Esther Vivas | El Periódico
“Quan comences un tractament de reproducció assistida no saps fins on arribaràs ni com acabarà. No saber és potser una de les coses més difícils de sostenir”, escrivia en el llibre Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat, arrel de la meva experiència. I afegia, “algunes dones han arribat a sotmetre’s a múltiples inseminacions i fecundacions in vitro, però no han assolit l’embaràs o no han pogut portar-lo a terme. No poder tenir criatures malgrat desitjar-ho intensament implica assumir un dol”. Jo ho vaig aconseguir després de quatre anys molt llargs.
La infertilitat és un dels grans tabús que envolten la maternitat, perquè és una vivència que no respon a allò que biològica i socialment s’espera de nosaltres en una societat masclista. El mateix succeeix amb una pèrdua gestacional o una depressió postpart, les quals trenquen amb aquesta maternitat color de rosa que ens han venut. No obstant això, es tracta de realitats que formen part del fet de ser mares, experiències doloroses que massa sovint es viuen en silenci.
Malgrat que es parla molt de la infertilitat femenina, una vegada més carregant el pes de la culpa sobre les nostres espatlles, els problemes d’infertilitat no són patrimoni exclusiu de les dones. La infertilitat masculina existeix. La densitat i el volum total d’espermatozoides dels homes occidentals, en els últims quaranta anys, s’ha reduït a més de la meitat. Tot i així, alguns es neguen a reconèixer que són infèrtils, perquè pensen que això posa en qüestió la seva virilitat.
Però la infertilitat no és una malaltia individual sinó social. Vivim en un entorn que ens dificulta tenir criatures, que ens obliga a posposar-ho, amb un mercat de treball precari, sense quasi ajudes a la criança, amb preus abusius en l’habitatge, exposats a contaminants ambientals, amb una alimentació insana. Tot això contribueix a la infertilitat. No obstant això, el discurs és un altre: “La culpa és teva, dona, per haver esperat massa”.
Parlar de la infertilitat, fer-ho públic, ens ajudaria a normalitzar aquesta experiència, i a no sentir-nos tan soles ni culpables.
