Esther Vivas | Ae Agricultura y Ganadería Ecológica
Què mengem? D’on ve, com s’ha elaborat i quin preu paguem per allò que comprem? Són preguntes que cada volta es formulen més consumidors. En un món globalitzat, on la distància entre llaurador i consumidor s’ha allargat fins a tal punt en què tots dos pràcticament no tenen cap incidència en la cadena agroalimentària, saber què ens posem a la boca importa de nou, i molt.
Així ho posen de manifest les experiències de grups i cooperatives de consum agroecològic que en els últims anys han proliferat arreu de tot l’Estat espanyol. Es tracta de tornar la capacitat de decidir sobre la producció, la distribució i el consum d’aliments als principals actors que participen en el procés, els llauradors i els consumidors. El que en altres paraules es diu: la sobirania alimentària. Que vol dir, com la mateixa paraula indica, ser sobirà, tenir la capacitat de decidir, pel que fa a la nostra alimentació (Desmarais, 2007).
Una cosa que pot semblar molt senzill, però que en realitat no ho és. Ja que hui el sistema agrícola i alimentari està monopolitzat per un grapat d’empreses de la indústria agroalimentària i de la distribució que imposen els seus interessos particulars, de fer negoci amb el menjar, als drets camperols i a les necessitats alimentàries de les persones. Només així s’explica tant menjar i tanta gent sense menjar. La producció d’aliments des dels anys 60 fins a l’actualitat s’ha multiplicat per tres, mentre que la població mundial, des de llavors, només s’ha duplicat (GRAIN, 2008), però, tot i així, quasi 900 milions de persones, segons la FAO, passen fam. Està clar que alguna cosa no funciona.
Algunes característiques
Els grups i les cooperatives de consum plantegen un model d’agricultura i alimentació antagònic al dominant. El seu objectiu: escurçar la distància entre producció i consum, eliminar intermediaris i establir unes relacions de confiança i solidaritat entre tots dos extrems de la cadena, entre el camp i la ciutat, donar suport a una agricultura camperola i de proximitat que té cura de la nostra terra i que defensa un món rural viu amb el propòsit de poder viure dignament del camp, i promoure una agricultura ecològica i de temporada, que respecte i tinga en compte els cicles de la terra. Així mateix, en les ciutats, estes experiències permeten enfortir el teixit local, generar coneixement mutu i promoure iniciatives basades en l’autogestió i l’autoorganització.
De fet, la major part dels grups de consum es troben en els nuclis urbans, on la distància i la dificultat per contactar directament amb els productors és més gran, i, d’eixa manera, persones d’un barri o una localitat s’ajunten per dur a terme “un altre consum”. Hi ha, així mateix, diversos models: aquells en què el productor serveix setmanalment una cistella, tancada, amb fruites i verdures o aquells en què el consumidor pot triar quins aliments de temporada vol consumir d’una llista de productes que ofereix el camperol o camperols amb qui treballa. També, a nivell legal, trobem majoritàriament grups donats d’alta com a associació i uns pocs, d’experiències més consolidades i amb llarga trajectòria, amb format de societat cooperativa (Vives, 2010).
Un poc d’història
Els primers grups van sorgir, a l’Estat espanyol, a finals dels anys 80 i principis dels 90, majoritàriament, a Andalusia i Catalunya, encara que també trobem alguns a Euskal Herria i al País Valencià, entre altres. Una segona onada es va produir en els anys 2000, quan aquestes van experimentar un creixement molt important allà on ja existien i van aparèixer per primera vegada on no tenien presència. A dia d’avui, aquestes iniciatives s’han consolidat i multiplicat de manera molt significativa, en un procés difícil de quantificar a causa del seu propi caràcter.
L’auge d’eixes experiències respon, des del meu punt de vista, a dues qüestions centrals. D’una banda, a una creixent preocupació social sobre què mengem, davant la proliferació d’escàndols alimentaris, d’uns anys, com les vaques boges, els pollastres amb dioxines, la grip porcina, l’e-coli, etc. Menjar, i menjar bé, importa de nou. I, d’altra banda, a la necessitat de molts activistes socials de buscar alternatives a la quotidianitat, més enllà de mobilitzar-se contra la globalització neoliberal i els seus artífexs. D’ací, que just després de l’emergència del moviment antiglobalització i antiguerra, a principis dels anys 2000, una part significativa de les persones que van participar activament en eixos espais impulsassen o entrassen a formar part de grups de consum agroecològic, xarxes d’intercanvi, mitjans de comunicació alternatius, etc.
Menjar bé versus canvi polític
D’eixa manera, observem dues sensibilitats que integren sovint eixes experiències. Una que aposta, en termes generals, per “menjar bé”, donant un major pes a qüestions relacionades amb la salut i una altra que, tot i tenir en compte aquests elements, emfatitza més el caràcter transformador i polític d’estes iniciatives. Aquest és el repte dels grups i les cooperatives de consum, reivindicar una alimentació sana i saludable per a tothom. El que implica no perdre de vista la perspectiva política de canvi.
Si volem una agricultura sense pesticides ni transgènics cal començar per exigir la prohibició dels cultius transgènics a l’Estat espanyol, porta d’entrada, i paradís, dels Organismes Genèticament Modificats a tot Europa. Si volem una agricultura de proximitat, que no contamine el medi ambient, amb aliments que recorren milers de quilòmetres de distància (Amics de la Terra, 2012), és imprescindible una reforma agrària i un banc públic de terres, que en comptes d’especular amb el territori el faça accessible als que volen viure de treballar la terra. En definitiva, o canviem radicalment aquest sistema o “menjar bé” es convertirà en un privilegi només accessible per als qui s’ho puguen permetre.
Els grups de consum són només un primer pas per avançar cap a “una altra agricultura i una altra alimentació”, però han d’anar més enllà i qüestionar el sistema polític i econòmic que sustenta l’actual model agroalimentari. El menjar, com l’habitatge, la sanitat, l’educació, etc. no es ven, es defensa.
Referències bibliogràfiques
-Amigos de la Tierra (2012) Alimentos kilométricos en: http://issuu.com/amigos_de_la_tierra_esp/docs/informe_alimentoskm
-Desmarais, A. (2007) La Vía Campesina. La globalización y el poder del campesinado. Madrid. Editorial Popular.
-GRAIN (2008) El negocio de matar de hambre en: http://www.grain.org/articles/?id=40
-Vivas, E. (2010) “Consumo agroecológico, una opción políticas” en Viento Sur, nº 108, pp. 54-63.
*Article publicat inicialment a la revista ‘Ae Agricultura y Ganadería Ecológica’ de la Sociedad Española de Agricultura Ecológica, nún. 11, primavera 2013. I traduït al català per Per L’Horta.
