De retalladors i retallats

Esther Vivas | Público

Ens han retallat per sobre de les nostres possibilitats. I encara ens poden retallar més. De fet, ens retallaran fins deixar-nos en bolquers o en pilotes. L’avarícia no té límits. D’això va el capitalisme, de buscar beneficis sense parar. Així ho ha demostrat el govern del PP, i en el seu moment el govern del PSOE. El dogma neoliberal, la dictadura dels mercats, s’imposa. I els pressupostos 2013, que es debaten aquesta setmana, apunten en aquesta direcció.

I és que el món es divideix entre retalladors i retallats o entre, el que és el mateix, els de dalt i els de baix, l’1% versus el 99%. Uns pocs manen, als altres, se suposa, ens toca obeir. Els primers es beneficien de la crisi, tot i haver-la creat, els segons paguem els seus plats trencats.

Han retallat tant que costa fer inventari. Sanitat, educació, drets laborals, ajudes públiques diverses, etc., etc. i etc. Ho veiem en detall?

Sanitat, en venda. Patim una contrareforma sanitària que ens fa retrocedir tres dècades. S’ha acabat l’atenció sanitària universal, es redueixen les prestacions sanitàries bàsiques, es privatitza el servei públic de salut. Dues grans mesures. Primera, el copagament farmacèutic, o millor dit “repagament”, tornar a pagar allò que ja hem abonat mitjançant impostos. Els més perjudicats? Pensionistes, rendes baixes i malalts crònics. Ser vell i estar malalt és avui un luxe només a l’abast d’uns pocs. Segona mesura, expulsar del sistema sanitari a les persones immigrants sense papers. En paraules de la ministra de sanitat Ana Mato perquè “porten els seus familiars a Espanya sense dret a utilitzar la sanitat”. Mentida. Diversos informes demostren que les persones immigrants gasten menys en sanitat que les autòctones. Conclusió: no només ens enfrontem a mesures profundament regressives sinó absolutament racistes i xenòfobes.

SOS Educació. Augmenta la jornada laboral del professorat, retallen el seu salari i multipliquen, en un 20%, el nombre d’alumnes per aula. A part, milers d’interins al carrer. A les i els estudiants universitaris se’ls incrementen les matrícules en un 50% i les condicions per obtenir beques s’endureixen. A les mares i pares els demanen, a Catalunya i Madrid, uns 3 € perquè les seves filles i fills puguin portar el tupper a l’escola. I a sobre: ​​pagar més pels llibres de text i el material escolar. Sinwertgüenzas.

I, on són els meus drets laborals? Ecoeco. Gràcies a l’última reforma laboral, acomiadar resulta més barat, es faciliten els ERO i es precaritzen, encara més, les condicions laborals. Pagar per treballar? Aviat deixarà de ser un somni d’empresaris, si res no canvia, per esdevenir una realitat. O que l’hi diguin a tants becaris amb treball… gratis. I les prestacions per desocupació a la baixa, faltaria. Els aturats “que se jodan”, com ens recordava la diputada Andrea Fabra.

Els ajuts públics, sembla, han passat a millor vida. La Llei de Dependència? Si ja va néixer feble, ara està semifiniquitada: ajuts a les persones dependents un 15% menys, com a mínim; dependents moderats, no entraran en el sistema fins 2015; les persones cuidadores perden el pagament a la Seguretat Social que fins ara assumia l’Estat. I, el pressupost per a serveis socials? Un 14% menys. El d’igualtat? Un 25% menys. I un cop més, les retallades se sustenten sobre el treball invisible de les dones. En la mesura que es retalla en Estat del benestar, hi ha tot un seguit de treballs no valorats però imprescindibles que acaben recaient sobre les nostres esquenes.

I què passa amb la solidaritat amb els països del Sud? Amb aquells a qui els nostres governs i multinacionals han espoliat, endeutat i sumit en la pobresa? La crisi no plora els que passen fam a l’altra punta del planeta. Així ho reflecteixen els pressupostos públics: 65% menys en cooperació al desenvolupament. Primer, el que és nostre. O no.

Mentre ens augmenten l’IVA, ens pugen les tarifes elèctriques, el preu del transport públic… Què us haig d’explicar?

La realitat, però, hauria de ser una altra perquè no som retallables. Ni jo, ni tu, ni ella ni ell. Aquí els únics retallables són banquers i polítics professionals que van hipotecar els nostres comptes durant el boom immobiliari i que ara segueixen fent negoci amb les nostres vides i el nostre futur. A ells se’ls ha de retallar… i molt. Sense oblidar, és clar, a la Casa Reial.

Ni retallades, ni retallats. Farts ja de tanta tisora ​​enfocada al revés.

*Article publicat a Público, 24/10/2012.


%d bloggers like this: