Esther Vivas | Criar.cat
Ser mare no és fàcil, i menys en una societat que dóna l’esquena a tot el que implica l’experiència materna. Aquí, 5 consells per viure una maternitat feminista.
1. Jo decideixo
En el meu embaràs, part i lactància, decideixo jo. Aquesta és una premissa fonamental. El subjecte de dret quan parlem de l’experiència materna és la mare. Tanmateix, això sovint s’oblida, doncs un cop embarassades, a les dones, se’ns infantilitza, se’ns tracta de manera paternalista. Això passa sovint tant en el sistema sanitari com en el nostre entorn més immediat. Tothom creu que sap més de la criatura que nosaltres, que som la mare.
Per aquest motiu és imprescindible reivindicar-nos com a subjecte de ple dret, amb capacitat de decisió. I més, en un moment tan important de la nostra vida i de la criatura que tindrem com és l’embaràs, el part, el puerperi i la lactància. Un dret a decidir que hem de reivindicar davant els professionals sanitaris i la societat en general.
2. Nosaltres podem
Nosaltres podem gestar, parir i alletar. Això que sembla tan obvi és sovint posat en qüestió per un sistema que medicalitza l’embaràs, el part i la lactància, i els sotmet a una lògica mercantil, fent-nos creure que no en sabem, que no podem. Tot això moltes vegades ens porta a delegar en tercers, a creure que els professionals sanitaris en sabran més que nosaltres. I evidentment que hi ha un coneixement mèdic que és útil i necessari en determinats moments, però això no vol dir que les dones no siguem capaces de gestionar aquests processos de manera autònoma. Fer-nos creure que sí o sí hem de delegar, abona el terreny per l’exercici de la violència en l’atenció sanitària a l’embaràs, el part i el puerperi. Hem de reconciliar-nos amb el nostre cos, ser conscients que podem gestar, parir i donar de mamar.
3. No idealitzar, sí reivindicar
Quan parlem de la maternitat i tot el que l’envolta (gestació, part, postpart, lactància), no podem essencialitzar aquests processos. Cada mare viurà una experiència diferent, i totes són vàlides. Idealitzar el part normal o la lactància materna pot generar un important sentiment de culpa en aquelles dones que no hagin parit vaginalment o no puguin o no vulguin donar la teta. No sempre acabem tenint el part que volem o la lactància desitjada, ja sigui perquè físicament no ha estat possible o perquè, en una societat hostil a aquestes experiències, ens han vulnerat aquests drets. La culpa no és nostra, la culpa és del sistema. Tanmateix, no idealitzar no significa deixar de reclamar el dret a un part normal o a una lactància materna satisfactòria, si així ho desitgem, demandes que haurien de ser reivindicacions centrals d’un moviment feminista compromès amb una experiència materna emancipadora.
4. Acabar amb el mite de la mare perfecta
Avui les mares hem de ser la mare sacrificada de tota la vida, sense interessos propis més enllà de la criança, i al mateix temps hem de respondre al prototip de la súper mare que arriba a tot, amb un cos perfecte, sempre disponible pel lloc de treball. Vet aquí un ideal de maternitat tòxic, inassumible i indesitjable que no ens representa, el qual ens genera culpa i malestar, doncs mai arribem a ser aquella mare que ens posen davant del mirall. Ja és hora de dir que “la mare perfecta no existeix”. Al contrari, cal reivindicar la maternitat real, amb totes les llums i ombres, amb les seves contradiccions i ambivalència, doncs aquestes formen part inherent de ser mare. Treure de l’armari la maternitat real i acabar amb el mite de la bona mare és imprescindible per reconciliar-nos amb l’experiència materna.
5. La maternitat, una responsabilitat col.lectiva
La maternitat no és una responsabilitat única de les dones que tenen criatures sinó que és una responsabilitat col·lectiva, tant de dones com d’homes, de la societat en general. Què faria una societat sense dones que gestessin, parissin i donessin de mamar? No es tracta d’idealitzar aquestes pràctiques, però sí donar-los el valor que tenen i que històricament els ha estat negat i garantir que totes les dones, al marge de la seva classe social o raça, puguin viure aquesta experiència de manera satisfactòria si així ho desitgen. Al mateix temps, quan parlem de la infància estem fent referència als adults del demà, a la societat del futur. Cuidar d’aquests criatures garantir-los els drets, és una tasca que ens implica a tots. Acollir la maternitat i la infància hauria de ser primordial en una societat que posés en el centre la cura i la vida.