Jo desobeeixo. I tu?

15mEsther Vivas | Público

Desobeir. No queda altra opció. Davant lleis i polítiques injustes, l’única opció és la desobediència. Així ho comparteixen cada cop més sectors de la societat. “La desobediència és el veritable fonament de la llibertat” assenyalava Henry D. Thoreau, i més encara quan, com ara, les lleis es tornen dia rere dia més inacceptables i quan el propi poder incorre en il·legalitats permanents per protegir-se. Ocupar places, bancs, supermercats, hospitals, immobles…, no pagar l’euro per recepta, els peatges, l’augment de les tarifes del transport públic… s’ha convertit en quelcom quotidià. I no només pels que porten a terme aquestes accions, sinó, també, per una majoria social que, des de casa, dóna suport a aquestes pràctiques i s’identifica amb elles.

La corrupció, la impunitat, les portes giratòries entre l’àmbit públic i el privat, i l’espoli col·lectiu que estem patint es donava ja abans de l’inici de la gran crisi, però aquesta ha posat blanc sobre negre la crua realitat i la despossessió massiva a la que ens sotmet l’oligarquia financera. Abans es podia mirar cap a una altra banda o fins i tot sentir-se il·lusòriament partícip de la “festa” del capital, ara és impossible. Les cortines de fum s’han esvaït i el sistema es mostra tal qual, sense embuts.

Alguns pregunten per què va servir el 15M, que si molt soroll per no res. Però la deslegitimació tan gran que pateix avui el Règim sorgit de la transició, els partits polítics convencionals i les institucions no tan sols és “mèrit” d’aquells que ens han conduït a la present situació de fallida sinó, i molt especialment, d’aquesta marea indignada que a partir del 15 maig del 2011 va ocupar, sense demanar permís, l’espai públic. El malestar va cristal·litzar aleshores en forma d’un desafiament sense precedents a “polítics i banquers”. I a partir d’aquell moment, la “democràcia”, la Constitució, la Monarquia… han vist la seva legitimitat erosionada. Enrere queden els temps en què aquestes institucions eren pràcticament inqüestionables.

L’ocupació de places va ser en si mateix un acte de desobediència civil massiu, en què els de baix es van reconèixer com a majoria social i van desafiar als de dalt. Des d’aleshores, la desobediència ens acompanya. No és que no existís abans, simplement s’ha multiplicat i la seva audiència amplificat. Quan desnonen diàriament a 532 persones, mentre entre tres i sis milions d’habitatges romanen buides, ocupar domicilis per donar-los un ús social es converteix en un dret, il·legal però legítim. Quan un milió de persones són estafades per les preferents, es bloquegen i s’ocupen bancs per exigir que els estalvis de tota una vida, ara robats, es retornin. Quan ens retallen en sanitat i educació, ocupem hospitals, ambulatoris i escoles per defensar allò que és públic.

El “no pagament” s’ha estès, també, com a forma de protesta. No paguem el transport públic després de l’augment abusiu de tarifes, no paguem l’ “atracament” dels peatges, no paguem el “repagament” de l’euro per recepta o la proposta ara de no pagar a Barcelona l’augment de la taxa de l’aigua… No paguem perquè ja hem pagat massa, mentre uns pocs no han pagat res i saquegen les nostres butxaques per saldar els seus deutes privats.

Tot i que el Govern intenta criminalitzar la protesta, no li està resultant gens fàcil, perquè la “majoria silenciosa”, a la qual el president Mariano Rajoy agraïa el seu silenci després de l’acció del 25S Rodea El Congreso, està més d’acord amb aquells que s’indignen i desobeeixen que amb els que ajusten i retallen. Així ho han assenyalat les enquestes de diversos mitjans de comunicació, poc susceptibles de ser considerats “antisistema”. Potser les mobilitzacions han perdut massivitat, però el malestar persisteix i una majoria social es reconeix en elles.

La desobediència, com bé ha demostrat la història, ha permès aconseguir avenços en el seu moment inimaginables. Què seria del dret a vot de les dones sense les sufragistes, dels drets civils als Estats Units sense Rosa Parks o de l’abolició del servei militar obligatori aquí sense els insubmisos?. Res de tot això s’hagués aconseguit. Avui, com ahir, el futur és dels que creuen en el nosaltres i desobeeixen.

*Article publicat a Público, 25/01/2013.


%d bloggers like this: