumint-nos”.
