Qui té por de l’agricultura ecològica? (I)

hortEsther Vivas

L’agricultura ecològica posa molt nerviosos alguns. Aixina ho constaten, en els últims temps, la multiplicació d’articles, entrevistes, llibres que tenen pcom únic objectiu desprestigiar el seu treball, desinformar sobre la seua pràctica i desacreditar els seus principis. Es tracta de discursos plens de falsedats que, vestits d’una suposada independència científica per legitimar-se, ens expliquen les “maldats” d’un model d’agricultura i alimentació que suma progressivament més suports. Però, per què tant esforç en desautoritzar esta pràctica? Qui té por de l’agricultura ecològica?

Quan una alternativa qualla socialment dues són les estratègies per neutralitzar-la: la cooptació i l’estigmatització. L’agricultura ecològica és torpedinada per les dues. D’una banda, cada volta són més les grans empreses i els supermercats que produeixen i comercialitzen eixos productes per donar cobertura a un florent nínxol de mercat i “netejar-se” la imatge, tot i que les seues pràctiques no tenen res a veure amb el que defensa aquest model. El seu objectiu: cooptar, comprar, subsumir i integrar eixa alternativa al model agroindustrial dominant, buidant-la de contingut real. D’altra banda, l’estratègia de la “por”: estigmatitzar, mentir i desinformar-ne, confondre l’opinió pública, per així desautoritzar-la.

I, si alces la veu en la seva defensa? Insults i desqualificacions. Si un científic es posiciona en contra de l’agricultura industrial i transgènica, és titllat d'”ideològic”. Com si defensar eixe tipus d’agricultura no respongués a una determinada ideologia, la d’aquells que se situen en l’òrbita de les multinacionals agroalimentàries i biotecnològiques, i que sovint cobren de les mateixes. Si un “no científic” la crítica, llavors, el seu problema és que no sap, que és un ignorant. Segons ells sembla que només els científics, i en particular aquells que defensen els seus mateixos postulats, poden tenir-ne una posició vàlida. Una actitud molt respectuosa amb la diferència. Una altra pràctica habitual és qualificar a qui crítica de “magufo”, sinònim despectiu, segons l’argot d’aquesta “elit científica”, d’anticientífic. Es veu que defensar una ciència al servei del bé públic i col·lectiu implica estar en contra de la mateixa. Una argumentació de bojos.

Vejam, a continuació, alguna de les afirmacions més repetides per desqualificar i desinformar sobre l’agricultura ecològica, i que ampliarem en següents articles. Perquè n’hi ha qui creuen que repetir mentides serveix per construir una “veritat”. Davant la calúmnia, dades i informació.

El perill dels agrotòxics

“L’agricultura ecològica no és més sana ni millor per al medi ambient”, diuen. Ens volen fer creure que una agricultura industrial, intensiva, que usa sistemàticament productes químics de síntesi en la seua producció, és igual a una agricultura ecològica que en prescindeix. Increïble. Si les pràctiques agroecològiques emergeixen és precisament com a resposta a un model d’agricultura que contamina la terra i els nostres cossos.

Des de fa anys, la retirada i prohibició de fitosanitaris, agrotòxics, utilitzats en l’agricultura convencional ha estat una constant, després de demostrar el seu impacte negatiu en la salut de la pagesia i els consumidors i al medi ambient. Potser el cas més conegut siga el del DDT, un insecticida utilitzat per al control de plagues des dels anys 40 i que per la seua alta toxicitat ambiental i humana i escassa o nul·la biodegradabilitat va ser prohibit en molts països. L’any 1972, l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units va vetar-ne l’ús en considerar-lo un “cancerigen potencial per a les persones”. Altres agències internacionals com el Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient, l’Agència Internacional d’Investigació en Càncer, entre d’altres, han denunciat també eixos efectes. Tot i açò, els que mantenen l’afirmació inicial -ací rebatuda,- i encara que puga sorprendre, es mostren partidaris del DDT, i el segueixen defensant malgrat totes les evidències.

No obstant açò, el DDT no és un cas aïllat. Cada any, productes químics de síntesi utilitzats en l’agricultura industrial són retirats del mercat per la Comissió Europea. Sense anar més lluny, el 2012 el Tribunal de Gran Instància de Lió va concloure que la intoxicació del camperol Paul François i les consegüents seqüeles en la seua salut van ser degudes a l’ús i manipulació de l’herbicida Lasso de Monsanto, que no informava ni de la correcta utilització del producte ni dels seus riscos sanitaris. La mateixa Organització de les Nacions Unides sobre Agricultura i Alimentació (FAO) sentenciava a l’article Control of water pollution from agriculture, l’any 1996, que l’ús de pesticides en l’agricultura tenia efectes negatius en diversos nivells: 1) En els sistemes aquàtics, ja que la seua alta toxicitat i la persistència de químics degradava les aigües. 2) A la salut humana, ja que la inhalació, la ingestió i el contacte amb la pell d’estos productes químics incidia en el nombre de casos de càncer, deformitats congènites, deficiències en el sistema immunitari, mortalitat pulmonar. 3) En el medi ambient, amb la mort d’organismes, generació de càncers, tumors i lesions en animals, a través de la inhibició reproductiva, i la disrupció endocrina, entre d’altres. Què fitosanitaris seran prohibits demà? Impossible saber-ho. Fins quan permetrem seguir sent conillets d’índies?

Jugant amb la salut dels països del Sud

Capítol a part mereixeria analitzar l’impacte d’eixos agrotòxics en la salut de les comunitats properes a les plantacions on s’apliquen. Els casos reportats han estat innombrables, especialment en països del Sud on el seu ús és més permissiu. A Argentina tenim el documentadíssim cas de les Mares d’Ituzaingó, a Còrdova, en peu de guerra contra les fumigacions a les plantacions de soja al voltant de la seua comunitat, i responsables de l’alt nombre de casos de càncer, malformacions en nadons, anèmia hemolítica, etc. que afecten la seua població. El 2012, la Cambra I del Crim de Còrdova els va donar la raó en sentenciar que la fumigació amb agrotòxics era delicte i els seus autors van ser condemnats per contaminació dolosa. En diversos països centreamericans, l’ús sistemàtic del dibrom cloropropà (DBCP) en plantacions de la Standard Fruit Company, Dole Food Corporation Inc, Chiquita Brands International, va ser el responsable de centenars de morts, càncers, deficiències mentals, malformacions genètiques, esterilitat i dolors per tot el cos entre els seus treballadors. Tot i que el 1975, l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units va considerar al DBCP un possible agent cancerigen, les multinacionals bananeres el van seguir gastant. La llista podria continuar amb casos de comunitats afectades per l’ús d’agrotòxics a l’Índia, Tailàndia, Paraguai, i molts altres països. L’agricultura industrial genera malaltia i mort, les dades així ho demostren. Qui ho negue, menteix.

Si parlem d’alimentació i salut cal referir-se també a l’impacte negatiu d’alguns additius alimentaris (aromatitzants, colorants, conservants, antioxidants, edulcorants, espessidors, potenciadors del sabor, emulsionants …) al nostre organisme. És clar que des dels orígens del menjar hi ha mètodes per conservar-la, i és fonamental que així sigui, sinó què menjaríem? No obstant això, el desenvolupament de la indústria alimentària s’ha generalitzat l’ús d’additius químics de síntesi per adaptar el menjar a les característiques d’un mercat quilomètric (on els aliments viatgen distàncies enormes del camp al plat), consumista (potenciant innecessàriament color, sabor i aroma dels productes per fer-los més desitjables) i que endolceix artificialment el menjar, amb productes que deixen molt a desitjar.

De l’aspartam i el glutamat monosòdic

No es tracta de posar tots els additius en el mateix sac, però sí assenyalar l’impacte que alguns poden tenir en el nostre organisme, especialment els additius sintètics en comparació amb els naturals. El llibre ‘Els additius alimentaris. Perill ‘de Corinne Gouget assenyala especialment a dues: l’aspartam, codificat a Europa amb el número E951, i el glutamat monosòdic, amb el E621.

L’aspartam és un edulcorant no calòric emprat en refrescs i menjar “light”. Alguns estudis han apuntat a les negatives conseqüències que pot tenir en la nostra salut. La Fundació Ramazzini d’Oncologia i Ciències Ambientals, amb seu a Itàlia, va publicar, el 2005, a la revista Environmental Health Perspectives els resultats d’un exhaustiu treball on, a partir de l’experimentació amb rates, assenyalava els possibles efectes cancerígens de l’aspartam per al consum humà. L’informe concloïa que l’aspartam és un agent carcinogènic potencial, fins i tot amb una dosi diària de 20 mil·ligrams per quilogram de pes, molt per sota dels 40 mil·ligrams per quilogram de pes d’ingesta diària acceptada per les autoritats sanitàries europees. La Fundació Ramazzin concloïa que calia revisar les directrius sobre la seua utilització i consum. No obstant açò, l’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, per les sigles en anglès) va fer cas omís a aquestes conclusions i, seguint la pauta habitual amb els informes científics crítics, va desautoritzar el treball. No oblidem, els estrets llaços de l’EFSA amb la indústria alimentària i biotecnològica i com, per exemple, la seua presidenta a l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària és Ángela López de Sa Fernández, ex-directiva de Coca-Cola.

El glutamat monosòdic, per la seua banda, és un additiu potenciador del sabor molt utilitzat en embotits, hamburgueses, barreges d’espècies, sopes de sobre, salses, papes, llepolies. Eixes últimes molt consumides pels més menuts. L’any 2005, el catedràtic de fisiologia i endocrinologia experimental de la Universitat Complutense de Madrid Jesús Fernández-Tresguerres, un dels 35 membres de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina (RANM), va publicar en els Anals de la RANM els resultats d’un llarg treball on analitzava els efectes de la ingesta de glutamat monosòdic en el control de la fam. Les conclusions van ser demolidores: la seva ingesta augmentava la fam i la voracitat en un 40% i n’impedia el bon funcionament dels mecanismes inhibidors, de manera que contribuïa a l’increment de l’obesitat i a partir de certes quantitats es considerava podia tenir efectes tòxics sobre l’organisme. Alguns han arribat a anomenar aquesta substància, informalment, com “la nicotina dels aliments”.

Més enllà de l’aspartam i del glutamat monosòdic, altres additius s’han mostrat també perjudicials per a la salut humana, i han acabat sent retirats del mercat. El 2007, la Comissió Europea va prohibir l’ús del colorant roig 2G (E128), utilitzat majoritàriament en salsitxes i hamburgueses, en considerar, després d’una reavaluació de l’EFSA, que aquest podria tenir “efectes genotòxics i carcinògens” per a les persones. L’anterior avaluació toxicològica s’havia realitzat 25 anys enrere. Altres estudis han assenyalat com la barreja d’alguns colorants, sovint gastats en refrescs i llepolies, combinats amb la ingesta d’altres additius presents alhora en aquests productes provocaria hiperactivitat infantil. Així concloïa un estudi sobre additius alimentaris publicat a la revista The Lancet, el 2007: “Els colors artificials o el conservant benzoat de sodi (o ambdós) en la dieta provoquen un augment de la hiperactivitat en xiquets de 3 anys i d’entre 8 i 9 anys”. El meravellós i dur documental francès Els nostres fills ens acusaran, ens recorda, com assenyala el seu títol, la responsabilitat que tenim.

L’agricultura ecològica, en canvi, prescindeix d’aquests additius químics de síntesi, col·locant en el centre de la producció d’aliments la salut de les persones i la del planeta. Qui pot considerar, vist el vist, que l’agricultura i l’alimentació industrial, intensiva i transgènica és més respectuosa amb les persones i el medi ambient que l’ecològica? Vostès decideixen.

*Article publicat inicialment a Público.es, 07/07/2014. Traducció al català de Per L’Horta.

3 comentaris

Trackback this post


%d bloggers like this: