Dels indign@ts, el moviment altermundialista i el retorn de la qüestió política en l’obra de Daniel Bensaïd

Esther Vivas

Assistim a un retorn de la política i de la contestació social. Una onada d’indignació recorre Europa i el món, des de les revoltes al món àrab, passant per l’aixecament dels indignats a Europa fins al sorgiment d’Occupy Wall Street a Estats Units. Els de sota s’aixequen i reclamen recuperar el control, la capacitat de decidir, sobre allò que els han robat. Daniel Bensaïd (1946-2010) no va viure aquests fets però sí va escriure sobre la indignació i encara més sobre la revolució. La seva obra en el context actual és una guia imprescindible per acompanyar-nos en aquest laberint de temps incerts.

Indignació i revolució
Com deia Bensaïd, “la indignació és un començament. Una manera d’aixecar-se i posar-se en marxa. Un s’indigna, es revolta, i després ja veu. Un s’indigna apassionadament, abans fins i tot de trobar les raons d’aquesta passió “(Bensaïd, 2001:106). I aquest començament s’ha posat en marxa amb la primavera àrab a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen…, amb el “no pagarem el seu deute” del poble islandès, a Grècia, amb el moviment dels i les indign@ts a l’Estat espanyol, amb el “Som el 99%” als Estats Units. Per Bensaïd, la indignació era “el contrari exacte del costum i la resignació. Fins i tot quan s’ignora el que podria ser la justícia del just, queda la dignitat de la indignació i el rebuig incondicional de la injustícia” (Bensaïd, 2001:106).

I així ha estat. Aquests últims mesos hem vist com milers de persones sortien al carrer per reivindicar els seus drets, dient ‘no’ a governs dictatorials, exigint justícia social, econòmica i democràtica, negant-se a pagar un deute il·legal i il·legítim i assenyalant la responsabilitat no només dels “mercats” sinó la complicitat activa de governs i institucions. Un moviment que ha rebutjat sense ambigüitats una política supeditada als interessos privats, alhora que reclamava “una altra política”, la política dels de baix i dels sense veu.

Bensaïd va escriure també sobre la revolució. Una revolució que torna ara amb les revoltes al món àrab, quan les masses irrompen públicament a gran escala qüestionant i fent trontollar l’ordre social establert. Unes revolucions, les primeres del segle XXI, amb un final incert però que ens tornen l’esperança en que l’acció col·lectiva és útil i serveix per a canviar les coses. I que han fet despertar la indignació i el malestar col·lectiu en una Europa adormida.

A ‘La discordance des temps’ (1995:238-239), Bensaïd escrivia a propòsit de la revolució: “Sempre anacrònica, inactual, intempestiva, la revolució arriba entre el ‘ja no’ i l”encara no’, mai a punt, mai a temps. La puntualitat no és el seu fort. Li agrada la improvització i les sorpreses. Només pot arribar, i aquesta no és la seva menor paradoxa, si (ja) no se l’espera “. I així ho hem vist aquests darrers mesos.

Moviment altermundialista
Aquesta onada d’indignació col·lectiva obre un nou cicle de protesta i mobilització social. Avui podem afirmar que el cicle del moviment altermundialista dels anys 90 i 2000 va acabar. Observem elements de continuïtat entre ambdós (l’emergència d’una nova generació militant, l’acció directa no violenta, la crítica a l’actual model econòmic…) però la profunditat i l’arrelament social de la indignació va molt més enllà que la del moviment altermundialista i té lloc en un escenari molt diferent, el de la major crisi capitalista en dècades.

L’ascens del moviment altermundialista va ocupar bona part dels escrits de Daniel Bensaïd. I el seu auge, va significar, com recull a ‘Le nouvel internationalisme’ (2003), el naixement d ‘”un nou internacionalisme de les resistències”, prenent el concepte del filòsof francès Jacques Derrida. El moviment, però, no va utilitzar aquest terme, llastat pels fracassos del segle XX i confiscat pel vocable estalinista que en el seu nom va aixecar la bandera d’un imperialisme burocràtic. D’aquí que Bensaïd l’anomenés sovint l'”internacionalisme sense nom de les resistències” (Bensaïd, 2003:37).

Aquest internacionalisme del segle XXI es va caracteritzar, segons Bensaïd, per la seva dimensió planetària i global, en respondre a la mercantilització generalitzada del món, a diferència de la Segona i la Tercera Internacional més centrades a Europa i Amèrica. Així mateix, considerava aquest “nou internacionalisme” com més complex, comparant-lo amb les seves predecessores, a l’integrar no només el moviment obrer tradicional sinó a una gran diversitat de cultures i subjectes com col.lectius feministes, ecologistes, joves, sindicalistes.

El cicle del moviment altermundialista i dels fòrums socials significar, per Bensaïd, l’aparició d’una “il·lusió social”, un sentiment d’autosuficiència dels moviments i de rebuig de la qüestió política, en una primera fase d’ascens de les lluites (Bensaïd , 2007a). Un concepte que va plantejar en simetria amb “la il·lusió política” denunciada pel jove Marx en relació a aquells que consideraven que les emancipacions “polítiques” (la consecució dels drets civils, etc.) eren suficients per aconseguir l’emancipació de la humanitat.

Per Bensaïd aquesta “il·lusió social” significava el “moment utòpic” dels moviments socials i, en concret, del moviment altermundialista. I ho va il·lustrar amb diferents “variants utòpiques”: liberals, keynesianes i, en especial, neo-llibertàries, aquelles que apostaven per “canviar el món sense prendre el poder o acontentant-se amb un sistema equilibrat de contrapoders” (Bensaïd, 2007a: 1) .

Després d’una primera etapa de creixement i ascensió lineal del moviment altermundialista, i esgotat el seu impuls inicial, va anar apareixent, com va assenyalar Bensaïd, un retorn de la qüestió político-estratègica. Així ho indiquen les polèmiques i debats suscitats arran de les obres de Michael Hardt, Toni Negri i John Holloway a principis dels anys 2000; el balanç comparat entre els governs “progressistes” d’esquerres a Amèrica Llatina, per exemple entre el procés bolivarià a Veneçuela i el govern de Lula al Brasil, o el canvi en l’orientació zapatista amb “L’altra campanya” (Bensaïd, 2007a).

És aleshores, afirma Bensaïd, quan s’esgota “la fase de la gran negació i de les resistències estoiques – el ‘crit’ de Holloway, els eslògans ‘el món no és una mercaderia’, ‘el món no està en venda’. I es fa necessari precisar quin és aquest món possible i sobretot explorar les vies per aconseguir-lo “(Bensaïd, 2007a: 1). Aquesta és una de les grans preguntes político-estratègiques que es va plantejar: Com canviar el món? I encara que ell mateix va assenyalar, en una de les seves últimes entrevistes (Bensaïd, 2010), que “ningú sap com canviar la societat en el segle XXI”, sí que partim d’una sèrie d’hipòtesis estratègiques, d’una memòria acumulada i de l’anàlisi de les experiències del passat.

Hardt, Negri i Holloway
Bensaïd va polemitzar vivament amb les obres de Michael Hardt i Toni Negri ‘Imperi’ (2000) i de John Holloway ‘Canviar el món sense prendre el poder’ (2002). Ambdues referents de les utopies neo-llibertàries.

En relació a l’obra de Hardt i Negri, Bensaïd va analitzar críticament les nocions d’Imperi i Multitud. Aquests autors sostenien el final de l’imperialisme clàssic i la seva substitució per un Imperi sense centre, abstracte, on el capital domina sense mediacions institucionals. Davant d’aquestes posicions, Bensaïd, igual que altres autors, va emfatitzar la necessitat d’estudiar les transformacions i les evolucions de l’imperialisme sense abandonar aquest concepte. Així mateix criticava la negació que aquests feien de les diferències geogràfiques entre Estats-nació i que els portava a afirmar la no existència d’una ruptura Nord-Sud (Bensaïd, 2010b).

Sobre Multitud, en el seu llibre ‘Canviar el món’ (2010b) i en altres escrits, Bensaïd va qüestionar la solidesa del concepte des d’un punt de vista teòric, filosòfic, sociològic i estratègic. Per Bensaïd, la indeterminació conceptual al voltant de la noció de Multitud contribuïa a amagar un gran buit estratègic, alhora que la fusió entre el social i el polític, que proposaven els dos autors, més que resoldre una dificultat la defugien.

Pel que fa a l’obra de Holloway, Bensaïd va criticar la simplificació amb què aquest autor abordava el pensament revolucionari i la trajectòria del moviment obrer. “Holloway redueix la rica història del moviment obrer, de les seves múltiples experiències, de les seves grans polèmiques constitutives, a una marxa única de l’estatisme a través dels segles” (Bensaïd, 2010b: 131). Per Bensaïd, aquest ignorava la literatura crítica sobre la qüestió de l’Estat i les controvèrsies sobre l’Estat en la història del marxisme i el moviment obrer, alhora que associava pensament revolucionari a “estatisme funcionalista”, on incloïa des de la socialdemocràcia fins a la ortodòxia estalinista.

Per Holloway, el canvi revolucionari, com bé indica el títol de la seva obra, no passava per prendre el poder. I, per Bensaïd, aquí radicava una de les seves majors debilitats. Si bé els fracassos revolucionaris del segle XX van enfonsar moltes creences i certeses, aquest fet “no és raó suficient per oblidar les lliçons de les derrotes i dels fracassos. Aquells que han pretès ignorar la conquesta del poder han estat sovint atrapats per aquest. No volien prendre’l, però el poder els ha atrapat a ells. I aquells que creien poder esquivar-lo, evitar-lo o fer una volta sense prendre’l, han estat sovint triturats per el mateix “(Bensaïd, 2010b: 139).

Societat fragmentada o pluralitat del social
Una altra de les preocupacions en l’obra de Daniel Bensaïd era com recompondre la unitat en la diversitat de les lluites socials. Contràriament a les teories autonomistes que en nom de la diversitat emfatitzaven la fragmentació, per Bensaïd una qüestió era defensar la pluralitat del social i una altra molt diferent valorar la fragmentació social.

Com recollia en la seva obra ‘Canviar el món’ (2010b: 102), “és el propi capital qui actua com a element unificador de les diferents esferes socials”. La convergència de les lluites socials sota la globalització neoliberal és resultat de la mercantilització del món i del domini del capital en tots els àmbits de la vida.

D’aquesta manera, rebatia a aquells que consideraven la pluralitat com una juxtaposició d’espais, un mosaic social, en nom de l'”autonomia relativa” de les diferents opressions, on faltava l’element estratègic unificador que permetia la convergència dels diferents moviments socials. Per Bensaïd, “la ‘lògica d’autonomia’ (o de diferència) permet (…) que cada lluita conservi la seva especificitat, però al preu d’un tancament dels diferents espais els uns respecte als altres” (Bensaïd, 2009: 337).

Alhora, criticava la lògica reduccionista d’assenyalar una contradicció principal i altres de secundàries, de considerar les opressions específiques (de gènere, ètnia, orientació sexual) subalternes al conflicte de classe, com tradicionalment partits comunistes i algunes corrents obreristes de l’esquerra han sostingut.

El “nou internacionalisme” tenia el repte de promoure la unitat i la convergència de les resistències plurals a la globalització neoliberal, d’avançar, en “un joc de construcció que conjuga el fragment singular amb la forma del tot” (Bensaïd, 2010c: 156 ). Així és com, des de la pràctica, moviments ecologistes, sindicals, de dones, immigrants, indígenes, joves, camperols establien aliances estratègiques i trobaven allò que els era comú.

De la política i l’economia
Bensaïd va parlar en les seves obres també del segrest de la democràcia a les mans dels poders financers, de com l’economia escapa al control polític i al control social lliurada a l’única potència dels mercats. Una política que claudica davant els interessos del capital. Una anàlisi plenament actual quan veiem la supeditació de les sobiranies nacionals als interessos privats. Quan l’interès particular xoca amb l’interès col·lectiu. A més mercats, menys democràcia.

Però el capitalisme no només acaba amb els drets socials, econòmics i democràtics sinó també amb els del planeta, manifestant-se aquesta “discordança dels temps”, una de les referències ineludibles en la seva obra, entre els temps socials i ecològics i els temps del capital . “El temps de la democràcia es veu desbordat tant per la brevetat de la urgència i l’arbitratge instantani imposat pels mercats, com pel llarg termini de l’ecologia” (Bensaïd, 2010b: 19).

Assistim a l’enfrontament entre dues lògiques contraposades. La de l’individualisme, la del benefici a qualsevol preu, la de la competència i la lluita del tots contra tots en oposició a la lògica de la solidaritat, dels béns comuns, del servei públic (Bensaïd, 2001). I en aquest combat és impossible no prendre partit. Cal triar entre “una lògica competitiva implacable -‘l’alè gelat de la societat mercantil’, escrivia Benjamin- i l’alè càlid de les solidaritats i del bé públic” (Bensaïd, 2008:88).

Cal reivindicar la primacia de la política sobre l’economia. El contrari ens condueix a l’extinció de la justícia social. En nom d’un suposat progrés se subordina la democràcia a la voluntat anònima dels mercats. Europa n’és avui un bon exemple.

Sobre els béns comuns
La confrontació entre ambdues lògiques, Bensaïd l’analitza en diversos textos. I vincula els debats actuals sobre la globalització i la mercantilització de la vida amb la pròpia naturalesa del capitalisme i els debats sobre la dinàmica d’acumulació capitalista que ja tenia lloc en l’època de Marx. Així ho va recollir en el seu petit llibre ‘Les dépossédés’ (2007b), on analitzava els escrits del jove Marx sobre el robatori de llenya.

Des d’aquesta perspectiva, Bensaïd va abordar la defensa dels béns comuns, la naturalesa i l’ecosistema, on pobles indígenes i comunitats camperoles són avui la màxima expressió de les resistències i el combat contra l’espoli dels recursos naturals dut a terme per empreses transnacionals. La seva preocupació era com integrar aquestes reivindicacions en una perspectiva socialista renovada i en un projecte d’emancipació, sense al mateix temps caure en una idealització romàntica de les mateixes.

L’anàlisi sobre la mercantilització generalitzada del planeta, de la societat i de la vida el va portar a entrar en els debats sobre la crisi ecològica i climàtica, on va apostar per un anticapitalisme amb un fort contingut ecologista. Aturar la crisi ecològica global, implica tocar els fonaments, el “disc dur”, del sistema capitalista. Per Bensaïd, la pròpia dinàmica d’acumulació del capital, la creació de necessitats artificials de consum, la cursa sense fre per un creixement sense límits, en definitiva la seva “desmesura devastadora”, engendren un eco-comunisme radical com a resposta (Bensaïd, 2010d) .

Avui la crisi sistèmica evidència la necessitat urgent de canviar el món de base, però “també són més grans els dubtes sobre les forces capaces de dur a terme aquesta transformació radical i sobre la possibilitat mateixa d’aconseguir-la” (Bensaïd, 2008:90). ¿Quin serà el resultat d’aquest combat entre els de dalt i els de baix? Només hi ha una resposta segura: si no lluitem no hi ha canvi possible. I la vida i l’obra de Daniel Bensaïd així ens ho ensenyen.

Bibliografia
Bensaïd, D. (1995) ‘La discordance des temps’, París, Les Éditions de la Passion.
Bensaïd, D. (2001) ‘Les irreductibles. Théorèmes de la Résistance à l’air du temps’, París, Les éditions Textuel.
Bensaïd, D. (2003) ‘Le nouvel internationalisme’, París, Les éditions Textuel.
Bensaïd, D. (2007a)’ Sobre el retorno de la cuestión político-estratégica’ en: http://www.vientosur.info/articulosweb/noticia/index.php?x=1565
Bensaïd, D. (2007b) ‘Les dépossédés’, París, La Fabrique editions.
Bensaïd, D. (2008) “Retornos de la política” a ‘Viento Sur’, num 95, pàg. 81-92.
Bensaïd, D. (2009) ‘Elogio de la política profana, Madrid, Península.
Bensaïd, D. (2010) “No hay que contar cuentos: nadie sabe cómo cambiar la sociedad en el siglo XXI” en en ‘Viento Sur’, núm 111, pàg. 75-84.
Bensaïd, D. (2010b) ‘Cambiar el mundo’, Madrid, Público. [1a edició en castellà en Los Libros de la Catarata, 2004]
Bensaïd, D. (2010c) ‘Fragmentos descreídos’, Barcelona, Icaria editorial.
Bensaïd, D. (2010d) “Potencias del comunismo” a ‘Viento Sur’, núm 108, pàg. 9-13.

* Contribució al seminari “Daniel Bensaïd. L’internacionalista”, celebrat a l’International Institute for Research and Education (IIRE) a Amsterdam gener 2012.


%d bloggers like this: