Els jocs de la fam

Esther Vivas | Público

La crisi alimentària colpeja el món. Es tracta d’una crisi silenciosa, sense grans titulars, que no interessa ni al Banc Central Europeu, ni al Fons Monetari Internacional, ni a la Comissió Europea, però que afecta a 870 milions de persones, que passen fam, segons indica l’informe ‘L’estat de la inseguretat alimentària al món 2012 ‘, presentat la setmana passada [09/10] per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO).

La fam, pensem, cau molt lluny dels nostres confortables sofàs. Poc té a veure, creiem, amb la crisi econòmica que ens afecta. La realitat, però, és ben diferent. Cada vegada són més les persones que passen fam al Nord. Òbviament no es tracta de la fam que afecta països d’Àfrica o altres, però consisteix en la impossibilitat d’ingerir les calories i proteïnes mínimes necessàries, i això té conseqüències sobre la nostra salut i les nostres vides.

Des de fa anys ens arriben les terribles xifres de la fam als Estats Units: 49 milions de persones, un 16% de les famílies, segons dades del Departament d’Agricultura dels Estats Units, que inclouen més de 16 milions de nenes i nens. Números als que l’escriptor i fotògraf David Bacon va posar rostre en el seu treball ‘Hungry By The Numbers’ (Famèlics segons les estadístiques). Les cares de la fam al país més ric del món.

A l’Estat espanyol, la fam s’ha convertit, també, en una realitat tangible. Sense feina, sense sou, sense casa i sense menjar. Així s’han trobat moltíssimes persones colpejades per la crisi. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, el 2009, es calculava que més d’un milió d’individus tenien dificultats per a consumir el mínim necessari. Avui la situació, encara sense xifres, és molt pitjor. Les entitats socials estan desbordades, i en els últims dos anys s’han duplicat les demandes d’ajuda per manca d’aliments, compra de medicines, etc. I segons informa l’organització Save the Children, amb dades d’un 25% de pobresa infantil, cada vegada són més les nenes i nens que només fan un àpat al dia, al menjador escolar i gràcies a beques, a causa de les dificultats econòmiques que enfronten les seves famílies.

Així no és d’estranyar que fins i tot el prestigiós diari nord-americà The New York Times publiqués, el setembre de 2012, una galeria fotogràfica de Samuel Aranda, guanyador del World Press Photo 2011, que sota el títol ‘In Spain, Austerity and Hunger’ (A Espanya , austeritat i fam) retratava les conseqüències dramàtiques de la crisi per a milers de persones: fam, pobresa, desnonaments, atur… però també lluita i mobilització. I és que l’Estat espanyol té les taxes de pobresa més elevades de tota Europa, només per darrere de Romania i Letònia, segons recull un informe de la Fundació Foessa. Una realitat que s’imposa cap a fora, tot i que alguns la volen silenciar.

La crisi econòmica, d’altra banda, està íntimament lligada a la crisi alimentària. Els mateixos que ens van conduir a la crisi de les hipoteques subprime, que va donar lloc a l’esclat de la “gran crisi”, setembre del 2008, són el que ara especulen amb les matèries primeres alimentàries (arròs, blat de moro, soja .. .), generant un augment molt important dels seus preus i convertint-los en inaccessibles per a àmplies capes de la població, especialment en els països del Sud. Fons d’inversió, companyies d’assegurances, bancs… compren i venen aquests productes en els mercats de futurs amb l’única finalitat d’especular amb els mateixos i fer negoci. Què hi ha més segur que el menjar per invertir, si tots, se suposa, hem de menjar cada dia.

A Alemanya, el Deutsche Bank anunciava guanys fàcils si s’invertia en productes agrícoles en auge. Negocis similars proposava un altre dels principals bancs europeus, el BNP Paribas. El Barclays Bank ingressava, el 2010 i 2011, gairebé 900 milions de dòlars a costa d’especular amb el menjar, segons dades del World Development Movement. I no tenim perquè anar tan lluny. Catalunya Caixa oferia als seus clients sucosos beneficis econòmics a costa d’invertir en matèries primeres sota l’eslògan: “Dipòsit 100% natural”. I el Banc Sabadell comptava amb un fons especulatiu que operava amb aliments.

La fam, malgrat el que ens diguin, no té tant a veure amb sequeres, conflictes bèl·lics, etc., sinó amb els que controlen i dicten les polítiques agrícoles i alimentàries i en mans de qui estan els recursos naturals (aigua, terra, llavors…). El monopoli de l’actual sistema agroalimentari, per part d’un grapat de multinacionals, amb el suport de governs i institucions internacionals, imposa un model de producció, distribució i consum d’aliments al servei dels interessos del capital. Es tracta d’un sistema que genera fam, pèrdua d’agrodiversitat, empobriment de la pagesia, canvi climàtic… i on s’avantposa el lucre econòmic d’uns pocs a les necessitats alimentàries d’una gran majoria.

‘Els jocs de la fam’ era el títol d’una pel·lícula de ficció dirigida per Gary Ross, basada en el best-seller de Suzanne Collins, on uns joves, en representació de les seves comunitats, havien de enfrontar-se a vida o mort per aconseguir guanyar i obtenir, així, el triomf: menjar, béns i regals per a la resta de la seva vida. De vegades la realitat no dista tant de la ficció. Avui alguns “juguen” amb la fam per a guanyar diners.

*Article publicat a Público, 14/10/2012.


%d bloggers like this: