“L’obesitat i la fam són dues cares d’un sistema alimentari que no funciona”

mcdon Entrevista a Esther Vivas a la revista Mundo rural

Amb motiu de la seva visita a Tenerife per a la celebració del Dia Internacional de les Dones Rurals (15 d’octubre), tenim l’oportunitat de parlar amb Esther Vivas, activista social i investigadora en polítiques agràries i alimentàries.

Quin és l’estat de l’actual model de producció, de distribució i consum d’aliments?
Avui, mentre milions de persones al món no tenen què menjar, uns altres mengen massa i malament. L’obesitat i el fam són dues cares d’una mateixa moneda. La d’un sistema alimentari que no funciona i que condemna a milions de persones a la malnutrició. Vivim, en definitiva, en un món d’obesos i famèlics. Les xifres ho deixen clar: 870 milions de persones al planeta passen gana, mentre 500 milions tenen problemes d’obesitat, segons indica l’informe L’Estat Mundial de l’Agricultura i l’Alimentació 2013, publicat recentment per la FAO ( l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura), i que aquest any analitza la xacra de la malnutrició. Una problemàtica que no només afecta als països del Sud, sinó que aquí cada vegada ens resulta més propera.

La fam severa i l’obesitat són només la punta de l’iceberg. Com afegeix la FAO, dues mil milions de persones al món pateixen deficiències de micronutrients (ferro, vitamina A, iode…), el 26% dels nens tenen, en conseqüència, retard en el creixement i 1.400 milions viuen amb sobrepès. El problema de l’alimentació no consisteix només en si podem menjar o no, sinó en què ingerim, de quina qualitat, procedència, com ha estat elaborat. No es tracta només de menjar sinó de menjar bé.

I qui surt guanyant amb aquest model?
La indústria agroalimentària i la gran distribució, els supermercats, són els principals beneficiaris. Aliments quilomètrics (que vénen de l’altra punta del món), conreats amb altes dosis de pesticides i fitosanitaris, en condicions laborals precàries, prescindint de la pagesia, amb poc valor nutritiu…són alguns dels elements que ho caracteritzen. En definitiva, un sistema que anteposa els interessos particulars del agribusiness a les necessitats alimentàries de les persones.

Com afirma Raj Patel en la seva obra ‘Obesos i famèlics’ (Els llibres del linx, 2008): “La fam i el sobrepès globals són símptomes d’un mateix problema. (…) Els obesos i els famèlics estan vinculats entre si per les cadenes de producció que porten els aliments del camp fins a la nostra taula”. I afegeixo: per menjar bé, perquè tots puguem menjar bé, cal trencar amb el monopoli d’aquestes multinacionals en la producció, la distribució i el consum d’aliments. Perquè per sobre de l’afany de lucre, prevalgui el dret a l’alimentació de les persones.

I qui surt perdent?
Estem corrent el risc del desmantellament d’un sector, l’agrari, estratègic per a la nostra economia. Això no és nou, però amb les actuals mesures no fa sinó aguditzar-se. Avui, menys del 5% de la població activa en l’Estat espanyol treballa en l’agricultura, i una part molt significativa són persones majors. Aquest indicador, segons els estàndards actuals, és símbol de progrés i modernitat. Tal vegada, hauríem de començar a preguntar-nos amb quins paràmetres es defineixen tots dos conceptes.

L’agricultura camperola és una pràctica en extinció. Anualment, milers de finques tanquen les seves portes. Sobreviure en el camp i treballar la terra no és tasca fàcil. I és que qui més surt perdent en l’actual model de producció, distribució i consum d’aliments són, precisament, aquells que produeixen el menjar. La renda agrària se situava en 2007, segons la COAG, en un 65% de la renda general. El seu empobriment és evident. Avancem cap a una agricultura sense camperols. I, si aquests desapareixen, en mans de qui queda la nostra alimentació?

Quina relació té això amb l’actual situació de crisi?
La crisi econòmica no ha fet sinó empitjorar aquesta situació. Cada vegada més persones són empeses a comprar productes barats i menys nutritius, segons es desprèn de l’informe ‘Generació XXL’ (2012), de la companyia de recerca IPSOS. Com aquests indiquen, a Gran Bretanya, per posar un cas, la crisi ha fet que les vendes de carn de xai, verdures i fruita fresca hagin disminuït considerablement, mentre que el consum de productes envasats, com galetes i pizzes, hagi augmentat en els últims cinc anys. Una tendència generalitzable a altres països de la Unió Europea.

Milions de persones sofreixen avui les conseqüències d’aquest model d’alimentació “fast food”, que acaba amb la nostra salut. Les malalties vinculades al que mengem no han fet sinó augmentar en els últims temps: diabetis, al·lèrgies, colesterol, hiperactivitat infantil, etc. I això té conseqüències econòmiques directes. Segons la FAO, l’estimació global del cost econòmic del sobrepès i l’obesitat va ser, en 2010, aproximadament d’1,4 bilions de dòlars.

Existeix alguna alternativa? Quins són els elements i les condicions necessàries?
Com indica l’organització internacional GRAIN, la producció de menjar s’ha multiplicat per tres des dels anys 60, mentre que la població mundial tan sols s’ha duplicat des de llavors, però els mecanismes de producció, distribució i consum, al servei dels interessos privats, impedeixen als més pobres l’obtenció necessària d’aliments.

L’accés, per part de la petita pagesia, a la terra, a l’aigua, a les llavors…no és un dret garantit. Els consumidors no sabem d’on ve allò que mengem, no podem escollir consumir productes lliures de transgènics. La cadena agroalimentària s’ha anat allargant progressivament allunyant, cada vegada més, producció i consum, afavorint l’apropiació de les diferents etapes de la cadena per empreses agroindustrials, amb la consegüent pèrdua d’autonomia de camperols i consumidors.

Enfront d’aquest model dominant de l’agribusiness, on la cerca del benefici econòmic s’anteposa a les necessitats alimentàries de les persones i al respecte al medi ambient, sorgeix el paradigma alternatiu de la sobirania alimentària. Una proposta que reivindica el dret de cada poble a definir les seves polítiques agrícoles i alimentàries, a controlar el seu mercat domèstic, impedir l’entrada de productes excedentaris mitjançant mecanismes de dúmping, a promoure una agricultura local, diversa, camperola i sostenible, que respecti el territori, entenent el comerç internacional com un complement a la producció local. La sobirania alimentària implica retornar el control dels béns naturals, com la terra, l’aigua i les llavors, a les comunitats i lluitar contra la privatització de la vida.

No són aquestes propostes utòpiques? Quines estratègies es requereixen?
Un dels arguments que utilitzen els detractors de la sobirania alimentària és que l’agricultura ecològica és incapaç d’alimentar al món. Però contràriament a aquest discurs, diversos estudis demostren que tal afirmació és falsa. Així ho constaten els resultats d’una exhaustiva consulta internacional impulsada pel Banc Mundial amb la FAO, el PNUD, la UNESCO, representants de governs, institucions privades, científiques, socials, etc., dissenyat com un model de consultoria híbrida, que va involucrar a més de 400 científics i experts en alimentació i desenvolupament rural durant quatre anys.

És interessant observar com, a pesar que l’informe tenia darrere a aquestes institucions, concloïa que la producció agroecològica proveïa d’ingressos alimentaris i monetaris als més pobres, alhora que generava excedents per al mercat, sent millor garant de la seguretat alimentària que la producció transgènica. L’informe de l’IAASTD, publicat a principis del 2009, apostava per la producció local, camperola i familiar i per la redistribució de les terres a les mans de les comunitats rurals. L’informe va ser rebutjat per l’agribusiness i arxivat pel Banc Mundial, encara que 61 governs ho van aprovar discretament, a excepció d’Estats Units, Canadà i Austràlia, entre d’altres.

Aconseguir aquest objectiu requereix una estratègia de ruptura amb les polítiques agrícoles neoliberals imposades per l’Organització Mundial del Comerç, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, que han erosionat la sobirania alimentària dels pobles a partir dels seus dictats de lliure comerç, plans d’ajust estructural, endeutament extern, etc. Enfront d’aquestes polítiques, cal generar mecanismes d’intervenció i de regulació que permetin estabilitzar els preus, controlar les importacions, establir quotes, prohibir el dúmping i en moments de sobre-producció crear reserves específiques per a quan aquests aliments escassegin. A nivell nacional, els països han de ser sobirans a l’hora de decidir el seu grau d’autosuficiència productiva i prioritzar la producció de menjar per al consum domèstic, sense intervencionismes externs.

Però, reivindicar la sobirania alimentària no implica una tornada romàntica al passat, sinó que es tracta de recuperar el coneixement i les pràctiques tradicionals i combinar-les amb les noves tecnologies i els nous sabers. No ha de consistir tampoc en un plantejament localista, ni en una “mistificació del petit” sinó a repensar el sistema alimentari mundial per afavorir formes democràtiques de producció i distribució d’aliments.

A què respon l’auge dels grups de consum? Com ha estat l’evolució més recent d’aquests grups a l’Estat espanyol?
Els grups i les cooperatives de consum plantegen un model d’agricultura els objectius de la qual se centren a escurçar la distància entre producció i consum, en unes relacions de confiança i solidaritat entre tots dos extrems de la cadena, entre el camp i la ciutat; a recolzar una agricultura camperola i de proximitat que cuida de la nostra terra i que defensa un món rural viu amb el propòsit de poder viure dignament del camp; i a promoure una agricultura ecològica i de temporada, que respecti i tingui en compte els cicles de la terra. Així mateix, a les ciutats, aquestes experiències permeten enfortir el teixit local, generar coneixement mutu i promoure iniciatives basades en l’autogestió i l’autoorganització.

De fet, la major part dels grups de consum es troben en els nuclis urbans, on la distància i la dificultat per contactar directament amb els productors és més gran, i, d’aquesta manera, persones d’un barri o una localitat s’ajunten per dur a terme “un altre consum”. Existeixen, així mateix, diversos models: aquells que el productor serveix setmanalment una cistella, tancada, amb fruites i verdures o aquells que el consumidor pot triar què aliments de temporada vol consumir d’una llista de productes que ofereix el camperol o camperols amb qui treballa. També, a nivell legal, trobem majoritàriament grups donats d’alta com a associació i uns pocs, d’experiències més consolidades i amb llarga trajectòria, amb format de societat cooperativa.

Els primers grups van sorgir, a l’Estat espanyol, a la fi dels anys 80 i principis dels 90, majoritàriament, a Andalusia i Catalunya, encara que també trobem alguns a Euskal Herria i al País Valencià, entre d’altres. Una segona onada es va produir als anys 2000, quan aquestes van experimentar un creixement molt important allà on ja existien i van aparèixer per primera vegada on no tenien presència. A dia d’avui, aquestes iniciatives s’han consolidat i multiplicat de manera molt significativa, sent un procés difícil de quantificar a causa del seu propi caràcter.

L’auge d’aquestes experiències respon, des del meu punt de vista, a dues qüestions centrals. D’una banda, a una creixent preocupació social sobre què mengem, enfront de la proliferació d’escàndols alimentaris, des de fa alguns anys, com les vaques boges, els pollastres amb dioxines, la grip porcina, l’ E. coli, etc. Menjar, i menjar bé, importa de nou. I, d’altra banda, a la necessitat de molts activistes socials de buscar alternatives en la quotidianitat, més enllà de mobilitzar-se contra la globalització neoliberal i els seus artífexs. D’aquí, que just després de l’emergència del moviment antiglobalització i antiguerra, a principis dels anys 2000, una part significativa de les persones que van participar activament en aquests espais impulsessin o entressin a formar part de grups de consum agroecològic, xarxes d’intercanvi, mitjans de comunicació alternatius, etc.

Quin paper tenen les dones en aquest procés?
Avançar en la construcció d’alternatives a l’actual model agrícola i alimentari implica incorporar una perspectiva de gènere. Es tracta de reconèixer el paper que les dones tenen en el cultiu i en la comercialització del que mengem. Entre un 60 i un 80% de la producció d’aliments als països del Sud, segons dades de la FAO, recau en les dones. Aquestes són les principals productores de cultius bàsics com l’arròs, el blat i el blat de moro, que alimenten a les poblacions més empobrides del Sud global. Però malgrat el seu paper clau en l’agricultura i en l’alimentació, elles són, al costat dels nens i nenes, les més afectades per la fam.

Les dones, en molts països d’Àfrica, d’Àsia i d’Amèrica Llatina enfronten enormes dificultats per accedir a la terra, aconseguir crèdits, etc. Però aquests problemes no només es donen en el Sud, a Europa moltes camperoles pateixen una total inseguretat jurídica, ja que la majoria d’elles treballen en explotacions familiars on els drets administratius són propietat exclusiva del titular de l’explotació i les dones, malgrat treballar en ella, no tenen dret a ajudes, a la plantació, a una quota làctica, etc.
La sobirania alimentària ha de trencar no només amb un model agrícola capitalista sinó també amb un sistema patriarcal, profundament arrelat en la nostra societat, que oprimeix i supedita a les dones. Una sobirania alimentària que no inclogui una perspectiva feminista estarà condemnada al fracàs.

*Entrevista publicada a la revista Mundo rural, núm.13 de l’AgroCabildo, Cabildo de Tenerife.

2 comentaris

Trackback this post


%d bloggers like this: