Quanta pobresa podem suportar?

contEsther Vivas | Público

“No podem anar a pitjor”. Quantes vegades hem sentit aquesta frase? Pensem que més pobresa, més precarietat, més atur, més desnonaments, més fam són impossibles. La realitat, però, contradiu aquesta percepció. En els últims anys, les xifres, i els rostres, de la misèria no ha fet sinó augmentar a l’Estat espanyol. Avui, la xifra de persones que viuen en situació de pobresa extrema se situa ja en tres milions. La renda familiar ha caigut a nivells de l’any 2001. L’explicació és tan senzilla com dura: els ingressos han disminuït en un 4%, mentre que els preus han augmentat un 10%. Així ho indiquen les dades de l’estudi ‘Desigualtat i Drets Socials. Anàlisi i Perspectives 2013 ‘, elaborat per la Fundació Foessa.

Els més afectats són els pobres entre els pobres, els que menys tenen. Ahir una persona sense recursos, que vivia al carrer, moria de fam a Sevilla. Primer és l’atur, després les dificultats per arribar a final de mes, a continuació el no poder pagar la llum, l’aigua, l’electricitat, el lloguer o la hipoteca i, finalment, el menjar. La tendència indica que anem a pitjor. L’any 2025, es calcula que la xifra de pobres a l’Estat espanyol podria augmentar en vuit milions, segons l’informe d’Intermón Oxfam ‘La trampa de l’austeritat’. No només es tracta de la crisi, sinó de les mesures que s’apliquen de sortida a la mateixa. L’austeritat, les retallades, la disminució d’ajudes i prestacions, la privatització dels serveis públics, l’augment de l’IVA… recauen, principalment, en els sectors més vulnerables.

En conseqüència, les desigualtats socials van en augment. La diferència entre els més rics i els més pobres a l’Estat espanyol se situa ja en un 30%, al capdavant de la desigualtat a Europa, per davant, fins i tot, de països durament colpejats per la crisi com Grècia, i només superats per d’altres com Letònia, Bulgària i Portugal. La conclusió és clara: uns pocs augmenten els seus guanys a costa de l’empobriment de la majoria. La sortida a la crisi no és imparcial ni ideològicament neutra, respon als interessos d’unes elits polítiques i econòmiques que esperen guanyar, i molt, amb aquesta situació. La nostra misèria és, ni més ni menys, que el seu benefici.

Podem anar a pitjor? Tristament, sí. Les polítiques de sortida a la crisi que actualment s’apliquen a la perifèria de la Unió Europea són calc i còpia de les que durant dècades s’han dut a terme als països del Sud. Si aleshores s’anomenaven Programes d’Ajustament Estructural, avui reben el nom de “rescat”. La lògica, però, és la mateixa i el resultat de sobres conegut. Avancem cap a una tercermundització de la societat. La dinàmica centre-perifèria que s’ha donat en els últims anys a escala global, es repeteix ara en el si de la Unió.

Però, quanta pobresa podem suportar? Quanta misèria estem disposats a acceptar? Fins on permetrem que ens segueixin retallant? La set de benefici del capital no té límits. I el lucre no fa sinó augmentar la seva avarícia. Només nosaltres, la majoria, som els únics capaços de fer-li front. Quan ens n’adonem, i actuem en conseqüència, haurem guanyat la partida.

*Article publicat inicialment en castellà a Publico.es, 03/10/2013.

1 comentari

Trackback this post


%d bloggers like this: