Els supermercats creen ocupació?

supersEsther Vivas | Público

L’obertura d’un gran centre comercial, un supermercat… sempre va associada a la promesa de creació d’ocupació, dinamització de l’economia local, preus accessibles i, en definitiva, a progrés. Però, la realitat és així? La gran distribució comercial es basa en una sèrie de mites que, sovint, la seva pràctica desmenteix.

L’Associació Nacional de Grans Empreses de Distribució (ANGED), la patronal de la gran distribució, que agrupa companyies com Alcampo, El Corte Inglés, FNAC, Carrefour, Ikea, Eroski, Leroy Merlin, entre d’altres, acaba d’imposar un nou i dur conveni als seus 230 mil empleats. A partir d’ara, treballar un diumenge equivaldrà a treballar un dia entre setmana, i aquells que fins ara n’estaven exempts per motius familiars, també, hauran de fer-los. De tal manera, que es dificulta, encara més, la conciliació entre la vida personal/familiar i laboral, en un sector on la major part dels treballadors són dones.

A més s’aplica la regla d’or del capital, treballar més per menys: s’amplia la jornada laboral i es baixa el sou. Així mateix, si les vendes cauen per sota de les del 2010, els salaris poden ser retallats fins a un 5%. Plou sobre mullat en un sector ja de per si extremadament precari. La ANGED, per la seva banda, considera que “el conveni reflecteix l’esforç d’empreses i treballadors per mantenir l’ocupació”. Però, quina ocupació?

Ara Caprabo, propietat d’Eroski, anuncia que vol acomiadar 400 treballadors, no aplicar la pujada salarial pactada i retallar fins a un 20% els sous de part de la seva plantilla. I, qui és el culpable d’aquests mesures? La “previsible” caiguda de vendes i la crisi. L’any passat, curiosament, l’empresa va anunciar que el 2011 els seus beneficis havien augmentat fins a un 12%. Santa crisi “rescata” de nou a l’empresa.

Pel que es veu, supermercats i creació d’ocupació semblen, més aviat, un oxímoron. Són diversos els estudis que assenyalen com l’obertura d’aquests establiments implica, conseqüentment, el tancament de botigues i comerç local i, per tant, la pèrdua de llocs de treball. Així, des dels anys 80, i en la mesura en què la distribució moderna es consolidava, el comerç tradicional patia una erosió constant i imparable arribant a dia d’avui a ser quasi residual. Si l’any 1998 hi havia 95 mil tendes, al 2004 aquesta xifra s’havia reduït a 25 mil, segons dades del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient.

I si desapareix el petit comerç disminueixen, també, els ingressos a la comunitat, ja que la compra en una botiga de barri, a diferència de la compra en una gran superfície, repercuteix en major mesura en l’economia local. Segons un estudi de Friends of the Earth (2005), a Gran Bretanya, un 50% dels beneficis en el comerç a petita escala retorna al municipi, normalment a través de la compra de productes locals, salaris dels treballadors i diners gastats en d’altres negocis, mentre que les empreses de la gran distribució reinverteixen tan sols un 5%.

Així mateix, cal que ens preguntem quina mena d’ocupació fomenten supermercats, cadenes de descompte i hipermercats. La resposta és fàcil: jornades laborals flexibles, contractes a temps parcial, salaris baixos i tasques rutinàries i repetitives. I, què passa si decideixes organitzar-te en un sindicat i lluitar pels teus drets? Que si tens un contracte en precari, més val que et vagis acomiadant del teu lloc de feina. Wal-Mart, el gegant del sector i la multinacional amb un major nombre de treballadors arreu del món, n’és l’exemple per antonomàsia. El seu eslògan “sempre preus baixos”, potser podria substituir-se pel de “sempre sous baixos”. I no només això, un estudi sobre l’impacte de Wal-Mart en el mercat de treball local , l’any 2007, concloïa que per cada lloc de treball creat per Wal-Mart es destruïen 1,4 llocs de treball en els negocis preexistents.

Però aquí no acaben les conseqüències negatives que la gran distribució té per aquells que participen en la cadena de producció, distribució i consum. Des dels camperols, que són els que més perden amb les grans superfícies, obligats a acatar unes condicions comercials insostenibles i que els condemnen a la desaparició, fins a consumidors instats a comprar per sobre de les seves necessitats productes de mala qualitat i no tan barats com semblen, fins a un teixit econòmic local que es fragmenta i descompon. Aquest és el paradigma de “desenvolupament” que promouen els supermercats, on una gran majoria sortim perdent mentre uns pocs sempre hi guanyen.

*Article publicat a Público, 07/02/2013.


%d bloggers like this: