La terra per qui la treballa

tierraEsther Vivas | Público

La terra és font de negoci per a uns pocs, ja sigui aquí o a l’altra punta del planeta. A l’Estat espanyol, el boom immobiliari ha deixat un llegat d’urbanitzacions en ruïnes, aeroports sense pràcticament avions, pobles fantasma, grans infraestructures en desús… Una realitat que la fotògrafa Julia Schulz-Dornburg ha retratat brillantment en el seu llibre/inventari ‘Ruïnes modernes, una topografia de lucre‘. I en els països del Sud, l’afany de benefici amb la terra expulsa a camperols, pobles indígenes i imposa monocultius per a l’exportació, grans infraestructures al servei del capital o l’espoli dels recursos naturals.

L’oligarquia del poder treu profit de la situació i entre bambalines fa tripijocs urbanístics, signa requalificacions i transforma el sòl rústic en urbanitzable. Els casos de corrupció es multipliquen. La cultura del sobre està a l’ordre del dia. Es desenvolupa, així, un nou caciquisme que fa grans negocis a esquena, i a costa, de la ciutadania i del territori. I en altres latituds, la història es repeteix. Els governs corruptes són el millor aliat per als inversors que volen adquirir terres de manera ràpida i barata. Segons un informe d’Intermón Oxfam, cada sis dies es ven a inversors estrangers una superfície equivalent a la de la ciutat de Londres. És la febre de la terra.

La privatització i l’acaparament de terres estan a l’ordre del dia. Què hi ha de més beneficiós que el que necessitem per a viure i menjar? La crisi alimentària i financera, que va esclatar el 2008, va donar lloc, com ha documentat àmpliament l’organització internacional GRAIN, a un nou cicle d’apropiació de terres a escala global. Governs de països dependents de la importació d’aliments, amb l’objectiu d’assegurar la producció de menjar per a la seva població més enllà de les seves fronteres, i agroindústria i inversors (fons de pensions, bancs), àvids de noves i rendibles inversions, vénen adquirint des d’aleshores fèrtils terres en països del Sud. Una dinàmica que amenaça l’agricultura pagesa i la seguretat alimentària d’aquests països.

Els pobles indígenes, expulsats dels seus territoris, són la punta de llança del combat contra la privatització de la terra. Una lluita que no és nova i de la qual Chico Mendes, recol·lector de cautxú, seringueiro, conegut pel seu compromís en la defensa de l’Amazònia i assassinat el 1988 per latifundistes brasilers, va ser-ne un dels seus principals exponents. Chico Mendes va impulsar l’Aliança dels Pobles de la Selva, integrada per indígenes, seringueiros, ecologistes, pagesos…, contra les multinacionals fusteres i va reivindicar una reforma agrària amb propietat comunitària de la terra i el seu ús en usdefruit per part de les famílies camperoles. Com acostumava a dir: “No hi ha defensa de la selva sense la defensa dels pobles de la selva”.

Sense anar tan lluny a l’Estat espanyol, el Sindicat d’Obrers del Camp (SOC), que forma part del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), ha estat un dels principals referents en la lluita per la terra i en la defensa dels drets dels jornalers del camp. Des de fa més d’un any, ocupen i treballant la finca de Somonte, a Palma del Río (Còrdova), una terra que la Junta d’Andalusia es disposava a vendre tot i que en aquest municipi 1.700 persones es troben a l’atur. L’objectiu dels ocupants és que aquesta finca sigui treballada per cooperatives de jornalers aturats en comptes de passar a mans de banquers i terratinents. Somonte és un símbol de la lluita del SOC i el SAT, com ho és també Marinaleda i tants d’altres projectes que impulsen.

A Catalunya, avui, un clar exemple de com en l’ús de la terra s’avantposen interessos privats a socials i col·lectius és el de Can Piella, una masia del segle XVII amb les seves respectives terres, de les poques zones rurals que queden a l’àrea metropolitana de Barcelona, que després de portar abandonada més de deu anys va ser recuperada per un grup de joves. A partir d’aquí, es va crear una associació, que actualment compta amb uns dos mil socis, que va restaurar la finca, va reprendre l’activitat agrària amb un hort comunitari, va revitalitzar el seu entorn i va obrir-la als pobles del voltant, la Llagosta, Santa Perpètua de Mogoda i Montcada i Reixac. Ara, després de tres anys i mig de funcionament, una ordre de desallotjament amenaça al projecte. La immobiliària que durant una dècada va abandonar la masia i que no té cap pla previst per a aquesta, la reclama.

A principis del segle XX, Emiliano Zapata, pagès i referent de la revolució mexicana, exigia: “La terra per a qui la treballa”. Han passat més de cent anys i aquesta consigna continua tenint plena actualitat.

*Article a Público, 11/03/2013.


%d bloggers like this: