El negoci de la sanitat

bbEsther Vivas | Público
 
Fa alguns anys Michael Moore retratava brillantment a ‘Sicko’ el negoci i l’estafa sanitària als Estats Units a mans de grans companyies asseguradores. Avui aquest és el model que s’imposa a l’Estat espanyol. I, ¿on ens condueixen aquestes polítiques? 50 milions de nord-americans sense cap tipus de cobertura sanitària i 250 milions amb assegurança mèdica privada, que quan necessiten de tractament, en molts casos, els és negat. Si volen veure el que se’ns ve a sobre, no es perdin aquest film. Més que un documental, una pel·lícula de terror.

Els Pressupostos Generals de l’Estat van aprovar per aquest any una retallada mai vist en matèria sanitària: 7267 milions d’euros. Una ofensiva en tota regla contra l’actual sistema de salut i que significa, entre d’altres mesures, la fi de l’atenció sanitària universal, deixant al marge les persones immigrants sense papers, la reducció de prestacions socials diverses, o l’establiment del copagament sanitari, fent-nos tornar a pagar, i en llocs com a Catalunya per partida doble (copagament estatal més copagament català), allò que hem abonat prèviament mitjançant impostos.

Es tracta de mesures que ens fan retrocedir dècades i que promouen una deficient atenció sanitària, amb llargues llistes d’espera, reducció de personal i infraestructures… per així empènyer-nos a les mútues privades. És clar: l’èxit del sistema mèdic privat rau en el mal funcionament del públic. Ens volen malalts, però suficientment vius per a seguir pagant. Es promou així una sanitat per a rics i una altra per a pobres. I aquesta deixa de ser un dret per a convertir-se en un privilegi.

Catalunya i el País Valencià han estat, tristament, pioneres en aquestes pràctiques. I els que les promouen tenen un dilatat currículum a l’empresa privada. Aquest és el cas de Boi Ruiz, actual conseller de sanitat de la Generalitat, que abans d’ocupar aquest càrrec va ser president i director de la principal patronal sanitària catalana, La Unió Catalana d’Hospitals. Ara li toca a Madrid. I, coses de la vida, Antonio Burgueño, director general d’Hospitals de la Conselleria de Sanitat madrilenya, principal ideòleg de la privatització d’hospitals i centres de salut, va arribar a treballar més de vint anys en el sector sanitari… privat. Conflicte d’interessos?

Ens ho han repetit per activa i per passiva: “la sanitat pública no funciona”, “la gestió privada és millor”… I, un detall: quan el govern, els mitjans, el món empresarial es refereixen a la sanitat parlen sempre de “despesa sanitària”, “despesa farmacèutica”. Apostar per la sanitat, ens diuen, significa gastar. Curiosament, “la despesa pública”, però “la inversió privada”. Manipulen les paraules per justificar les seves pràctiques, però cada vegada som més els que no ens creiem les seves mentides. La sanitat o l’educació no són una “despesa”, són una “inversió”, una inversió en un model de societat i en els drets de les persones.

Avui el sector sanitari s’alça dempeus. A Madrid, són ja diverses jornades de vaga, manifestacions massives, tancades a hospitals com el de l’emblemàtic Hospital Princesa que va donar lloc a vint ocupacions més, un milió de signatures recollides, accions diverses com la d'”Abraça el teu hospital”… Tot per dir “no” al pla de reforma del sistema sanitari impulsat per la Comunitat de Madrid i que pretén privatitzar sis hospitals, 27 centres d’atenció primària, implantar la taxa d’1€ per recepta, entre d’altres mesures. I que, segons els sindicats, implicaria la pèrdua de set mil llocs de treball.

I tot això mentre aquest diumenge unes cinquanta mil persones amb diversitat funcional es manifestaven a Madrid per reivindicar els seus drets davant els impagaments de l’administració pública. Un total de 300 milions són els que l’administració deu a aquest sector i que amenacen amb obligar a tancar a un 20% dels centres que els atenen. Manifestació històrica, la primera protesta multitudinària d’aquest col·lectiu en anys.

A Barcelona, els treballadors de l’Hospital de Sant Pau van començar fa dies una tancada indefinida contra les retallades, que van significar per aquest hospital: tancament de 84 llits, reducció de l’activitat de radioteràpia, radiologia, tancament de quiròfans, etc., amb el consegüent deteriorament del servei. La protesta contra les retallades salarials, els acomiadaments i la precarietat és un altre dels seus fronts. De fet, el cas de l’Hospital de Sant Pau és extrapolable al de molts d’altres centres. I la seva lluita, i el suport social i ciutadà amb què compten, tot un exemple a generalitzar.

Catalunya ha estat l’avantguarda de la privatització sanitària a nivell estatal. Un bon exemple de com les polítiques econòmiques de CiU i les del PP són calc i còpia. La revista CafèambLlet porta temps denunciant els foscos negocis de CiU i del PSC amb la sanitat pública catalana. Investigacions que els han valgut una multa de deu mil euros per descobrir “el que no tocava”. I ara diverses entitats socials han presentat una querella criminal davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el conseller Boi Ruiz i el seu equip en considerar que aquests podrien haver incorregut en delictes de tràfic d’influències, omissió del deure de socors, activitats prohibides als funcionaris, etc.

Fer negoci amb la sanitat pública és un dels principals objectius del capital privat en la present situació de crisi, sent l’excusa perfecta per aplicar unes polítiques de privatització que fa temps es vénen dissenyant. De la mateixa manera que es busca fer negoci amb l’educació, l’habitatge, el transport i, en definitiva, amb les nostres vides. Els serveis públics estan en el punt de mira del poder econòmic i polític i són el gran pastís que aquests volen repartir-se augmentant, així, la seva taxa de benefici. Però, com s’ha repetit en nombroses ocasions: “La sanitat pública no es ven, es defensa”. Que així sigui.

*Article publicat a Público, 05/12/2012.


%d bloggers like this: