“Cal reaprendre a menjar”

1417681176_903291_1417711873_noticia_normalAna Pantaleoni | Elpais.cat

Esther Vivas (Sabadell, 1975) menjarà avui una amanida generosa amb llavors i arròs amb llenties. Ho farà després de parlar del seu llibre, El negocio de la comida. ¿Quién controla nuestra alimentación?, que acaba de publicar amb l’editorial Icaria.

A més de periodista, Vivas fa anys que investiga les polítiques alimentàries. És taxativa: “El model d’agricultura i alimentació no funciona. Un de cada vuit habitants al món passa gana. Hi ha un problema de democràcia alimentària. El problema és que les grans empreses que controlen el sector avantposen els seus interessos econòmics a les nostres necessitats. Com es pot passar gana en un món en el qual sobra menjar?”.

Per Vivas, l’acció principal és un canvi en les polítiques públiques, un canvi que ja és visible en el terreny local amb l’emergència de nous models de consum. El repte pendent, segons l’activista, és “reaprendre a menjar”. Vivas es refereix també al Banc dels Aliments: “Reflecteix la bona voluntat de la gent que hi participa però cal abordar les causes de la fam a casa nostra”. A continuació, algunes de les seves reflexions.

Pregunta. Creu en la frase: som el que mengem?

Resposta. La realitat així ens ho demostra. En la mesura en què la nostra societat adopta un model de “dieta occidental”, amb aliments altament processats, sucres afegits, greixos saturats… això té conseqüències directes en la nostra salut. Veiem com augmenta una sèrie de malalties vinculades a allò que mengem com el sobrepès, l’obesitat, la diabetis, els problemes cardiovasculars. Definitivament, som allò que mengem.

P. És cert que vivim en un món on cada vegada es llença més menjar i es passa més gana?

R. Exactament. El malbaratament alimentari i la fam són dues cares d’una mateixa moneda, la d’un model agroalimentari que no funciona. El menjar hauria d’acabar a l’estómac, no al contenidor de les escombraries. Però, en canvi, un terç dels aliments que es produeixen per a consum humà cada any a escala global es fan malbé del camp al plat.

P. Com es pot combatre el desaprofitament alimentari?

R. Hi ha diversos forats negres on es perd menjar. Al camp, quan la remuneració del producte cau, es paga un preu tan baix a l’agricultor que li resulta més barat deixar-lo al camp i que es faci malbé, que no pas recol·lectar-lo i comercialitzar-lo. En la distribució, molts aliments ni tan sols entren en la cadena alimentària perquè no compleixen els requisits de mida, color, pes… adequats, encara que són perfectament comestibles. I a casa, on ens insten a comprar ofertes tipus 2×1, comprem molt més del que necessitem. Les solucions passen per donar al menjar un valor social, no únicament un valor econòmic.

P. Per què assegura que l’agricultura està desapareixent?

R. Desapareix un model d’agricultura camperola i de proximitat, en benefici d’una agricultura industrial en mans d’uns quants empresaris del sector que ens prometen més eficiència. La realitat és just el contrari. Es produeixen molts aliments però que acaben no sent accessibles a la gent. La fam aquí i als països del sud així ens ho demostra. Si no tens diners per pagar el preu cada dia més car del menjar, no menges. Així mateix, es tracta d’un model amb una infinitat d’efectes negatius: desforestació, dependència del petroli, aliments quilomètrics i deslocalitzats, pèrdua de diversitat…

P. L’agricultura ecològica és una moda passatgera?

R. L’agricultura ecològica ha arribat per quedar-se. No obstant això, l’agricultura ecològica hauria de ser alguna cosa més que un producte etiquetat com a ecològic. Si no, fàcilment pot reproduir els impactes negatius d’un model d’agricultura industrial que ve de l’altra punta del món i que precaritza els drets laborals. Cal apostar per una agricultura ecològica, local i camperola, amb un valor social afegit.

P. El menjar porqueria crea addicció?

R. I tant. Una investigació publicada a la revista Nature Neuroscience el 2010 ho constatava. Segons aquest informe, la ingesta de menjar porqueria desenvolupa els mateixos mecanismes moleculars del cervell que propicien l’addicció a les drogues. De fet, ho podem experimentar nosaltres mateixos. Si fa molt temps que no prens begudes amb gas o que no menges una bossa de patates fregides, gairebé ni et vindran de gust. Només que comencis, en canvi, com diuen alguns anuncis, no podràs parar.

 

*Entrevista a Elpais.cat, 05/12/2014.

1 comentari

Trackback this post


%d bloggers like this: