15O: indignació global

Josep Maria Antentas i Esther Vivas

La jornada del 15 d’octubre (15O) ha estat la primera resposta global coordinada a la crisi i assenyala l’emergència d’un nou moviment internacional. Amb les revolucions del nord d’Àfrica com a referent inicial, mitjançant un efecte d’emulació i imitació, la protesta va arribar a la perifèria d’Europa. El món mediterrani es situava així en l’epicentre d’aquesta nova onada de contestació social, en un moment on entràvem en una segona fase de la crisi que té a la zona euro en el seu punt focal.

A poc a poc la rebel·lió dels indignats ha anat prenent una dimensió internacional veritable, més enllà de les accions de simpatia i solidaritat. Primer va ser el moviment de protesta grec, precedent a l’espanyol i a les revoltes del món àrab, que va integrar la simbologia i els mètodes del 15M i va inserir la seva lògica en la dinàmica internacional naixent. Després, ha estat sens dubte l’arrencada de la protesta als Estats Units, encara en un estadi inicial, la variable més rellevant del moment i el destí de la qual serà clau pel desenvolupament global del moviment.

El 15O ha estat la jornada de protesta mundial més important des de la gran mobilització global del 15 de febrer de 2003 (15F) contra la guerra de l’Iraq. De dimensions molt més modestes, expressa però una dinàmica social més profunda que la històrica jornada contra la guerra. Aquell va ser simultàniament el moment àlgid i el final de la fase ascendent del cicle internacional de protestes antiglobalització que va eclosionar el novembre de 1999 durant la cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) a Seattle, i que es venia gestant des de l’aixecament zapatista de gener de 1994.

“El món té dues superpotències: els Estats Units i l’opinió pública mundial” va escriure el New York Yimes després del 15F. Des d’aleshores, però, la coordinació internacional de les protestes va perdre intensitat i els instruments llançats pel moviment antiglobalització, com el Fòrum Social Mundial, van perdre força, centralitat i utilitat concreta.

El context actual és molt diferent del que va veure emergir al moviment antiglobalització a finals del segle anterior. El cicle present es desenvolupa enmig d’una crisi sistèmica de dimensions històriques i per això la profunditat del moviment social en curs i el seu arrelament social és sens dubte més gran. La vitalitat del 15O a l’Estat espanyol va sorprendre de nou a tothom, desmentint així algunes anàlisis impressionistes sobre la crisi del moviment 15M, que havien proliferat les últimes setmanes. No estem davant d’un fenomen episòdic o conjuntural, sinó al començament d’una nova onada contestatària que expressa una maror de fons que no s’evaporarà.

La pròpia naturalesa del capitalisme global i la magnitud de la crisi contemporània empeny a la internacionalització de la protesta social. L’eslògan “units pel canvi global” expressa bé aquest nou “internacionalisme de la indignació” que emana del 15O, el repte és desencadenar un moviment global que assenyali un altre camí de sortida a l’actual crisi civilitzatòria.

A diferència del període antiglobalització, la interrelació entre els diferents plans espaials de l’acció, el local, el nacional-estatal i l’internacional, és ara molt més sòlida. El vincle entre l’àmbit local i global, el concret i el general és molt directe i evident. Amb les ressonàncies de les mobilitzacions al món àrab de fons, el 15M va esclatar com una protesta a l’Estat espanyol amb manifestacions a molts indrets. Ràpidament es va dispersar geogràficament per una infinitat de municipis i pels barris de les grans ciutats. Les assemblees de barri van néixer o es van enfortir sentint-se part d’un moviment general. La seva activitat localitza les demandes i objectius globals del moviment i globalitza els problemes concrets particulars. Hi ha un camí d’anada i tornada del barri al 15O i viceversa.

Des del seu esclat, el moviment ha comportat al nostre país un fort procés de repolitització de la societat i de reinterés pels assumptes col·lectius. La marea indignada no ha assolit encara consistència suficient per a provocar un canvi de rumb i de paradigma, però sí que ha suposat un desafiament sense precedents a un neoliberalisme de molt malmesa legitimitat i als intents de socialitzar el cost de la crisi, que fins fa pocs mesos semblaven incontestables. Per sobre de tot, el recorregut que va de l’15M fins al 15o ha transmès un missatge d’esperança en la capacitat col•lectiva de poder incidir en l’ombrívol curs de la humanitat. No en va la indignació és, justament, com assenyalava el filòsof Daniel Bensaïd “el contrari de l’hàbit i de la resignació”.

*Josep Maria Antentas és professor de sociologia de la UAB i Esther Vivas és membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la UPF.


%d bloggers like this: