Bales de goma, fins quan?

sbgEsther Vivas | Público

A vegades hi ha esdeveniments que marquen un punt d’inflexió. I el cas d’Ester Quintana, que va perdre un ull per l’impacte d’una bala de goma a la manifestació de l’última vaga general, el 14 de novembre del 2012, va ser un d’ells. Ja abans s’havien produït ferits greus per l’ús d’aquests projectils, però no va ser fins aleshores que, per primera vegada, es van encendre les llums d’alarma i la informació va saltar a l’opinió pública.

Les mentides de Felip Puig, conseller d’interior de la Generalitat en aquell moment, sense cap dubte, van ajudar. Compareixença pública rere compareixença pública va negar l’ús d’aquestes armes en la zona on Ester Quintana va resultar ferida. Les imatges preses, però, indicaven tot el contrari. La realitat dels fets es va imposar i la pressió al Govern de CiU va ser màxima. Molts van descobrir, llavors, que les “pilotes de goma” no era sinó bales que ferien greument a la gent.

El col·lectiu Stop Bales de Goma, que porta ja tres anys treballant perquè es prohibeixin aquests projectils, va presentar ahir un informe contundent on, basant-se en estudis científics, demostra el caràcter letal i extremadament perillós d’aquestes armes. Les dades així ho rebel·len. En els últims tres anys, 8 persones han perdut un ull a causa de l’impacte de bales de goma només a Catalunya. La xifra puja a 22 al conjunt de l’Estat, entre 1990 i el 2009. I fins a dos han mort, Rosa Zarra (1995) i Iñigo Cabacas (2013), per bales de goma disparades per l’Ertzaintza.

Tot i que les institucions afirmen que aquestes armes són “menys letals”, com si les armes poguessin classificar-se entre les que maten més o maten menys, l’experiència demostra que la major part de vegades en què han estat utilitzades s’han produït ferits de gravetat. La pregunta pertinent, si els projectils no són prohibits, és: Qui serà el proper? Imagino que cap familiar de Felip Puig, que en el seu moment ja va afirmar no recomanar al seu fill passar-se per Pl Catalunya el dia del desallotjament dels indignats.

Així mateix, la velocitat a la qual són llançats aquests projectils, 720km/hora, els fa molt perillosos, especialment, si impacten al pit o al cap. I no són poques les vegades que, malgrat la prohibició reglamentària, es dispara de cintura cap amunt, com recull l’informe. Hematomes cerebrals, perforacions pulmonars, pèrdua d’un ull, lesions a les extremitats, perforacions intestinals i la mort són les conseqüències del seu ús en els últims anys. Alguns al poder prefereixen mirar cap a una altra banda.

Les bales de goma, però, són tan sols la punta de l’iceberg de la violència policial contra aquells que no callen. La intensificació de la crisi i l’auge de la protesta indignada ha mostrat la brutalitat policial, emparada sempre pel poder polític. Nombrosos són els exemples que han escandalitzat, en els últims anys, a amplis sectors de l’opinió pública. Recordem, sinó, el desallotjament dels indignats a Pl. Catalunya, Barcelona, el 27 de maig del 2011 i tants d’altres. Violència policial, acompanyada sempre d’impunitat. Quants casos d'”extralimitació en les seves funcions” -segons l’argot oficial- s’han admès, els seus autors condemnats i les sentències complertes? No en conec cap.

A més crisi, pobresa i malestar, més criminalització de la protesta, violència policial i impunitat. L’Estat espanyol té una de les taxes de policies per habitant més altes d’Europa, uns cinc agents per cada mil habitants, quan a la Unió la xifra és d’uns tres agents i als Estats Units uns dos per cada mil persones, segons dades de l’Eurostat. La xifra no ha fet sinó augmentar en els últims temps. Mentre es retalla en educació i sanitat pública, s’augmenta la partida securitària. Ens diuen que a més policia, més seguretat. Ester Quintana, Nicola Tanno, Carles Guillot i tants d’altres que han perdut un ull o han estat ferits per impacte de bales de goma ens demostren el contrari. Gràcies a la seva perseverança, i a la d’aquells que els donen suport, el silenci sobre aquests projectils, finalment, s’ha trencat.

*Article a Público, 12/06/2013.

1 comentari

Trackback this post


%d bloggers like this: