Donuts, comença el dia amb un somriure?

panricoEsther Vivas  | Público

“Comença el dia amb un somriure”, ens deien fins fa ben poc els anuncis de Donuts. Però en les fàbriques de Panrico ja no es reparteixen somriures. D’un temps ençà, la vida de la plantilla s’ha convertit en una ruleta russa. Ara en mans d’uns, després en mans d’uns altres. La usura, que no coneix límits, ha estat la sentència de mort de la companyia i els drets dels seus treballadors, com ens repeteixen, el “sacrifici necessari”.

El que era una empresa familiar líder en la producció de pastisseria industrial es va convertir en un negoci en fallida. Panrico va ser fundada el 1962 per l’empresari Andreu Costafreda i els Donuts es van alçar molt aviat com el seu producte estrella, seguits, a posteriori, pels tan recordats Bollycao. A finals dels 70, l’empresa consolidava la seva expansió a l’Estat espanyol, a mitjans dels 80 obria fabrica a Portugal i als 90 a Pequín. El seu creixement semblava no tenir límits. A la mort del seu fundador, el 1998, s’escrivia als diaris: “Panrico Donuts s’ha convertit en una de les empreses d’alimentació més importants d’Espanya amb una facturació de l’ordre de 70.000 milions de pessetes, 22 plantes productives i una plantilla de 7.000 treballadors “. Quins temps aquells!

Les entitats financeres no van deixar passar l’oportunitat. I, el 2001, La Caixa i el Banc de Sabadell van entrar a formar part del seu accionariat, adquirint-ne un 30 i un 5% respectivament. Els préstecs perquè la companyia pogués seguir creixent estaven, així, garantits. Panrico, en poc temps, entrava al mercat dels productes congelats, de pa i brioixeria. Cobria, d’aquesta manera, nous mercats.

Però, el 2005, l’empresa va canviar totalment de mans. El 100% de les seves accions van ser adquirides per la firma de capital risc Apax Partners, una companyia dedicada a la compra i venda d’empreses arreu del món, lucrant-se amb la revalorització del seu accionariat. Apax Partners va pagar molt alt l’adquisició de Panrico: 900 milions d’euros, molt per sobre dels 600-700 milions en què estava valorada. L’objectiu: trossejar la multinacional, vendre els seus actius, obtenir diners ràpid, recuperar la inversió i posicionar la companyia al capdamunt de la seva quota de mercat per vendre-la de nou i aconseguir més benefici. Voilà.

El 2011, l’empresa es traspassava novament. Aquest cop al fons voltor d’inversió Oaktree, especialitzat en “reflotar” empreses en fallida, i, de passada, fer negoci amb les mateixes. En el seu currículum compta amb el 24% de l’accionariat de Campofrío i ara es planteja invertir a Pescanova. La ruleta segueix girant. I la història és de sobres coneguda. Més diners per a una minoria (el propietari), menys drets per a una majoria (els treballadors).

A Panrico, el que menys importa són els drets de la plantilla. Xantatge rere xantatge, la situació és insostenible. Ara, Oaktree imposa: 1.914 acomiadaments, gairebé la meitat del personal, i una reducció del salari d’entre el 35 i el 45%, al qual la línia de producció suma retallades anteriors. La fàbrica de Santa Perpètua de Mogoda està en peu de guerra i en vaga indefinida des de diumenge, tot i les amenaces d’Oaktree de liquidar la fàbrica si continuen amb la protesta.

Hem passat, com alguns diuen, del Panrico al Panpobre.

*Article publicat inicialment a Publico.es, 17/10/2013.

1 comentari

Trackback this post


%d bloggers like this: