#25S: al rescat de la democràcia

Esther Vivas | Público

“Li diuen democràcia i no ho és” s’ha cridat reiteradament a places, manifestacions… I a mesura que el temps passa aquesta consigna cobra encara més tot el seu sentit. L’estigmatització i la repressió contra aquells que lluiten pels seus drets, no ha fet sinó intensificar-se en els últims temps. A més crisi, més suport popular als que protesten, més criminalització i més mà dura. Les ànsies de llibertat semblen estar renyides amb l’actual “democràcia”.

I aquests últims dies n’han estat una bona prova. Dissabte 15, quatre activistes van ser detinguts a la manifestació contra les retallades a Madrid. Quin era el seu delicte? Portar una pancarta amb la consigna: “25S Envolta el Congrés”. L’endemà, dos furgons policials van identificar desenes de persones al parc del Retiro. ¿Motiu? Participar en una assemblea preparatòria d’aquesta acció. Cinc dies després, alguns d’aquests activistes eren acusats de delicte contra alts organismes de la nació, enfrontant-se a penes de fins a un any de presó.

Però, ¿quins objectius té l’acció # 25S Envolta el Congrés? El seu manifest ho deixa clar: “El proper 25 de setembre envoltarem el Congrés dels Diputats per rescatar-lo d’un segrest que ha convertit aquesta institució en un òrgan superflu. Un segrest de la sobirania popular dut a terme per la Troica i els mercats financers i executat amb el consentiment i la col·laboració de la majoria dels partits polítics”. I com serà aquesta acció? Els seus organitzadors ho han dit per activa i per passiva: “No violenta”. Aleshores, ¿a què tenen por els que dicten aquestes mesures policials? A la violència -a partir de la qual justifiquen aquestes operacions- o a la llibertat d’expressió?

I és que com llegia fa uns mesos en un centre social: “Quan els de baix es mouen, els de dalt trontollen”. Quanta veritat. La por, ni que sigui parcialment, ha començat a canviar de bàndol. Les mesures repressives, com les anteriorment citades, mostren la por dels que exerceixen el poder. La por a que la gent s’aixequi, s’organitzi, s’expressi lliurement, lluiti contra la injustícia. La por d’uns pocs als molts.

¿Cop d’estat?

La criminalització de # 25S Envolta el Congrés, però, va començar ja fa pràcticament un mes quan la delegada del Govern a Madrid Cristina Cifuentes va qualificar aquesta iniciativa de “cop d’Estat encobert”. No va ser menys el diputat del PSOE i ex-secretari d’Estat José Martínez de Olmos que va comparar l’acció amb el cop d’Estat de Tejero: “Acampar dins del Congrés com va fer Tejero o fora, com ara es pretén amb el 25S, té idèntica finalitat: segrestar la sobirania “. Paraules que ahir repetia la secretaria general del PP Dolores de Cospedal.

¿Cop d’estat? Aquí els únics colpistes són els poders financers que fan caure governs en funció dels seus interessos i col·loquen al capdavant als seus homes de confiança. A Itàlia, van treure a Silvio Berlusconi, per nomenar Mario Monti, ex-assessor de Goldman Sachs. A Grècia, adéu a Giorgios Papandreu, benvingut Lucas Papademus, ex-vicepresident del Banc Central Europeu. I sense anar més lluny, el flamant ministre d’economia espanyol Luís de Guindos, ex-Lehman Brothers. Com deia el periodista Robert Fisk: “Els bancs i les agències de qualificació s’han convertit en els dictadors d’Occident”. I és que quan els “mercats” entren per la porta, la democràcia surt per la finestra.

Avui és difícil pensar que el Congrés “representa la voluntat popular”. Ministres i diputats que van arribar al Congrés des de l’empresa privada, altres que sortiran, sense perdre ni un segon, en aquesta direcció. Les empreses recompensen generosament els serveis prestats. ¿Recorden Eduardo Zaplana? Primer ministre de treball, després conseller de Telefónica. ¿Elena Salgado? De vicepresidenta d’economia al consell assessor d’Abertis. Per no citar Rodrigo Rato, ministre d’economia, després director del Fons Monetari Internacional, finalment president de Bankia. Les seves aventures com executiu bancari no ens han sortit precisament barates. Sense oblidar ni González ni a Aznar, el primer al consell assessor de Gas Natural i el segon al d’Endesa, News Corporation, Barrick Gold, Doheny Global Group … Així ens van les coses.

Més democràcia

Però democràcia és, precisament, el que reivindica el moviment dels indignats, una democràcia real al servei de les persones i incompatible amb el segrest de la política pel món dels negocis i amb l’espanyolisme centralista que nega el dret a decidir dels pobles. Paradoxalment d’”anti-demòcrates” és com se’ls ha titllat des del poder. Anti-demòcrates per “assetjar” simbòlicament el Parlament de Catalunya, el 15 de juny del 2011, quan es començaven a debatre els pressupostos que implicaven, aleshores, les majors retallades en la democràcia catalana, i que no figuraven en cap programa electoral. Anti-demòcrates per organitzar assemblees a les places i generar debat públic. Anti-demòcrates per ocupar pisos buits i donar-los un ús social. Anti-demòcrates, en definitiva, per combatre lleis i pràctiques injustes.

I a més democràcia al carrer, més repressió. Multes per un valor de 133 mil euros són les que exigeix ​​Interior a 446 activistes del 15M de Madrid, 6 mil euros a 250 estudiants de la # PrimaveraValenciana, centenars d’euros a diversos afectats per les participacions preferents a Galícia, per tan sols citar alguns exemples. A banda: més de cent detencions a Catalunya des de la vaga general del 29M, obertura d’una pàgina web per delatar manifestants… I ara es modifica el Codi Penal per criminalitzar noves formes de protesta.

L’altra cara de la política de les retallades és la política de la por i de la repressió. A menys Estat social, més Estat penal. La democràcia, però, no és de qui diu exercir-la sinó de qui lluita per aconseguir-la. La història està plena d’exemples. El # 25S serà un d’ells.

*Article publicat a Público, 25/09/2012.


%d bloggers like this: