Catalunya: un Procés Constituent per a decidir-ho tot

tfEsther Vivas | Público

Ningú va dir que seria fàcil, però cal intentar-ho. I això és, precisament, el que està fent el Procés Constituent a Catalunya, impulsat per la monja benedictina Teresa Forcades i l’economista Arcadi Oliveres, al costat de moltes més persones. Crear consciència social, mobilitzar, promoure la desobediència civil i plantejar una alternativa política que desafiï als que ostenten i monopolitzen el poder.

El seu objectiu, construir un nou instrument polític-social, basat en l’auto-organització popular, lleial amb els de baix i capaç de sumar, en la diversitat, al conjunt de l’esquerra social i política. A l’horitzó, si aquestes premisses es compleixen, s’expressa la voluntat de concórrer a unes properes eleccions al Parlament de Catalunya, amb una candidatura àmplia, resultat de la necessària confluència de molta gent, alguna avui dins i d’altra fora del Procés, que aspiri a transformar el malestar social en majoria política i establir les bases per promoure un procés constituent, que permeti dotar-nos col·lectivament d’un nou marc polític al servei de la majoria.

Alguns diran que això és utòpic, però més utòpic, des del meu punt de vista, és pensar que els que ens han conduït a aquesta situació de crisi, de la qual, per cert, n’obtenen sucosos beneficis, ens trauran de la mateixa. Justament trencar amb l’escepticisme, l’apatia i la por és el repte que tenim per endavant. Saber que “podem”, és el primer pas per aconseguir victòries concretes.

Des que el Procés Constituent es va presentar en públic el passat mes d’abril, han estat nombrosos els suports rebuts. El Procés Constituent ha sabut connectar amb amplis sectors de la societat que perceben, en l’actual context de crisi, la urgent necessitat de canviar les coses. Moltes persones de mitjana edat, d’altres de més joves, i fins i tot gent gran, sense gaire experiència política ni organitzativa, s’han sentit interpel·lats per un discurs que apel·la a una cosa tan essencial com imprescindible: la justícia.

Altres activistes socials han vist en el Procés Constituent un instrument per anar més enllà de la mobilització social per se i plantejar una perspectiva política-organitzativa de canvi. Dos anys després de l’emergència del 15M, molts són els que perceben que per més que ocupem bancs, habitatges buits, supermercats, hospitals… els que ostenten el poder segueixen aplicant una sèrie de mesures que ens enfonsen en la més absoluta misèria. Apostant per la imprescindible lluita al carrer, sense la qual no hi ha canvi possible, el Procés Constituent planteja, al mateix temps, desafiar el poder polític-econòmic, també, en les institucions. I no per canviar el sistema des de dins sinó per a “ocupar” aquestes instàncies i retornar-les a la majoria social via un procés constituent.

No hi ha fórmules màgiques, és clar, però experiències com els processos constituents a Amèrica Llatina (Equador, Bolívia, Veneçuela) o la més propera Islàndia, malgrat les seves controvertides evolucions, són experiències a tenir molt en compte, no per imitar però sí per aprendre dels seus encerts i errors. A Catalunya, el debat sobre la qüestió nacional i la independència obre una oportunitat, com mai molts hauríem imaginat, per poder decidir… i decidir sobre tot.

Alta participació

La gran participació en presentacions públiques del Procés Constituent, a càrrec algunes de Teresa Forcades i altres d’Arcadi Oliveres, amb una mitjana d’entre 400 a 700 persones en municipis com Vic, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Lleida, Girona, Vilanova i la Geltrú, Balaguer, Figueres, Blanes, Granollers, Terrassa… o, fins i tot, a petits municipis com Santa Fe del Penedès o Fals mostren la capacitat d’atracció d’aquesta iniciativa, que ha realitzat, en pocs mesos, més de cent presentacions per tot el territori català.

I el que és més important, l’interès dels que s’acosten al Procés Constituent no resideix tan sols en escoltar als seus dos principals promotors sinó a participar activament en la construcció d’aquest instrument polític-social. D’aquesta manera, s’han creat ja més de 80 assemblees locals a tot Catalunya. Algunes de caràcter comarcal, d’altres locals, unes més nombroses d’altres més petites. També s’han posat en marxa assemblees sectorials com les d’educació, sanitat, feminismes i immigració. Totes elles coordinades en una assemblea general que, amb el nom de Grup Promotor, es reuneix mensualment.

Les formes de fer del Procés Constituent reflecteixen, també, aquesta “altra política”. En la major part d’actes públics es passen guardioles improvisades per recol·lectar el que ha costat llogar l’aparell de megafonia, les fotocòpies, etc. Es diu en què s’han gastat els diners. Les presentacions serveixen, així mateix, per convocar els assistents a les assemblees i reunions locals. Els grups en el territori s’organitzen en funció de les seves pròpies prioritats i es coordinen a escala nacional. El Procés Constituent, encara té poc recorregut, però demostra les potencialitats d’una iniciativa política capaç de connectar amb un malestar social majoritari. Encara que, evidentment, encara queda molt per fer, potser el més difícil: consolidar el procés, millorar la coordinació de les assemblees. Es tracta d’un procés en construcció.

De baix a dalt

La confiança que generen els seus principals promotors, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, és clau de l’èxit. Però des del Procés Constituent som conscients que es tracta d’una iniciativa que només tindrà èxit si es construeix de baix a dalt. Ja ho van dir tots dos el dia en què van presentar la proposta: “Nosaltres dos sols, poca cosa podrem fer”. Així és. Avui, el Procés Constituent compta amb més de 44 mil persones adherides i múltiples assemblees locals i sectorials. Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, com han dit en reiterades ocasions, no volen ser líders de res, però sí accepten posar la seva credibilitat al servei d’una causa justa.

Les crítiques pel perfil cristià d’ambdós han estat, també, habituals, tot i el caràcter aconfessional del Procés. El que en part no deixa de sorprendre. La mobilització social d’esquerres, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, no s’entendria, en part, sense l’aportació del crisitanisme de base. Sense anar més lluny, un dels fundadors del, tan criminalitzat per uns i admirat per altres, Sindicato de Obreros del Campo (SOC) no va ser altre que el capellà dels pobres Diamantino García. No admetre aquesta realitat implica desconèixer part de la nostra història col·lectiva. Més enllà, tant Teresa Forcades com Arcadi Oliveres s’han pronunciat en reiterades ocasions, i des de molt abans del Procés Constituent, en contra de la jerarquia eclesiàstica, per la separació entre Església i Estat i en defensa del dret de les dones a decidir sobre el seu cos. El que, per cert, els ha valgut múltiples crítiques per part de sectors reaccionaris de l’església i de la seva pròpia jerarquia.

Aquest diumenge, 13 d’octubre, se celebra a Barcelona l’acte central del Procés Constituent, just sis mesos després de la seva presentació. Encara recordo com abans de llançar-se la proposta algú va comentar: “Per què tirar endavant un projecte així? Això fracassarà”. Una companya va contestar: “Fracassar seria no intentar-ho”. En aquestes estem.

* Article publicat a Público, 11/10/2013.


%d bloggers like this: