Els perquès de la fam

Esther Vivas | El País

Vivim en un món d’abundància. Avui es produeix menjar per 12.000 milions de persones, segons dades de l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), quan al planeta n’habiten 7.000 milions. Aleshores, per què una de cada set persones al món passa gana?

L’emergència alimentària que afecta més de 10 milions de persones a la Banya d‘Àfrica ha tornat a posar d’actualitat la fatalitat d’una catàstrofe que no té res de natural. Sequeres, inundacions, conflictes bèl·lics … contribueixen a aguditzar una situació d’extrema vulnerabilitat alimentària, però no són els únics factors que l’expliquen.

La situació de fam a la Banya d‘Àfrica no és novetat. Somàlia viu una situació d’inseguretat alimentària des de fa 20 anys. I, periòdicament, els mitjans de comunicació remouen els nostres confortables sofàs i ens recorden l’impacte dramàtic de la fam al món. El 1984, gairebé un milió de persones moriren a Etiòpia; el 1992, 300.000 somalis van morir a causa de la fam, el 2005, gairebé cinc milions de persones a la vora de la mort a Malawi, per només citar alguns casos.

La fam no és una fatalitat inevitable que afecta determinats països. Les causes de la fam són polítiques. Qui són els que controlen els recursos naturals (terra, aigua, llavors) que permeten la producció de menjar? A qui beneficien les polítiques agrícoles i alimentàries? Avui, els aliments s’han convertit en una mercaderia i la seva funció principal, alimentar-nos, ha quedat en un segon pla.

S’assenyala la sequera, amb la consegüent pèrdua de collites i bestiar, com un dels principals desencadenants de la fam a la Banya d‘Àfrica, però com s’explica que països com els Estats Units o Austràlia, que pateixen periòdicament sequeres severes, no pateixin fam extremes? Evidentment, els fenòmens meteorològics poden agreujar els problemes alimentaris, però no són suficients per explicar les causes de la fam. Pel que fa a la producció d’aliments, el control dels recursos naturals és clau per entendre qui i per què es produeix.

En molts països de la Banya d‘Àfrica, l’accés a la terra és un bé escàs. La compra massiva de sòl fèrtil per part d’inversors estrangers (agroindústria, Governs, fons especulatius …) ha provocat l’expulsió de milers de camperols de les seves terres, disminuint la capacitat d’aquests països per autoabastir-se. Així, mentre el Programa Mundial d’Aliments intenta donar de menjar a milions de refugiats al Sudan, es dóna la paradoxa que governs estrangers (Kuwait, Emirats Àrabs Units, Corea …) els compren terres per produir i exportar aliments per les seves poblacions.

Així mateix, cal recordar que Somàlia, malgrat les sequeres recurrents, va ser un país autosuficient en la producció d’aliments fins a finals dels anys setanta. La seva sobirania alimentària va ser arrabassada en dècades posteriors. A partir dels anys vuitanta, les polítiques imposades pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial perquè el país pagués el seu deute amb el Club de París, van forçar l’aplicació d’un conjunt de mesures d’ajust. Pel que fa a l’agricultura, aquestes van implicar una política de liberalització comercial i obertura dels seus mercats, permetent l’entrada massiva de productes subvencionats, com l’arròs i el blat, de multinacionals agroindustrials nord-americanes i europees, que van començar a vendre els seus productes per sota del seu preu de cost i fent la competència deslleial als productors autòctons. Les devaluacions periòdiques de la moneda somali van generar també l’alça del preu de les entrades i el foment d’una política de monocultius per a l’exportació va forçar, mica en mica, l’abandonament del camp. Històries semblants es van donar no només a països d‘Àfrica, sinó també a Amèrica Llatina i Àsia.

La pujada del preu de cereals bàsics és un altre dels elements assenyalats com a detonant de la fam a la Banya d‘Àfrica. A Somàlia, el preu del blat de moro i el sorgo vermell van augmentar un 106% i un 180% respectivament en tan sols un any. A Etiòpia, el cost del blat va pujar un 85% amb relació a l’any anterior. I a Kenya, el blat de moro va assolir un valor 55% superior al de 2010. Un alça que ha convertit a aquests aliments en inaccessibles. Però, quines són les raons de l’escalada dels preus? Diversos indicis apunten a l’especulació financera amb les matèries primeres alimentàries com una de les causes principals.

El preu dels aliments es determina a les borses de valors, la més important de les quals, a nivell mundial, és la de Chicago, mentre que a Europa els aliments es comercialitzen a les borses de futurs de Londres, París, Amsterdam i Frankfurt . Però, en l’actualitat, la major part de la compra i venda d’aquestes mercaderies no correspon a intercanvis comercials reals. Es calcula que, en paraules de Mike Màsters, del Hedge Fund Màsters Capital Management, un 75% de la inversió financera en el sector agrícola és de caràcter especulatiu. Es compren i venen matèries primeres amb l’objectiu d’especular i fer negoci, repercutint finalment en un augment del preu del menjar en el consumidor final. Els mateixos bancs, fons d’alt risc, companyies d’assegurances, que van causar la crisi de les hipoteques subprime, són els que avui especulen amb el menjar, aprofitant-se de uns mercats globals profundament desregularitzats i altament rendibles.

La crisi alimentària a escala global i la fam a la Banya d‘Àfrica en particular són resultat de la globalització alimentària al servei dels interessos privats. La cadena de producció, distribució i consum d’aliments està en mans d’unes poques multinacionals que anteposen els seus interessos particulars a les necessitats col•lectives i que al llarg de les últimes dècades han erosionat, amb el suport de les institucions financeres internacionals, la capacitat dels Estats del sud per decidir sobre les seves polítiques agrícoles i alimentàries.

Tornant al principi, per què hi ha fam en un món d’abundància? La producció d’aliments s’ha multiplicat per tres des dels anys seixanta, mentre que la població mundial només s’ha duplicat des d’aleshores. No ens enfrontem a un problema de producció de menjar, sinó a un problema d’accés. Com assenyalava el relator de l’ONU per al dret a l’alimentació, Olivier de Schutter, en una entrevista a EL PAÍS: “La fam és un problema polític. És una qüestió de justícia social i polítiques de redistribució “.

Si volem acabar amb la fam al món és urgent apostar per altres polítiques agrícoles i alimentàries que col·loquin en el seu centre les persones, a les seves necessitats, a aquells que treballen la terra i l’ecosistema. Apostar per allò que el moviment internacional de La Via Campesina anomena la “sobirania alimentària”, i recuperar la capacitat de decidir sobre allò que mengem. Prenent prestat un dels lemes més coneguts del Moviment 15-M, cal una “democràcia real, ja” en l’agricultura i l’alimentació.

*Article publicat a El País, 30.07.2011.
**Traducció de Canal Solidari.


%d bloggers like this: